SÈRIE: "Wonder Man - Temporada 1a" (27 de gener de 2026)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt21066182/episodes/?season=1

DURADA: 249 minuts (Crèdits: 32 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 40 (sobre 100).

MILLOR:
- El moment del 1r capítol en el que la Linda Cox, interpretada per l'Amanda Reed, acomiada el protagonista per perepunyetes.

PITJOR:
- L'estúpida infiltració del Simon Williams, encarnat pel Yahya Abdul-Mateen II, en la presó del Department of Damage Control, utilitzant el Chuck Eastman, el personatge a càrrec del Blake Robbins.

NOTES:
1. Els títols dels capítols són: "Matinee", "Self-Tape", "Pacoima", "Doorman", "Found Footage", "Callback", "Kathy Friedman" i "Yucca Valley"; en els crèdits del 1r capítol, surt la dedicatòria, "In Loving Memory of JUAN 'SPIKE' OSORIO".
2. Es basa en el personatge, Wonder Man https://en.wikipedia.org/wiki/Wonder_Man, creat per l'Stan Lee, en Don Heck i el Jack Kirby; forma part del Marvel Cinematic Universe https://ca.wikipedia.org/wiki/Marvel_Cinematic_Universe.
3. El rodatge es va portar a terme en indrets de la ciutat nord-americana de Los Angeles entre abril de 2023 i març de 2024, tot i que fou interromput per una vaga de guionistes https://ca.wikipedia.org/wiki/Vaga_de_guionistes_dels_Estats_Units_de_2023 des de maig de 2023 fins a gener de 2024.
4. L'Andrew Guest, co-creador de la sèrie, va inspirar-se en "Midnight Cowboy" https://www.imdb.com/title/tt0064665/, la pel·lícula de 1969 dirigida pel John Schlesinger.

COMENTARI: Entre la tabarra patètica d'actor frustrat i els arguments de pacotilla dels episodis, només se m'acut una manera de descriure l'espectacle, "aixecada de camisa". Perquè sembla tot tant frívol, tant gratuït, tant poc rellevant... I tant poc versemblant! Bé, dir que una historieta de superherois és creïble o no, de fet, resulta absurd. Però, assumint la ximpleria de la premissa, l'home amb poders extraordinaris, la resta hauria de quadrar una mica, suposo. Per exemple, quin sentit té l'acostament dels dos actors en el marc d'una missió governamental? Realment cal fer-se amic del paio per extreure cap informació en aquest cas? Ho dubto. I, a partir d'aquí, cal merjar-se les merdes familiars en forma de festa d'aniversari folklòrica? O esmerçar un capítol paròdia (més aviat, presa de pèl) per explicar la Doorman Clause (en una sèrie de 8 capítols)? O empassar-se les mandangues teatrals de la reunió d'actors a cal Von Kovak, el paper encarnat pel Zlatko Burić? Palla i més palla, com l'episodi del nano, en Brandon Wardell, amb la GoPro https://ca.wikipedia.org/wiki/GoPro. El gran problema rau en que ni tant sols el clímax acaba d'encaixar: la Kathy Friedman, el rol de la Lauren Weedman, apreta una micona el Trevor Slattery, el paper a càrrec del Ben Kingsley, i la façana de divo s'enfonsa fàcilment. Apa, barroer! Resum, temps perdut. En fi, culpa meva.

EN UN MOT: Aberració.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        MALAMENT.
RITME:          REGULAR.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu la meva ignorància!

SÈRIE: "Barry - Temporada 1a" (Des del 25 de març fins el 13 de maig de 2018)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt5348176/episodes/?season=1

DURADA: 247 minuts (Crèdits: 19 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 57 (sobre 100).

MILLOR:
- El moment de seducció del 4t episodi entre el Gene Cousineau i la Janice Moss, els papers del Henry Winkler i la Paula Newsome, respectivament.

PITJOR:
- L'ascendència que la Sally Reed, el rol a càrrec de la Sarah Goldberg, exerceix sobre el protagonista.

NOTES:
1. Els títols dels episodis són: "Chapter One: Make Your Mark", "Chapter Two: Use It", "Chapter Three: Make the Unsafe Choice", "Chapter Four: Commit... to YOU", "Chapter Five: Do Your Job", "Chapter Six: Listen With Your Ears, React With Your Face", "Chapter Seven: Loud, Fast, and Keep Going" i "Chapter Eight: Know Your Truth"; la temporada 2a va emetre's entre el 31 de març i el 19 de maig de 2019; la tercera, des del 24 d'abril al 12 de juny de 2022; la quarta, entre el 16 d'abril i el 28 de maig de 2023; en total, 32 capítols.
2. En la 70a edició dels Primetime Emmy Awards https://en.wikipedia.org/wiki/70th_Primetime_Emmy_Awards, el Bill Hader va ser reconegut amb el guardó d'Outstanding Lead Actor in a Comedy Series, i en Henry Winkler, amb el d'Outstanding Supporting Actor in a Comedy Series.
3. En comptes de música, se sent so ambiental en els crèdits del 6è i 8è episodis.
4. El 4t capítol fou dirigit per la Maggie Carey https://en.wikipedia.org/wiki/Maggie_Carey, esposa del Bill Hader, malgrat, aleshores, estaven en procés de divorci.

