LLARGMETRATGE: "La boda de Rosa" (2020)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt10077544/

DURADA: 99 minuts (Crèdits: 5 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 67 (sobre 100).

MILLOR:
- El moment en el que la Rosa, interpretada per la Candela Peña, els explica als seus germans, l'Armando i la Violeta, encarnats en el Sergi López i la Nathalie Poza, respectivament, que es casa amb ella mateixa.

PITJOR:
- L'exabrupte i els retrets de la Lidia, el paper de la Paula Usero, quan és amb la seva mare al taller.

NOTES:
1. Rodada entre el 19 d'agost i el 30 de setembre del 2019 a diferents indrets del País Valencià com València, Pinedo, Benicàssim, Alcàsser, Picassent, Catarroja, Silla, Orpesa i Paterna.
2. En la 35a edició dels Premios Goya, li va ser atorgat el guardó de millor interpretació femenina de repartiment a la Nathalie Poza, que fa de la Violeta, i el guardó a la millor cançó original a Rozalén per "Que no, que no".
3. La idea la inspirà un reportatge de The Guardian titulat "Everything but the groom" sobre una agència japonesa organitzadora de casaments d'una persona.

COMENTARI: Certament, la situació esdevé una mica ridícula. Però, tenint en compte el tarannà de la família, el desenvolupament que se'ns proposa sembla força raonable. Trobo que l'elenc fa una feina remarcable i tant els moments de drama com els de comèdia estan ben portats. M'ha emocionat i he rigut. Això no treu que cregui que qualsevol cerimònia d'auto-afirmació queda bastant patètica, per íntima que sigui.

EN UN MOT: Sensible.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Meant to Be Broken" (2018)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt6856718/

DURADA: 94 minuts (Crèdits: 3 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 64 (sobre 100).

MILLOR:
- La salutació manual convertida en una tirada de "pedra, paper, tisora".

PITJOR:
- La reacció de plorera fingida exagerada tant del metge com del company d'oficina en assabentar-se de la condició del Harvey, el personatge del Dave Coyne.

NOTES:
1. El rodatge es va portar a terme en 40 dies, a partir del 10 de maig del 2017, des de Massachusetts fins a Florida, implicant gent del 48 Hour Film Project de 12 estats de la costa est dels EUA.
2. Durant el primer mig minut dels títols de crèdit, es mostra una animació en la que es mencionen Nova York, Philadelphia, Baltimore, Washington DC, Richmond, Virginia Beach, Greensboro, Asheville, Savannah, Orlando i Miami; a més, apareixen instantànies dels protagonistes i d'alguns components de l'equip tècnic; en acabat, surt la Shifty, interpretada per la Nadia Mohebban, demanant per telèfon ajuda legal al seu pare.
3. La productora, DC Dogs, és una entitat sense ànim de lucre.
4. Mitjançant una campanya de micromecenatge en la plataforma kickstarter van aconseguir més de 20 mil dòlars.

COMENTARI: La sensació és que no acaba de girar del tot rodona. És a dir, la premisa, malgrat no ser res d'original, sembla prou prometedora pel conflicte moral del moribund, cal reconèixer-ho, molt escaientment retratat, i per l'expectativa d'una llista de delictes i canallades poca-soltes. Però, aquesta llista divertida es ventila de seguida perquè el cop que havia de ser de pes ni es veu. Així, el que queda és un final bastant ensopit, sense gràcia. Bon intent, necessita millorar.

EN UN MOT: Passable.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Our Hospitality" (1923)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0014341/

DURADA: 74 minuts (Crèdits: 1 minut, al principi).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 73 (sobre 100).

MILLOR:
- El recorregut del trenet.
- El rescat de la Virginia Canfield, encarnada per la Natalie Talmadge, en la caiguda d'aigua.

PITJOR:
- L'estona, després del sopar, en la que el protagonista juga amb el gos per no marxar de la casa.
- L'enderroc de la presa, que no ve a tomb.

NOTES:
1. L'enfrontament entre la família dels Canfield i la dels McKay que representa el film és una paròdia del litigi real entre els Hatfield, de Virgínia de l'Oest, i els McCoy, de Kentucky.
2. La locomotora és una rèplica del model Stephenson's Rocket, dissenyat pel Robert Stephenson el 1829.
3. Forma part del domini públic i pot ser descarregada de franc des de l'adreça https://archive.org/details/OurHospitality_29.
4. A part del mateix Buster Keaton, que fa del Willie McKay, apareixen la seva dona, la Natalie Talmadge, que s'encarrega del paper de la Virginia Canfield i que estava embarassada del segon fill de la parella, el seu primogènit, que figura el Willie McKay d'1 any, i el seu pare, en Joe Keaton, que actua d'enginyer de la locomotora.
5. Durant el rodatge, el Joe Roberts, que encarna el Joseph Canfield, va patir un infart; tot i que va poder enllestir la seva participació en la pel·lícula, mesos més tard, moriria d'un altre infart.

COMENTARI: Anava a definir-la com intrèpida per les escenes d'acció als cingles i al riu o per les peripècies vàries. La qüestió és que, a més, té un bon grapat d'esquetxos subtils (i no tant subtils), com el gag de la dona maltractada, per exemple, o l'encreuament de mirades durant el sopar. De fet, encara que s'aprecia un punt de tragèdia shakespeariana, el to de comèdia preval, definitivament. Així que no sé. Un clàssic, còmic, entretingut, emocionant, precursor... No costa res, literalment; s'ha de veure.