COMENTARI: Em sembla bastant absurd que el bo del Bill Hader https://en.wikipedia.org/wiki/Bill_Hader rebi un premi de comèdia quan la seva interpretació aquí és qualsevol cosa menys còmica. En fi, coses d'americans. En general, m'ha fet la impressió de navegar sense rumb, a la deriva; els txetxens són ximples, la policia, incompetents, els companys de la classe d'actuació, uns desgraciats, i el protagonista, per ser un professional, massa matusser. Els quatre primers capítols avorreixen molt, sobretot, per la tabarra de l'ambient de teatre. No sé, els deu fer molta gràcia retratar les seves misèries i riure-se'n del seu context ridícul! Nogensmenys, a partir del ciquè episodi, quan l'argument es concreta pel costat del conflicte, he de reconèixer que atrapa una mica. El problema rau, però, en que l'home continua prenent decisions sense solta ni volta. En acabat, no queda clar si el paio pateix de trastorn per estrès posttraumàtic https://ca.wikipedia.org/wiki/Trastorn_per_estr%C3%A8s_posttraum%C3%A0tic o és, tant sols, un curt de gambals. Per cert, per què la màfia hauria de necessitar un mercenari de fora de la banda per fer una feineta, encara que es tracti d'un assumpte de banyes? M'ha decebut perquè creia que em faria riure i no ha estat el cas.

EN UN MOT: Contradicció.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        REGULAR.
RITME:          REGULAR.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   REGULAR.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Direktøren for det hele" (2006)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0469754/

DURADA: 99 minuts i mig (Crèdits: menys d'1 minut).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 66 (sobre 100).

MILLOR:
- El personatge de l'Spencer, encarnat pel Jean-Marc Barr, i el seu afany de parlar danès.

PITJOR:
- El canvi de parer del Ravn, el paper interpretat pel Peter Gantzler.

NOTES:
1. El títol internacional és "The Boss of It All".
2. S'utilitza la tècnica d'Automavision https://en.wikipedia.org/wiki/Automavision, inventada pel mateix director i guionista, en Lars von Trier.
3. S'inspira en la relació del director amb la seva productora, la Vibeke Vindeloev.
4. El rodatge es va portar a terme en 5 setmanes, des de febrer de 2006, i comptà amb un pressupost de 22 milions de corones daneses.

COMENTARI: En un primer moment, m'ha recordat la sèrie britànica de 2001, "The Office" https://ca.wikipedia.org/wiki/The_Office_(s%C3%A8rie_de_televisi%C3%B3_de_2001), creada pel Ricky Gervais i l'Stephen Merchant; potser, només per l'entorn laboral i per la cinematografia. L'element en l'acció de pretesa improvisació que ambdues produccions comparteixen actua de reclam. A més, la poca-solta del plantejament, sobretot, la indefensió de l'actor, en Jens Albinus, m'ha fet gràcia. El que no acabo d'entendre és el perquè de la suplantació i la comèdia davant el comprador, el Finnur, de qui s'encarrega el Friðrik Þór Friðriksson. Calia? Penso que no. Tampoc crec que estigui gaire ben resolt, el conflicte. Doncs, es provoca un gir de 360 graus que només hauria estat interessant si formava part de l'estratègia inicial del propietari. I no ho sembla. Malgrat això, he passat una estona entretinguda.

EN UN MOT: Descarrilament.

PAÍS:           DINAMARCA, SUÈCIA, FRANÇA, ALEMANYA, ISLÀNDIA, ITÀLIA.
INTERÈS:        BÉ.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     REGULAR.
TÈCNICA:        REGULAR.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   REGULAR.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Asteroid City" (2023)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt14230388/

DURADA: 105 minuts i mig (Crèdits: 6 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 45 (sobre 100).

MILLOR:
- La recuperació de la cançó "Freight Train", composta per l'Elizabeth Cotten a principis del segle 20, en la versió del 1957 interpretada per The Charles McDevitt Skiffle Group & Nancy Whiskey.

PITJOR:
- La paleta de colors que dóna lloc a una estètica tant artificial.