EN UN MOT: Regal.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Completely Normal" (2015)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt4184704/

DURADA: 90 minuts (Crèdits: 2 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 64 (sobre 100).

MILLOR:
- La combinació de les tres personalitats; la Jenny Grace, fent de la Gwen, la Geneva Carr, en el paper de la Mary i el Jym Parrella, interpretant el Dylan.

PITJOR:
- El gir sobtat cap a final feliç; la relació no me la crec.

NOTES:
1. Rodada en 16 dies als barris de Queens, Brooklyn, White Plains i Long Island, de Nova York, l'hivern del 2013.
2. En una campanya de micromecenatge a la plataforma indiegogo van assolir una mica més de 9 mil dòlars, dels 30 mil que pretenien.
3. La idea es remunta a 2008/2009 però el director, en G. Robert Vornkahl, va començar a treballar-hi en 2010.

COMENTARI: En condicions normals, la condemnaria per trivialitzar l'assetjament. Un gec de llenya, es mereix el Greg, encarnat en el Seth Kirschner. No obstant, la proposta desprèn aquella flaire de frescor imperfecta que la fa, si més no, curiosa. Així que, donades les circumstàncies de la producció, em mostraré indulgent. No ha estat la bomba però m'ha complagut.

EN UN MOT: Malalta.

Perdoneu per la meva ignorància!

SÈRIE: "Uzaki-chan wa Asobitai!" (Des del 10 de juliol fins el 25 de setembre del 2020)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt12464182/episodes?season=1

DURADA: 286 minuts (Crèdits: 36 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 50 (sobre 100).

MILLOR:
- La Hana Uzaki canviant la pesseta en el 7è capítol, "Neko Kafe to Izakaya de Asobitai!".
- L'episodi 10è, "Tottori de asobitai!", encara que és propi només de l'anime i, bàsicament, publicitat de l'indret, sense tenir res a veure amb l'argument del manga.

PITJOR:
- L'arenga que clava la Hana Uzaki sobre la xocolata amb menta del 5è capítol, "Shin'yuu ni Osekkai Shitai!".
- El paper ridícul i vergonyós dels personatges de suport, l'Ami Asai, l'Itsuhito Sakaki i el Masutaa, a càrrec de l'Ayana Taketatsu, el Tomoya Takagi i el Yousuke Akimoto.

NOTES:
1. En anglès, es coneix amb el títol "Uzaki-chan Wants to Hang Out!" o "Uzaki-chan Wants to Play!".
2. Basada en el manga homònim desenvolupat pel Take des de l'1 de desembre del 2017 fins a l'actualitat.
3. La Nippon Sekijuujisha (Creu Roja del Japó) va utilitzar la imatge de la Hana Uzaki, a qui dóna veu la Naomi Ouzora, per campanyes de donació de sang en 2019 i 2020.
4. Aquesta primera temporada està composta per 12 lliuraments i, en setembre del 2020, va anunciar-se una segona temporada.

COMENTARI: Potser, acceptaria tanta ximpleria ingènua amb gent d'una franja d'edat 5 anys per sota de la dels protagonistes d'aquesta història. Però és que passen dels vint i es comporten d'una manera molt pueril, de vegades, inclús, grotesca. Em sap greu, no li trobo cap mèrit; ni tant sols els pits estan ben dibuixats. Cagada.

EN UN MOT: Retardada.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Nomadland" (2020)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt9770150/

DURADA: 108 minuts (Crèdits: 3 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 67 (sobre 100).

MILLOR:
- Els paratges, les panoràmiques, la natura.

PITJOR:
- La il·luminació, és molt fosca.

NOTES:
1. Abans dels títols de crèdit es mostra el rètol "Dedicated to those who have to depart, see you down the road!".
2. Basada en el llibre del 2017, "Nomadland: Surviving America in the Twenty-First Century", escrit per la Jessica Bruder, que donà peu, també, al documental dirigit pel Brett Story, "CamperForce".
3. Hi participen, entre d'altres, Linda May, Swankie i Bob Wells, nòmades en la realitat.
4. Li va ser atorgat el Leone d'Oro en la Mostra Internazionale d'Arte Cinematografica della Biennale di Venezia i els guardons de millor pel·lícula en la categoria de drama i de millor direcció en la 78a edició dels Golden Globe Awards.
5. Rodada en diferents estats dels EUA, tals com Arizona, Nevada, Dakota del Sud, Califòrnia o Nebraska, al llarg de quatre mesos, en la tardor del 2018.

COMENTARI: El retrat d'aquesta gent desarrelada sembla ben compost amb les pinzellades de les situacions dels diferents individus però el format dilueix la força del missatge malgrat s'acosti al documental. Pel que fa al contingut, no sé. Amb la murga de la COVID-19, la mobilitat s'ha convertit en un bé preuat. De manera que això de viatjar lliurement d'un lloc a l'altre podria percebre's com un privil·legi. Ves que aviat no volguem convertir-nos en cargols, tots plegats... Tinc la sensació que la Frances McDormand, que aquí interpreta la Fern, sempre fa històries depriments.

EN UN MOT: Reduïda.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Sin hijos" (2020)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt12785060/

DURADA: 95 minuts (Crèdits: 5 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 50 (sobre 100).