NOTES:
1. A partir d'un pressupost de 25 milions de dòlars, va recaptar-ne'n al voltant de 51.
2. El rodatge es va portar a terme entre agost i octubre de 2021 en indrets de la comunitat de Madrid, com Chinchón, Colmenar de Oreja, Aranjuez i Valdelaguna.
3. Els primers 2 minuts de crèdits es presenten sobre la imatge de la sortida del poble on apareix el rètol "Asteroid City Pop. 87".

COMENTARI: És probable que les meves expectatives fossin un pèl massa elevades per culpa d'un elenc farcit de noms clàssics i de primera línia, com els de l'Scarlett Johansson, el Tom Hanks, l'Edward Norton, l'Adrien Brody, l'Steve Carell, en Matt Dillon o el Willem Dafoe. Però la proposta del Wes Anderson, el guionista i director, tampoc engresca gaire... per no dir gens. Diria que es tracta d'una mena d'exercici dramàtic bastant poca-solta emmarcat en un escenari sintètic sense especial al·licient. Potser, pels actors i actrius involucrats fou extremadament motivador (diu que el sou setmanal de l'Scarlett Johansson era de 4.131 dòlars, multiplicat per 2 mesos) participar en aquest projecte d'autor, tot sigui dit, desenvolupat en temps de la pandèmia de la COVID-19 https://ca.wikipedia.org/wiki/COVID-19. Doncs, a mi, m'ha avorrit en majúscules. I m'empipa haver perdut el temps amb aquesta castanya borda...

EN UN MOT: Pegot.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        MALAMENT.
RITME:          MALAMENT.
ELABORACIÓ:     REGULAR.
TÈCNICA:        REGULAR.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

TEATRE: "El gran comediant d'Héctor Claramunt i Joel Joan - Ferran Castanyer/Joel Joan - Joel Joan/Xavi Mira/Eduard Muntada/Africa Alonso/Anna Sahun" (2021)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt25399944/

DURADA: 95 minuts i mig (Crèdits: menys d'1 minut).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 65 (sobre 100).

MILLOR:
- L'enregistrament del càsting de l'Ernest.

PITJOR:
- El número musical del final; sembla ben bé que no sabien com acabar.

NOTES:
1. La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que va emetre l'espectacle el 2 de gener de 2023, va pagar 58.000 euros a Arriska, la productora d'en Joel Joan i Juvé, director, co-guionista i protagonista del muntatge; van comptabilitzar-se uns 368 mil teleespectadors.
2. L'obra va estrenar-se el 22 d'octubre de 2021 en el Festival Temporada Alta https://temporada-alta.com de Girona.
3. L'Héctor Claramunt i el Joel Joan diuen haver-se inspirat en la peça de 1939, "Present Laughter", del Noël Peirce Coward, per desenvolupar el treball.
4. L'empresa Badalona Cultura, gestora dels teatres públics d'aquella ciutat, va cancel·lar la comèdia, que havia de representar-se en el Teatre Zorrilla de Badalona, arran de la polèmica aixecada per un clip del protagonista publicat en xarxes socials https://www.ccma.cat/324/lajuntament-de-badalona-cancella-una-obra-de-joel-joan-pel-polemic-video-de-la-barca/noticia/3113044/.
5. L'Anna Sahun Martí, que interpreta el personatge de l'Elisenda, és la parella real del Joel Joan i Juvé; es van conèixer durant el rodatge de la sèrie de 52 episodis iniciada en 2004, "Porca misèria" https://ca.wikipedia.org/wiki/Porca_mis%C3%A8ria.

COMENTARI: M'ha semblat que, de tant en tant, els rellisquen algunes síl·labes, als actors, conseqüència d'un estat d'excitació continu que no acaba de provar completament; sobretot, per part del divo. Però, en conjunt, el plantejament, la situació i els gags resulten prou divertits per passar l'estona sense més pretensió. Si de cas, com apunt, diria que les intervencions tant del Xavier Mira Cortell com de l'Àfrica Alonso Bada, encarnant l'Ernest i l'Úrsula, respectivament, sonen poc teatrals, poc declamatòries, de manera que contrasten un xic amb les de la resta d'integrants de l'elenc; res crític. La qüestió és que m'ha entretingut.

EN UN MOT: Alterada.

PAÍS:           CATALUNYA.
INTERÈS:        BÉ.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   REGULAR.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Eiga Daisuki Ponpo-san" (2021)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt12439248/

DURADA: 94 minuts (Crèdits: 3 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 45 (sobre 100).

MILLOR:
- El teaser que li encarreguen al protagonista, en Gene Fini, a qui posa veu el Hiroya Shimizu, per la pel·lícula "Marine".

PITJOR:
- Tota la comèdia de la cerca de finançament pel rodatge addicional i, especialment, la pallassada de l'Alan Gardner, el paper del Ryuichi Kijima, en la junta de directius al banc.