MILLOR:
- El joc de les cartes amb els espinacs en el cap de la Marina i l'abella en el cap de l'Ari.
- El gag del final en el que sembla que la Marina estigui embarassada quan només està amagant sota la camisa la pilota dels nens que juguen al costat d'on jeu.

PITJOR:
- L'escena de la queixa de la Marina al bàrman per l'enrenou del nen.
- La demostració de l'aversió de la xicalla a la Marina en el parc infantil.

NOTES:
1. Després de llistar l'elenc, els títols de crèdit s'interrompen per mostrar un clip d'1 minut i mig en el que apareixen els tres protagonistes en un parc, el Fidel, la Marina i l'Ari, interpretats per l'Alfonso Dosal, la Regina Blandón i la Francesca Mercadante, respectivament.
2. És una revisió de la pel·lícula homònima del 2015 dirigida per l'Ariel Winograd.
3. Rodada al final del 2019 en la ciutat de Mèxic.

COMENTARI: Pel que veig en el tràiler de l'original, aquesta sembla una transcripció fil per randa d'aquella, només que en un accent diferent i noms canviats. Què voleu que us digui? La veritat és que l'assumpte de l'afinitat o no amb els infants és complex (els nens són uns cabrons!) i el de l'aprofitament del temps personal per perseguir uns objectius o uns altres, també. Aquí m'esperava, segurament, una mica més de comèdia o, almenys, gràcies. En fi, error.

EN UN MOT: Ensopida.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Vivir dos veces" (2019)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt9063902/

DURADA: 101 minuts (Crèdits: 4 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 61 (sobre 100).

MILLOR:
- L'abraçada de cap el final entre l'Emilio, la Julia, encarnada en l'Inma Cuesta, i la Blanca, paper a càrrec de la Mafalda Carbonell.
- El retrat simple de la degeneració per la malaltia d'Alzheimer.

PITJOR:
- La sobreexcitació en la festa del casament.
- La caricatura de l'Angustias, interpretada per la Mamen García.

NOTES:
1. Durant el primer minut dels títols de crèdit, es mostren els dos ancians, l'Emilio i la Margarita, interpretats per l'Oscar Martínez i la Isabel Requena, respectivament, a la platja, mentre s'escolta la versió de la Maria Rodés de "Perfidia", el bolero compost per l'Alberto Domínguez Borrás en 1939.
2. Va rodar-se entre octubre i novembre del 2018 en 7 setmanes a València, L'Albufera, Mareny de Barraquetes, Requena, Alborache, Alquerías del niño perdido (Castelló) i Rubielos de Mora (Teruel).
3. La idea inicial era que la filla, la Blanca, tingués 16 anys; un cop van topar amb la Mafalda Carbonell, van canviar el paper per adaptar-lo a la seva edat.

COMENTARI: Es tracta d'una pel·lícula agradable de veure i força divertida. Sobretot, arran de la mena de complicitat còmica que s'estableix entre l'avi i la néta gràcies a les bondats d'Internet. Entenc que la cerca de l'amor platònic és una mera excusa, una anècdota, perquè em sembla quelcom massa lleuger i ingenu. Si més no, conflueix cap a la tragèdia de la decadència demencial, l'element sensible de la història. Com diu allò? "És millor tenir-ho i perdre-ho que no haver-ho tingut mai", més o menys.

EN UN MOT: Afortunada.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "I Am Legend" (2007)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0480249/

DURADA: 104 minuts (Crèdits: 8 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 62 (sobre 100).

MILLOR:
- La Nova York de distòpia.

PITJOR:
- La penosa interpretació que fa el protagonista del "I Shot the Sheriff", la cançó dels Bob Marley and the Wailers publicada el 1973.
- Els hemòcits.
- Les escenes del videoclub.

NOTES:
1. Inspirada en la novel·la homònima del 1954 escrita pel Richard Matheson; existeixen dues adaptacions prèvies de la història: la primera, "The Last Man on Earth", del 1964, dirigida per l'Ubaldo Ragona i el Sidney Salkow, i la segona, "The Omega Man", del 1971, dirigida pel Boris Sagal.
2. Va recaptar més de 585 milions de dòlars partint d'un pressupost de 150 milions.
3. Rodada a Nova York i Nova Jersey des del 23 de setembre del 2006 fins el 31 de març del 2007 (encara que es va afegir material el novembre següent).
4. Va filmar-se un final alternatiu en el que, en comptes d'immolar-se, el doctor Robert Neville, encarnat en el Will Smith, lliura la femella subjecte dels seus experiments al mascle alfa hemòcit.

COMENTARI: D'adolescent vaig llegir la novel·leta del Matheson i no em va impressionar ni em va divertir gaire (cert que, d'entrada, no m'agrada la lectura). Per això, quan es va estrenar aquesta adaptació no vaig creure que em calgués veure-la. Bé, en realitat, li tenia tírria al Will Smith, motiu suficient per vetar-la. Ara, amb tot aquest assumpte de la COVID-19, m'han entrat ganes de mirar-la. Però, és que, a part dels ensurts previsibles i l'abandó de la ciutat, no m'ofereix res que em motivi gens ni mica. Ha quedat obsoleta, crec. Culpa meva, doncs.

EN UN MOT: Malbaratament.

Perdoneu per la meva ignorància!

SÈRIE: "The Virtues" (Des del 15 de maig fins el 5 de juny del 2019)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt7186126/

DURADA: 210 minuts (Crèdits: 6 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 64 (sobre 100).

MILLOR:
- La naturalitat dels nens que fan de nebots, en Shaun, l'Apphia i el Zach, encarnats en el Conor Mcenaney, l'Aisling Glenholmes i en Zach Humston.
- L'estètica dels flashbacks.

PITJOR:
- El diàleg amb la boca plena de menjar; normalment, ja em costa entendre'ls, amb obstacles, gairebé impossible.
- La conversa entre la Dinah i la seva mare, la Susan, interpretades per la Niamh Algar i la Deirdre Donnelly, respectivament, abans de l'assassinat.

NOTES:
1. Està composta per quatre episodis de 46, 47, 43 i 74 minuts.
2. Rodada a Sheffield, Birkenhead i Liverpool, Anglaterra, i Belfast, Irlanda del Nord, a principis del 2018.
3. Està basada en records reprimits d'infància del director i co-guionista, en Shane Meadows, d'abús sexual sofert als 9 anys.
4. Abans dels crèdits del darrer capítol, es mostra la dedicatòria, "For Gillian Margaret Meadows 21/03/54 - 19/03/2018", per la mare del director que va morir de càncer.

COMENTARI: Bones, les actuacions de l'elenc, molt orgàniques i versemblants. Però, se m'ha fet pesada, redundant, incòmoda, lacrimògena. M'ha costat moltíssim avançar i empassar-me cada minut. Suposo que massa melodramàtic pel meu gust, tot plegat. També és cert que el gènere no m'agrada, així que no em feu cas.

EN UN MOT: Planyívola.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "The Notorious Bettie Page" (2005)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0404802/

DURADA: 90 minuts (Crèdits: 5 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 68 (sobre 100).

MILLOR:
- L'ambientació i la caracterització de la Gretchen Mol per fer de la Bettie Page.

PITJOR:
- La part més incòmoda, que no mal feta, és la de l'assalt sexual en grup, basat en fets esdevinguts realment, encara que no es vegi res explícit.

NOTES:
1. Abans d'establir-se el títol definitiu, se l'anomenava "The Last Days of Bettie Page" o "The Ballad of Bettie Page".
2. Durant el primer minut i mig dels títols de crèdit es mostra un clip de la protagonista fent una mena de coreografia semblant a una apareguda en el film de l'Irving Klaw del 1955, "Teaserama".
3. Inspirada, en part, en l'obra del Richard Foster publicada el 1997, "The Real Bettie Page: The Truth about the Queen of the Pinups".
4. Una de les dues guionistes, la Guinevere Turner, havia d'interpretar el paper principal, originalment.

COMENTARI: He de confessar que, si he xalat amb la pel·lícula, ha estat perquè la Gretchen Mol m'ha guanyat amb les seves ganyotes i la seva expressivitat natural (també, amb el seu cos). No sóc cap expert en la biografia de la Bettie Mae Page, però tinc la sensació que el retrat del personatge i del període concret que fa la Mary Harron, la directora i co-guionista, és l'òptim en tots els aspectes.

EN UN MOT: Decent.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "No matarás" (2020)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt4359330/

DURADA: 96 minuts (Crèdits: 4 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 51 (sobre 100).

MILLOR:
- El descens amb suspens del Mario Casas, que fa del Dani, per les escales de l'edifici on succeeix l'homicidi i el suïcidi.

PITJOR:
- L'excés d'escenes en les que es persegueix el protagonista en primer pla.

NOTES:
1. En anglès es diu "Cross the Line" que, de fet, era el títol que es manegava quan el projecte apuntava a producció internacional.
2. El director, en David Victori, va concebre la idea de la pel·lícula mentre esperava en el bar d'un cinema d'Amsterdam.
3. Rodada a Barcelona en 6 setmanes, entre maig i juny del 2019.

COMENTARI: Visualment, no és gens agraïda; amb tanta proximitat als actors i el moviment continu, mareja. Pel que fa a l'argument, res de nou, lent, sense gràcia afegida. A més, em sembla descuidada, amb detalls més aviat barroers o, directament, absurds. I la feina de l'elenc, ordinària. Si bé és cert que els papers de la Mila i el Ray estan, raonablement, ben coberts per la Milena Smit i el Fernando Valdivielso, no acabo d'entendre el guardó de Mejor Actor Protagonista lliurat al Mario Casas en la 35a edició dels Premios Goya per la seva interpretació en aquest film. No m'ha fet el pes.

EN UN MOT: Petita.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Les Tontons flingueurs" (1963)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0057591/

DURADA: 111 minuts (Crèdits: 1 minut).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 64 (sobre 100).

MILLOR:
- El pla contra el mirall al jaç de mort del Louis "the Mexican", encarnat en el Jacques Dumesnil, que mostra el malalt i els sequaços.
- L'emboscada del camió ple de pastís, el licor d'anís occità, a Fontainebleau.
- La treva dels dos caps, a la cuina, per emborratxar-se; encara que el guionista Michel Audiard considerava inútil l'escena, el director, en Georges Lautner, la va incloure com a homenatge a la pel·lícula del 1948 dirigida pel John Huston, "Key Largo".

PITJOR:
- El bri de comicitat en la relació entre el Fernand Naudin i el Raoul Volfoni, interpretats pel Lino Ventura i el Bernard Blier.
- L'intercanvi de trets a casa del Fernand amb el Théo, el paper del Horst Frank.