NOTES:
1. És l'adaptació del manga homònim desenvolupat des de l'abril del 2017 pel Shogo Sugitani.
2. El títol internacional és "Pompo: The Cinéphile".
3. Els crèdits van acompanyats d'imatges i, al final, es mostra el quadern d'un guió escrit pel Gene Fini; en acabat, veiem el logotip de Peterzen Films, la productora fictícia de la història.

COMENTARI: El personatge de la Joelle Davidovich "Pompo" Pomponett, interpretada per la Konomi Kohara, resulta molt repel·lent, per actitud, per comportament, per opinió (troba una desconsideració al públic modern les presentacions de més de dues hores), inclús, per aspecte, de criatura rebeca, consentida. També, m'empipa el complex d'inferioritat tant del Gene Fini com de la Nathalie Woodward, de qui s'encarrega la Rinka Otani. No em sembla gens bufó el gemec i la disculpa continuada. I aquest suggeriment constant que estan presenciant el naixement d'un talent incommensurable, quan no es veu per enlloc, cansa bastant. La cirereta és la basa de la financiació col·lectiva del final, no lliga amb el context de la productora. Tot plegat m'ha semblat insultant; com es diria en castellà, una mamarratxada.

EN UN MOT: Canallada.

PAÍS:           JAPÓ.
INTERÈS:        MALAMENT.
RITME:          REGULAR.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

TEATRE: "L'art de la comèdia d'Eduardo De Filippo - Lluís Homar i Toboso - Joan Carreras/Lluís Homar/Lluís Villanueva/Roger Casamajor" (2015)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt4853228/

DURADA: 129 minuts (Crèdits: 1 minut).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 86 (sobre 100).

MILLOR:
- La intervenció del metge, en Quinto Bassetti, encarnat pel Roger Casamajor i Esteban.

PITJOR:
- El segment de la professora Lucia Petrella que fa la Mar Ulldemolins; no per l'actriu, per l'excusa.

NOTES:
1. La traducció de la font, el text de l'Eduardo De Filippo escrit el 1964, "L'arte della commedia", va fer-la en Xavier Albertí.
2. La producció de l'obra va rebre un seguiment que quedà reflexat en la sèrie de 12 capítols de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, "Teatral", disponible al portal de la televisió pública catalana, https://www.ccma.cat/tv3/teatral/; la representació de la peça https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/teatral/lart-de-la-comedia-capitol-1/video/5538388/ s'ofereix en el capítol darrer del programa esmentat.
3. El muntatge va estar en cartell des del 12 de febrer al 12 d'abril del 2015 a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya.

COMENTARI: Sense saber a què m'enfrontava, m'he mirat el començament (els primers 10 minuts, bàsicament) amb força recel i m'he temut un plany sectorial de dues hores difícil d'empassar. He estat temptat d'engegar-lo. De qualsevol manera, m'ha semblat que l'austeritat de l'escenari tampoc augurava cap gran espectacle. Aleshores, la conversa entre l'Oreste Campese, el paper de l'Homar, i el prefecte, el personatge que encarna el Joan Carreras, el primer acte, m'ha confirmat que, malgrat una forma impecable, el contingut m'avorria sobiranament. És a dir, trobo ben legítims els apunts que s'exposen però em feia molta mandra escoltar-los. Afortunadament, el complot que s'empesca el dramaturg i que es desenvolupa durant el segon acte capgira la situació i deixa una sensació prou positiva de tot plegat. Els actors, molt bé; ara, penso que criden massa.

EN UN MOT: Reivindicativa.

PAÍS:           CATALUNYA.
INTERÈS:        BÉ.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     REGULAR.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Doraibu mai kaa" (2021)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt14039582/

DURADA: 179 minuts (Crèdits: 4 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 40 (sobre 100).

MILLOR:
- El context de la Misaki Watari, interpretada per la Toko Miura.

PITJOR:
- Haver d'escoltar el text teatral de l'obra de l'Anton Chekhov, "Dyádya Ványa".

NOTES:
1. El títol internacional és "Drive My Car" i està inspirada, fonamentalment, en el relat homònim de l'antologia de contes escrits pel Haruki Murakami publicada en 2014, "Onna no inai otokotachi"; també, incorpora elements dels relats "Sheerazaado" i "Kino", del mateix recull.
2. Li va ser atorgat el "Prix du Scénario" en la 74a edició del Festival de Cannes i el guardó com a "Best Non-English Language Film", en la 79a dels Golden Globe Awards.
3. El film havia de rodar-se a la ciutat sud-coreana de Busan però va canviar-se la localització a causa de la pandèmia de la COVID-19; a més, va canviar-se el Saab 900 convertible groc del que es parla en la versió impresa per un Saab 900 Turbo vermell.
4. Passats 40 minuts i mig de funció, apareixen 2 minuts de crèdits, coincidint amb el trasllat i l'arribada a Hiroshima.