NOTES:
1. En anglès, es coneix amb el títol "Crooks in Clover" o "Monsieur Gangster".
2. És una adaptació de la novel·la del 1955, "Grisbi or not grisbi", escrita per l'Albert Simonin, tercer lliurament de la trilogia de Max le Menteur; els dos títols precedents són "Touchez pas au grisbi!", del 1953, i "Le cave se rebiffe", del 1954, també portats al cinema en 1954 i 1961, respectivament.
3. El casament és a l'église Saint-Germain de Charonne de París.

COMENTARI: L'estètica atrapa d'entrada però el retrat de l'estructura mafiosa falla una mica; sembla que siguin quatre gats mal avinguts, cosa que no acaba de lligar amb l'estatus aparent de la família. Tampoc em convenç el to irregular; de fet, els tocs d'humor m'han destrempat, sobretot, la visita de l'Adolphe Amédée Delafoy, el paper del Pierre Bertin, a la casa de la núvia enmig del tiroteig. No obstant això, les prop de dues hores passen prou lleugeres. A més, li trobo alguns detalls curiosos pel context social d'aquell temps, com això que explica la Madame Mado, a càrrec de la Dominique Davray, de la davallada del seu negoci de prostitució a causa de la televisió i la proliferació del cotxe particular per fer excursions de cap de setmana. I la marxa nupcial és una mena de ritme de R&B.

EN UN MOT: Magra.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Game Night" (2018)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt2704998/

DURADA: 100 minuts (Crèdits: 7 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 50 (sobre 100).

MILLOR:
- El tros d'abans que aparegui el títol i, especialment, les expressions del Michael Cyril Creighton, que fa d'en Bill.

PITJOR:
- L'escena en la que els protagonistes es passen l'ou de Fabergé, en la mansió del Donald Anderton, el paper del Danny Huston.

NOTES:
1. Durant els primers 3 minuts dels títols de crèdit, en una seqüència en el soterrani del Gary Kingsbury, a qui dóna vida el Jesse Plemons, es mostren detalls del pla del veí per recuperar el favor de la parella protagonista; cap el final de les lletres, apareix el rètol "In memory of John Bernecker" i, en acabat, veiem el Kenny "Not Denzel", encarnat en el Malcolm X. Hughes, que parla en una benzinera amb la Debbie, la Jessica Clair Lee.
2. Va recaptar més de 117 milions de dòlars a partir d'un pressupost de 37 milions.
3. Els directors, en John Francis Daley i el Jonathan Goldstein, van retocar de manera substancial el guió original del Mark Perez.
4. El rodatge va tenir lloc l'abril del 2017 a Marietta, Atlanta i Cartersville, de l'estat de Georgia dels EUA.
5. En un parell de plans, s'utilitza la lent Tilt–Shift per aconseguir l'efecte diorama que suggereix un tauler de joc.

COMENTARI: Les traces petites de comèdia queden molt dissimulades enmig d'una ximpleria general més propera al ridícul i la carrinclonada que a cap altra cosa. Per exemple, veure la Rachel McAdams intentant emular amb exageració deliberada l'estil dialèctic de "Pulp Fiction", el film del 1994 dirigit pel Quentin Tarantino, resulta força incòmode. Per altra banda, l'argument no em sembla gaire enginyós, ni tant sols amb el solapament de complots. I, malgrat s'aprecia que van esmerçar mitjans en la pel·lícula (escometre el morro d'una avioneta amb un Chevrolet Corvette no deu ser barat), la impressió final és la d'haver presenciat quelcom de pa sucat amb oli.

EN UN MOT: Bluf.

Perdoneu per la meva ignorància!

DOCUMENTAL: "Pornocratie: Les nouvelles multinationales du sexe" (2017)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt6503230/

DURADA: 78 minuts (Crèdits: 1 minut).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 75 (sobre 100).

MILLOR:
- Els detalls que s'expliquen i es veuen de diferents acostaments, des del dia a dia de les noies de l'agència Julmodels fins al testimoni sobre el sou que percep l'actriu Dirty Tina (un 22% del que genera per a la web on penja els seus vídeos), la passejada en la seu de LiveJasmin a Luxemburg o la trobada amb el Mike South, armat amb la seva pistola mentre caminen pels carrers d'Atlanta.
- El refrany que ens recorda en Nate Glass, de Takedown Piracy - Anti Piracy Agency, "Money talks, ethics walks".

PITJOR:
- El fragment a Times Square, a la ciutat de Nova York (EUA), en el que un cor canta "All you need is hand" de la campanya de publicitat ridícula de PornHub.
- El tros de la intervenció del Fabian Thylmann en l'Oxford Union durant el debat sobre la feina sexual, que no aporta res.

NOTES:
1. El títol internacional és "Pornocracy: The New Sex Multinationals".
2. Enregistrat a Budapest (Hongria), Berlín (Alemanya), Cannes, (França), Praga (República Txeca), Münster (Alemanya), Luxembourg, Timisoara (Romania), Nova York (EUA), Montréal (Quebec) i Atlanta (EUA).
3. La producció va començar en 2012 quan el Fabian Thylmann fou arrestat.