COMENTARI: Ei, tres hores de parsimònia japonesa! Hom podria pensar, home, el que calgui per explicar la història, justificades. No, senyor. No necessito els diàlegs del rus en xinès o en coreà ni necessito plans de la carraca de cotxe travessant túnels. Redéu, això és quelcom d'amateurs, creure que qualsevol merda és digna d'aparèixer en pantalla! I l'assumpte de fer servir el títol de la cançó de The Beatles queda molt quico a aquestes altures. Si us plau! Ja ho feia, l'escriptor, en el 1987, amb "Noruwei no mori"; per cert, també, adaptada cinematogràficament i, també, castanyot (jo me l'havia llegit, la traducció al català del llibre, "Tòquio blues"). En fi, cras error, confiar en els premis internacionals. Ah, i la xerrameca! Mostrar gent narrant el que sigui sense imatges de suport, només els actors parlant, penso que s'allunya del que és l'essència del mitjà.

EN UN MOT: Pedant.

PAÍS:           JAPÓ.
INTERÈS:        MALAMENT.
RITME:          MALAMENT.
ELABORACIÓ:     REGULAR.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     REGULAR.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Being the Ricardos" (2021)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt4995540/

DURADA: 131 minuts (Crèdits: 6 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 60 (sobre 100).

MILLOR:
- La discussió entre la Lucille Ball i el Desi Arnaz, interpretats per la Nicole Kidman i el Javier Bardem, respectivament, sobre les afinitats polítiques de l'avi Fred; al Bardem li cau la bava.

PITJOR:
- Les moltes llicències artístiques que es pren el guionista i director, l'Aaron Sorkin; que em semblen més inadequades tenint en compte el suggeriment de la presentació, amb les entrevistes, de l'estil documental.

NOTES:
1. Abans dels títols de crèdit, apareixen els rètols "On March 3rd, 1960, Lucy filed for a divorce from Desi" i "It was the morning after their final performance together".
2. El rodatge es va portar a terme entre març i maig del 2021 a Los Angeles i Long Beach, a l'estat nord-americà de Califòrnia.
3. Altres títols alternatius amb els que es coneix són "Lucy and Desi" i "Hollywood 1953".
4. L'acció es remunta a l'enregistrament de l'episodi 22è, titulat "Fred and Ethel Fight", dirigit pel Marc Daniels i estrenat el 30 de gener del 1952, de la sèrie "I Love Lucy", emesa entre octubre del 1951 i octubre del 1956 per la CBS.

COMENTARI: Abans d'haver llegit sobre els anacronismes i les discrepàncies amb la realitat en les que incorre el film, tot plegat ja em semblava bastant avorrit. No estic dient que la vida i miracles de l'actriu i el seu marit cubà siguin insípids; ans el contrari, segurament, les seves biografies resulten fascinadores. Sinó que el context en el que es centra la pel·lícula, amb la insistència en les vicissitud del rodatge, la converteix en una peça soporífera. Tampoc m'acaba d'encaixar en el paper la Nicole Kidman. M'hauria estimat més perdre el temps en un documental de debó.

EN UN MOT: Inacurada.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        REGULAR.
RITME:          REGULAR.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

ÒPERA: "La Traviata de Giuseppe Verdi i Francesco Maria Piave - Antonio Pappano - Renée Fleming/Joseph Calleja/Thomas Hampson" (2009)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt2651516/

DURADA: 133 minuts (Crèdits: 2 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 71 (sobre 100).

MILLOR:
- L'obertura instrumental, la melodia de "Amami Alfredo" del segon acte.
- Òbviament, el duet "Libiamo ne' lieti calici", entre l'Alfredo Germont i la Violetta Valéry, del 1r acte.
- També, del 1r acte, el "Un dì felice eterea" de l'Alfredo, que es repeteix en el "Ah fors'è lui" de la Violetta.

PITJOR:
- Els refilets anteriors al "Sempre libera deggi'io folleggiar" de la Renée Fleming.
- El Joseph Calleja sembla un bavós quan s'acosta a la soprano i la petoneja grapejant-la.
- Piquillo, el torero de Biscaia.

NOTES:
1. L'òpera, composta el 1852 i que s'inspira en la novel·la del 1848, "La Dame aux Camélias", escrita per l'Alexandre Dumas (fill), va interpretar-se per primer cop (sense èxit) el 6 de març del 1853 a La Fenice de Venècia.
2. Aquesta funció fou enregistrada a The Royal Opera House (ROH) del districte londinenc de Covent Garden en juny del 2009.

COMENTARI: He intentat familiaritzar-me amb l'obra escoltant-la vàries vegades però, més enllà dels fragments més cèlebres, no aconsegueixo apreciar la grandesa de la composició, la bondat que expliquen els entesos. Culpa meva, evidentment; no en tinc ni idea, de música. A l'escenari, a més, el drama amorós no me l'acabo de creure. És a dir, sobre el paper, en la sinopsi, la història feia més patxoca; cantada es dilueix. I, en relació a aquesta representació concreta dirigida per Sir Richard Eyre, no m'agraden els intèrprets; és quelcom visceral. Potser, hauria d'examinar altres versions...

EN UN MOT: Acceptable.

PAÍS:           GRAN BRETANYA.
INTERÈS:        BÉ.
RITME:          REGULAR.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

MUSICAL: "Come from Away - Christopher Ashley - Irene Sankoff/David Hein" (2021)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt7638556/

DURADA: 107 minuts (Crèdits: 7 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 68 (sobre 100).

MILLOR:
- El número "Screech In" i el comiat de la banda sobre l'inici dels crèdits.

PITJOR:
- La peça "Me and the Sky" i la coqueteria entre el capità Bristol i l'Annette.

NOTES:
1. Inspirat en històries i situacions reals derivades de l'execució per part del govern canadenc de la "Operation Yellow Ribbon" després dels atacs terroristes de l'11/9 als EUA; concretament, en l'aterratge forçat de 38 avions en el Gander International Airport i l'acomodament dels passatgers que transportaven fins a la represa dels vols.
2. Enregistrat en el Gerald Schoenfeld Theatre de Nova York en maig del 2021; inicialment, s'havia concebut com una pel·lícula que havia de rodar-se al poble de Gander, en la província de Newfoundland and Labrador del Canadà.
3. Durant els títols de crèdit, apareix la dedicatòria "In Memory of Howell Binkley (1956-2020)"; també, un rètol que diu "To the people who opened their hearts and gave us their stories to tell", juntament amb un seguit de fotografies de l'elenc acompanyats dels personatges reals que interpreten.

COMENTARI: De fet, el relat ja em feia molta mandra de bon començament, malgrat la perspectiva diferent que s'adopta per abordar aquell episodi funest de fa 20 anys. Però és que, a més, l'estil narratiu d'explicació constant m'ha cansat bastant. Malauradament, el tractament del tema no m'ha seduït en absolut, m'ha semblat una anècdota d'interès molt relatiu. Ara, les cançons funcionen.

EN UN MOT: Fatigant.

PAÍS:           CANADÀ, EUA.
INTERÈS:        REGULAR.
RITME:          REGULAR.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   REGULAR.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

MONÒLEG: "Carrie Fisher's Wishful Drinking" (2010)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt1705977/

DURADA: 76 minuts (Crèdits: 2 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 64 (sobre 100).

MILLOR:
- L'anècdota del got d'aigua que demana la Debbie Reynolds quan escopia els vestits i les sabates de la seva mare, la Maxine.

PITJOR:
- Els moments en els que la Carrie s'inclina i crida "Do it!" a la platea; com quan comenta que si tens la manera de fer que en Paul Simon compongui una cançó sobre tu, ho facis.

NOTES:
1. L'espectacle va adaptar-se en un llibre que va publicar Simon & Schuster el 2008.
2. Durant els títols de crèdit, es mostren clips de la infantesa i l'adolescència de l'artista mentre interpreta "Happy Days Are Here Again", la cançó del 1929 composta pel Milton Ager i el Jack Yellen.
3. Enregistrat l'estiu del 2010 en el SOPAC, South Orange Performing Arts Center, de South Orange, New Jersey, EUA.
4. Al final dels crèdits, apareix el rètol "On September 22, 2010, three months after Carrie Fisher filmed this program, Eddie Fisher passed away. This show is dedicated to him".

COMENTARI: Tenia 53 anys en el moment de la funció encara que se la veu moure's per l'escenari com si en tingués una dècada més, fa una mica d'angúnia. De fet, d'acord amb el títol, m'esperava un relat més relacionat amb abusos de l'alcohol i de les drogues en comptes del grapat d'ocurrències simpàtiques que m'he trobat. Tot el que explica de la seva família resulta, si més no, curiós i, narrat en primera persona, fa més gràcia. Per altra banda, jo mai he estat un afeccionat acèrrim de la saga del George Lucas, "Star Wars", de manera que el personatge que la va fer eterna, la princesa Leia Organa, tampoc em provoca un sentiment gaire intens. Reconec, però, la bellesa propera de l'actriu i entenc el seu impacte. Ha estat una estona entretinguda.

EN UN MOT: Amistós.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        BÉ.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   REGULAR.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Twentieth Century" (1934)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0025919/

DURADA: 91 minuts (Crèdits: 1 minut, al principi).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 59 (sobre 100).