COMENTARI: La pena és que no aprofundeix en res però el plantejament i la presentació em semblen correctes. L'Ovidie es dedica a oferir pinzellades, amb més o menys coneixement de causa pel seu passat en la indústria, d'un grapat de temes que afecten o han afectat el sector i, tal com diu el títol, l'èmfasi el posa en furgar per sobre l'origen i la propietat d'aquest grup multinacional, MindGeek. Com diu en una entrevista l'Eloïse Becht, el nom real (segons la wiki) de la directora de la peça, qui fa diners en el món digital en el que vivim són els informàtics. No sé com és que no sóc ric... Dec ser molt i molt ximple.   

EN UN MOT: Amè.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Gay Purr-ee" (1962)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0057093/

DURADA: 85 minuts (Crèdits: 3 minuts, al començament).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 64 (sobre 100).

MILLOR:
- Encara que queda bastant forçada, l'enumeració dels pintors que fan retrat de la protagonista: Claude Monet, Henri de Toulouse-Lautrec, Georges Seurat, Henri Rousseau, Amedeo Modigliani, Vincent van Gogh, Edgar Degas, Pierre-Auguste Renoir, Paul Cézanne, Paul Gauguin i Pablo Picasso.

PITJOR:
- La irregularitat de l'animació, alguns acabats són molt barroers.

NOTES:
1. Fou la Judy Garland, que fa de la Mewsette, qui va suggerir la participació dels compositors Harold Arlen i Edgar Yipsel Harburg, amb els que havia coincidit en la pel·lícula del 1939 dirigida pel Victor Fleming, el Richard Thorpe i el King Vidor, "The Wizard of Oz".
2. Quan la Warner Bros. va conèixer la implicació del Chuck Jones (com a guionista, amb la seva dona, la Dorothy Webster Jones) en aquest film produït per la United Productions of America (UPA), el van acomiadar per haver infringit la clàusula d'exclusivitat del contracte que els unia.
3. La Judy Garland declarà que "Little Drops of Rain" és una de les seves cançons preferides.
4. El títol juga amb la pronunciació de París en francès i el verb roncar en anglès, "purr", al que s'afegeix el "ee".

COMENTARI: Suposo que aquesta història d'ambició ingènua i de tràfic de blanques podria haver estat ambientada en qualsevol lloc; aquí, l'homenatge és a la capital francesa. L'esquema no és nou però funciona. Malauradament, els números musicals, més aviat, ordinaris, no m'han impactat gaire. Al final, entreté i ofereix detalls enginyosos variats. Tenint en compte l'any, passa prou bé.

EN UN MOT: Materialista.

Perdoneu per la meva ignorància!

SÈRIE: "Higurashi no Naku Koro ni - Temporada 1a" (Des del 4 d'abril fins el 26 de setembre del 2006)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0845738/episodes?year=2006

DURADA: 616 minuts (Crèdits: 91 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 58 (sobre 100).

MILLOR:
- L'intent de lligar iteracions, la cruesa d'algunes execucions, la tortura de les ungles infligida a les germanes Mion i Shion Sonozaki, interpretades per la Satsuki Yukino, el raonament científic de la maledicció que aporta la Miyo Takano, a càrrec de la Miki Itou.

PITJOR:
- Les criaturades, la xerrameca, la reiteració, la conclusió i, sobretot, l'estupidesa del duel final entre la Rena Ryuuguu i el Keiichi Maebara, a càrrec de la Mai Nakahara i el Souichiro Hoshi.

NOTES:
1. En anglès, va publicar-se amb el títol "When They Cry - Higurashi no Naku Koro ni".
2. Està composta per 26 episodis que cobreixen els 6 primers capítols ( "Onikakushi", "Watanagashi", "Tatarigoroshi", "Himatsubushi", "Meakashi" i "Tsumihoroboshi") de l'aventura gràfica homònima en la que es basa, desenvolupada pel doujin (cercle amateur) anomenat 07th Expansion, amb el Ryukishi07 al capdavant, des del 2002 fins el 2005.
3. El material original en el que es basa s'ha adaptat a altres suports com el CD, el manga, la novel·la lleugera i, fins i tot, al cinema a través de dues pel·lícules amb un elenc de carn i ossos, "Higurashi no Naku Koro ni", del 2008, i "Higurashi no Naku Koro ni Chikai", del 2009, dirigides per l'Ataru Oikawa, més dues series dirigides pel Touru Outsuka, també, amb imatges reals, emeses el 2016.
4. El poble on transcorren els aconteixements, Hinamizawa, està inspirat en Shirakawa, a la prefectura japonesa de Gifu.

COMENTARI: No calien tants minuts per explicar els diferent angles d'una història que tampoc dóna per tant, es fa molt tediosa (i hi ha continuació!!!). Aquí, evidentment, no es tracta de connectar amb els personatges, però és que no engresquen ni en el seu vessant sa ni en el trastornat. Potser, m'he despertat una mica amb el fragment del detectiu novell Mamoru Akasaka, a qui posa veu el Daisuke Ono. I no puc negar que el plantejament d'unes quantes situacions afavoreix el suspens i l'adrenalina. No obstant això, la deriva, la repetició, l'especulació, l'estètica ordinària, tot plegat, m'han anestesiat. Si més no, aquest cop he aconseguit acabar-la; l'altra vegada, fa una dècada, vaig abandonar al quart lliurament.

EN UN MOT: Espremuda.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Play Misty for Me" (1971)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0067588/

DURADA: 102 minuts (Crèdits: < 1 minut).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 59 (sobre 100).

MILLOR:
- La capacitat burxadora de la Jessica Walter fent de l'Evelyn Draper.
- El cop de puny final; el cos que queda surant a l'aigua és el de la mateixa actriu.

PITJOR:
- L'interludi erotico-campestre de la parella, en Dave Garver i la Tobie Williams, interpretats pel Clint Eastwood i la Donna Mills, respectivament, mentre sona la peça "The First Time Ever I Saw Your Face" cantada per la Roberta Flack (per la que la productora va pagar 2 mil dòlars), i l'excés de passejades/excursions per la costa.
- El pedaç del Monterey Jazz Festival de setembre del 1970.
- La poca efectivitat dels atacs de l'Evelyn Draper.

NOTES:
1. Fou un èxit de crítica i recaptació, recollint més de 10 milions de dòlars sobre un pressupost de 950 mil.
2. Va rodar-se entre setembre i octubre del 1970 a localitzacions de Califòrnia com Monterey i la població de Carmel-by-the-Sea, de la que el director va exercir d'alcalde entre 1986 i 1988.
3. Representa el debut com a director del Clint Eastwood.
4. En Donald Siegel, qui havia dirigit el mateix Eastwood, fa el paper d'en Murphy i va assistir-lo en aquesta producció; com a broma al veterà, el novell va fer repetir onze vegades la primera escena que afrontaven abans de disposar-se a enregistrar-la.

COMENTARI: Sembla ben bé que en Clint ens vulgui vendre una parcel·la en la costa del Pacífic amb tants plans de penya-segats, platgeta, boscatge, mar bruta. I, en certa manera, resulta força interessant aquesta mirada a l'aspecte de fa 50 anys d'aquelles contrades; tot i que, personalment, em faria més il·lusió rememorar el litoral català d'aleshores, que em queda més a prop. Doncs, he començat amb expectatives elevades però he acabat avorrint-me. És a dir, l'argument resisteix gràcies als rampells de la fanàtica; més enllà, tot previsible i pastós. Se m'ha fet pesada. D'acord, reconec que el paio em cau com el cul.

EN UN MOT: Dilatada.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Gambit" (1966)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0060445/

DURADA: 108 minuts (Crèdits: < 1 minut).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 60 (sobre 100).

MILLOR:
- El complot de les còpies múltiples de l'Emile, a càrrec del John Abbott, i el robatori fingit per aixecar el dubte en l'opinió pública.
- Les peripècies de la protagonista per entrar a la gàbia del bust de Lee Su.
- L'habitació que és una cambra d'ascensor.

PITJOR:
- L'espectacle de flamenco, buleria i zapateao, durant el sopar de la Nicole, interpretada per la Shirley MacLaine, amb el Shahbandar, encarnat en l'Herbert Lom.  
- La finta inicial que, per altra banda, em sembla un recurs adient, dura gairebé mitja hora.

NOTES:
1. El primer esborrany del guió el va escriure en Bryan Forbes el 1960 quan el Cary Grant estava associat al projecte.
2. En Michael Hoffman va dirigir el 2012 una revisió amb el mateix títol escrita pels germans Joel i Ethan Coen.
3. Les imatges de fons que es mostren durant el trajecte en helicòpter són d'Istanbul.

COMENTARI: Contemplar la Shirley MacLaine sempre representa un goig per mi però la sensació és que tot el tinglat es sustenta amb grapes, des de l'enamorament entre els dos protagonistes fins el mateix robatori. Potser, la meva mirada està massa condicionada pels recursos de seguretat que intueixo del segle XXI. Tot i així, els accessos lliures i la cèl·lula fotovoltaica oberta per sobre semblen un acudit de mal gust per protegir una peça de valor incalculable. A favor de la pel·lícula, malgrat uns efectes visuals terribles, inclouria l'exotisme tant de Hong Kong com de l'Orient Pròxim, encara que serveixin només de context.

EN UN MOT: Justeta.

Perdoneu per la meva ignorància!

DOCUMENTAL: "How to Go Viral: The Art of the Meme with Richard Clay" (2019)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt13428142/

DURADA: 54 minuts (Crèdits: < 1 minut).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 57 (sobre 100).

MILLOR:
- Els testimonis de la periodista Jessikka Aro i del troll Christopher Blair.
- L'aparició del professor Clinton Richard Dawkins, introductor dels termes mem i memètica en el seu llibre del 1976 titulat "The Selfish Gene".

PITJOR:
- Les rèpliques mostrades de peces virals, com els vídeos "waffle falling over" i "Charlie bit my finger".

NOTES:
1. Pressupost aproximat de 250 mil lliures esterlines.

COMENTARI: La sensació és que divaga cap a un costat i cap a l'altre sense resoldre res ni entretenir gaire. Si més no, he descobert que hi ha llocs com https://knowyourmeme.com/ o https://www.ladbible.com/ i que la gent es pot guanyar la vida amb aquestes ximpleries. Bastant bluf.

EN UN MOT: Fluix.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Raya and the Last Dragon" (2021)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt10862682/

DURADA: 107 minuts (Crèdits: 12 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 95 (sobre 100).

MILLOR:
- L'alegria i la ingenuïtat de la Sisu, a qui posa veu la Awkwafina, que il·luminen la pantalla.

PITJOR:
- La demagògia.