MILLOR:
- La fixació del Mathew J. Clark, interpretat per l'Etienne Girardot, escampant els adhesius.
- Els plans del tren des de l'exterior.

PITJOR:
- La teatralitat exagerada constant.
- Els xiscles de la Carole Lombard fent de la Lily Garland.

NOTES:
1. Adaptada de l'obra de teatre homònima del 1932 escrita pel Ben Hecht i el Charles MacArthur, alhora, basada en la peça que no va arribar a produir-se, "Napoleon of Broadway", del Charles Bruce Millholland, sobre les experiències de treballar amb l'excèntric productor de Broadway, en David Belasco.
2. Va incloure's en el National Film Registry de la Library of Congress de l'United States Congress en 2011.
3. En 1978, la mateixa història va ser transformada en un musical titulat "On the Twentieth Century" pel Cy Coleman, la Betty Comden i l'Adolph Green.
4. El títol es refereix al tren anomenat 20th Century Limited operat per la New York Central Railroad que va cobrir el recorregut entre la Grand Central Terminal de Nova York i la LaSalle Street Station de Chicago des del 1902 fins el 1967.

COMENTARI: Per començar, el personatge del John Barrymore, l'Oscar Jaffe, se m'ha fet bastant inaguantable; a sobre, al final, es surt amb la seva. I, després, enrenou, crits, rampells i fressa sense cap gràcia. Ho sento, massa intens, m'ha atabalat. Fora!

EN UN MOT: Embafadora.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "The Notorious Bettie Page" (2005)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0404802/

DURADA: 90 minuts (Crèdits: 5 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 68 (sobre 100).

MILLOR:
- L'ambientació i la caracterització de la Gretchen Mol per fer de la Bettie Page.

PITJOR:
- La part més incòmoda, que no mal feta, és la de l'assalt sexual en grup, basat en fets esdevinguts realment, encara que no es vegi res explícit.

NOTES:
1. Abans d'establir-se el títol definitiu, se l'anomenava "The Last Days of Bettie Page" o "The Ballad of Bettie Page".
2. Durant el primer minut i mig dels títols de crèdit es mostra un clip de la protagonista fent una mena de coreografia semblant a una apareguda en el film de l'Irving Klaw del 1955, "Teaserama".
3. Inspirada, en part, en l'obra del Richard Foster publicada el 1997, "The Real Bettie Page: The Truth about the Queen of the Pinups".
4. Una de les dues guionistes, la Guinevere Turner, havia d'interpretar el paper principal, originalment.

COMENTARI: He de confessar que, si he xalat amb la pel·lícula, ha estat perquè la Gretchen Mol m'ha guanyat amb les seves ganyotes i la seva expressivitat natural (també, amb el seu cos). No sóc cap expert en la biografia de la Bettie Mae Page, però tinc la sensació que el retrat del personatge i del període concret que fa la Mary Harron, la directora i co-guionista, és l'òptim en tots els aspectes.

EN UN MOT: Decent.

Perdoneu per la meva ignorància!

SÈRIE: "Master of None - Temporada 1a" (6 de novembre del 2015)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt4635276/episodes?season=1

DURADA: 287 minuts (Crèdits: 21 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 58 (sobre 100).

MILLOR:
- Els flashbacks dels pares, el Ramesh i el Peter, encarnats en el Shoukath Ansari i el Clem Cheung, respectivament, en el 2n episodi, "Parents".
- La banda sonora, per exemple, la versió del 1979 de The Slits de "I Heard it Through the Grapevine", la cançó del 1966 composta pel Norman Whitfield i el Barrett Strong.
- El raonament del Benjamin, el Harry Jon Benjamin, en el 5è capítol, "The Other Man", sobre el sexe en un matrimoni de 23 anys.
- L'escapada al club de jazz de l'àvia Carol, interpretada per la Lynn Cohen, en el 8è capítol, anomenat "Old People".

PITJOR:
- Les criaturades de l'Eric Wareheim encarnant l'Arnold Baumheiser.
- La ximpleria de la foca Paro, un robot real dissenyat al Japó que pot arribar a costar 6 mil dòlars o més.
- Les actuacions dels pares del protagonista.

NOTES:
1. Al final del darrer capítol, es mostra el rètol "This series is dedicated to the memory of our dear friend Harris Wittels 1984 - 2015".
2. La integren 10 episodis.
3. Una segona temporada va ser estrenada el 12 de maig del 2017 i una tercera podria estar desenvolupant-se.
4. El Ramesh i la Fatima Ansari, en la realitat, són els pares de l'Aziz Ansari, que fa el paper principal, el Dev Shah.
5. Originalment, el paper de l'Arnold Baumheiser l'havia d'interpretar el Harris Wittels.