NOTES:
1. Els primers 3 minuts de títols de crèdit són il·lustrats amb escenes dels personatges; la resta, en desplaçament vertical habitual, va acompanyada amb detalls dibuixats i, cap el final, es mostra la dedicatòria, "In loving memory of Tommy Holmes".
2. La terra fantàstica, Kumandra, s'inspira en les cultures del sud-est asiàtic de Laos, Tailàndia, Cambodja, Vietnam, Myanmar, Malàisia, Indonèsia, Brunei i les Filipines.
3. S'havia fixat l'estrena pel 25 de novembre del 2020 però, per culpa de la pandèmia de la COVID-19, va posposar-se al 5 de març del 2021.
4. Els dracs s'inspiren en les criatures de les mitologies hinduista, budista i jainista anomenades naga.

COMENTARI: Un dels directors, en Don Hall, reconeix en una entrevista la influència rebuda de "Raiders of the Lost Ark", el film del 1981 dirigit per l'Steven Spielberg; queda ben palesa en unes quantes escenes. De fet, els elements de la història i la seva estructura són els clàssics dels contes d'aventura i fantasia, en aquest aspecte, el conjunt és sòlid, robust, rodó. Potser, em grinyola una miqueta la resurrecció de la Sisu amb l'alliberament màgic perquè la fletxa que la mata no hauria de tenir res a veure amb l'encanteri maligne dels Druuns. A part d'això, el ritme, l'acció, els mateixos protagonistes, tot ajuda a atrapar l'espectador. La veneració de la Namaari, de qui s'encarrega la Gemma Chan, cap al monstre llegendari em sembla deliciosa. A més a més, el vessant estètic és magnífic. M'ho he passat molt bé i m'he emocionat sovint.

EN UN MOT: Sentimental.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Killing Bono" (2011)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt1535101/

DURADA: 114 minuts (Crèdits: 4 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 67 (sobre 100).

MILLOR:
- Les cançons.
- El cop de puny de l'Ivan, encarnat en el Robert Sheehan, al seu germà Neil, el Ben Barnes, i el públic arrencant-se a corejar "Baralla!".
- El punt de dignitat en la frase "I just think we'd rather play to five hundred of our own fans than fifty thousand of yours, you know?".

PITJOR:
- La seducció a l'autobús de la Danielle, interpretada per la Justine Waddell.
- L'enrenou patètic de fer de teloners dels U2 i l'afer amb la pistola a la festa.

NOTES:
1. Adaptació del llibre del 2004, "I Was Bono's Doppelgänger", escrit pel Neil McCormick.
2. El Karl fou el darrer paper d'en Pete Postlethwaite, el qual va morir 3 mesos abans de l'estrena de la pel·lícula.
3. Al principi dels títols de crèdit, s'exposen unes quantes fotografies, la primera, el conjunt de la classe de l'institut on surten assenyalats el Bono, The Edge i Neil McCormick, i vídeos d'assajos i clips del grup dels germans tocant.
4. Durant els títols de crèdit apareix el rètol "This film is dedicated to Jane Hurst (1952-2010)".

COMENTARI: La gràcia, potser, és que està inspirada en la realitat d'aquests germans amics dels integrants del grup de rock irlandès famós. Però, ens trobem amb una història de perdedors bastant estereotípica i amb un pèl de poca-solta estúpida més a prop de la pena que d'altra cosa. Imagino que el text del Neil McCormick en el que s'inspira això té un caire més aviat terapèutic perquè, des de la distància, sembla dificil de gestionar el reconèixer-se un carallot acabat.

EN UN MOT: Contradictòria.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Ashura" (2012)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt2328505/

DURADA: 75 minuts (Crèdits: 4 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 70 (sobre 100).

MILLOR:
- L'escena de l'assassinat del Kotaro, de qui s'encarrega el Kappei Yamaguchi.
- El moment del pont suspès al que calen foc pels dos extrems.

PITJOR:
- La immortalitat del nen, l'Ashura, a qui posa veu la Masako Nozawa.

NOTES:
1. Durant els títols de crèdit, es mostren diferents seqüències en un quadre mentre sonen "Kibou" i "Trash", interpretades per la Yasuha Kominami; al final es veu un pla aeri d'un carrer ample, suposadament, de Kyoto, ple de gent.
2. Internacionalment, es coneix com "Asura".
3. Basada en el manga homònim desenvolupat pel George Akiyama entre 1970 i 1971.
4. En Keiichi Sato, el director, amb aquesta pel·lícula, va pretendre enviar un missatge d'esperança al poble japonès després del Touhoku-chihou Taiheiyou Oki Jishin, el sisme submarí de l'11 de març del 2011, i de les catàstrofes subsegüents.

COMENTARI: L'estètica no està malament però aquesta tècnica d'animació híbrida, personatges en CGI (imatges generades per ordinador) i fons en 2D, no m'acaba de fer el pes; més que res per la poca naturalitat d'alguns moviments i gestos. El nano també em desperta sentiments contraposats; per un costat, simpatia quan s'enfronta al senyor Jitou, el de la veu del Tesshou Genda, per l'altre, rebuig quan es torna gelós i assetja la Wakasa, feta per la Megumi Hayashibara. El tema del nen fera i la penúria extrema perquè sí no m'atrauen gaire. Malgrat tot, és curta i passa prou bé per la intensitat dels rampells d'acció.

EN UN MOT: Desesperada.

Perdoneu per la meva ignorància!