COMENTARI: Entre soporífera i carrinclona, el mateix de sempre només que amb el focus posat en aquest paio que s'esforça en fer-se el simpàtic sense aconseguir-ho. La veritat és que m'esperava una mica més d'enginy tant en la part còmica com en la part sentimental; ha resultat absolutament plana. Ben feta, sí; intranscendent, també.

EN UN MOT: Prosaica.

Perdoneu per la meva ignorància!

CURTMETRATGE: "A Charlie Brown Christmas" (1965)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0059026/

DURADA: 25 minuts (Crèdits: < 1 minut).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 60 (sobre 100).

MILLOR:
- L'esbroncada de l'Snoopy al Charlie Brown.
- El tema, el veritable sentit del Nadal, la depressió, el consumisme de la festivitat.
- El doblatge a càrrec de nens.

PITJOR:
- La simplicitat de la cinematografia.

NOTES:
1. És el primer especial de televisió basat en la tira còmica "Peanuts" del Charles M. Schulz, iniciada el 2 d'octubre del 1950.
2. Fou encarregat i patrocinat per The Coca-Cola Company.
3. El pressupost que va atorgar la Columbia Broadcasting System, la cadena on va emetre's inicialment, va ser de 76 mil dòlars; tot i que van haver d'aportar 20 mil dòlars més.
4. Està compost per 13 mil dibuixos a 12 quadres per segon.
5. Previ a aquesta obra, en 1963, els mateixos actors van treballar en un documental sobre el Charles M. Schulz i la seva tira que mai es va emetre titulat "A Boy Named Charlie Brown", produït pel Lee Mendelson, amb animació del Bill Melendez i música d'en Vince Guaraldi.
6. Li va ser atorgat el Primetime Emmy Award for Outstanding Children's Program en la 18a edició del guardó.

COMENTARI: La narració està bé, els acudits, el sarcasme, l'esperit del material original, tot bastant correcte. Només em grinyola el resultat visual que, a més de lluir barroer (la Frieda calba m'ha traumatitzat), resulta massa pla, com si fos una transcripció directa del full a la pantalla. No el recuperaré, no.

EN UN MOT: Matusser.

Perdoneu per la meva ignorància!

MUSICAL: "42nd Street - The Musical" (2019)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt10140002/

DURADA: 134 minuts (Crèdits: 3 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 80 (sobre 100).

MILLOR:
- El tros del mirall gran de la políticament incorrecte "Keep Young and Beautiful".
- L'exuberància de "Shuffle Off to Buffalo".

PITJOR:
- En alguns moments, la veu de la Bonnie Langford fa patir; per exemple, en "I Only Have Eyes for You".
- La Clare Halse, que fa de la Peggy Sawyer, pinta més a veterana rabassuda que a jove talent.

NOTES:
1. Enregistrat al The Theatre Royal Drury Lane de Covent Garden, a Londres, amb la dedicatòria "In memory of Mark Bramble".
2. Es tracta d'una revisió de la producció del 1980, a la que li va ser atorgat un Antoinette Perry Award for Excellence in Broadway Theatre, basada en la pel·lícula del 1933 dirigida pel Lloyd Bacon, "42nd Street"; la qual s'inspirava, alhora, en la novel·la homònima del Bradford Ropes.
3. A més de les cançons del film, inclou números que l'Al Dubin i el Harry Warren van desenvolupar per altres projectes de l'època; també, "There's a Sunny Side to Every Situation", de la pel·lícula del 1938 dirigida pel Ray Enright, "Hard to Get", escrita pel Warren i el Johnny Mercer; i "Boulevard of Broken Dreams", que Dubin i Warren van compondre per "Moulin Rouge", el llargmetratge del 1934 dirigit pel Sidney Lanfield.

COMENTARI: Posada en escena i interpretació espectaculars. Esporàdicament, m'he sentit un pèl saturat pel tou de claqué que ens endinya i se m'han fet monòtons els temes musicals; cosa atribuïble a la meva oïda, gens instruïda. Però, fragment per fragment, un goig indiscutible.

EN UN MOT: Afartament.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Domani è un altro giorno" (2019)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt8664050/

DURADA: 101 minuts (Crèdits: 3 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 58 (sobre 100).

MILLOR:
- La reflexió "Quin sentit té matar en nom de Déu? Ell ja sap fer-ho per si mateix".
- L'escena al local de jazz en la que el Giuliano, interpretat pel Marco Giallini, li demana a la Caterina, encarnada en la Barbara Ronchi, que el deixi en pau.
- L'arrambada de comiat entre el Valerio Mastandrea i l'Anna Ferzetti, que fan d'en Tommaso i la Paola, respectivament.

PITJOR:
- Les ganyotes de pena inversemblants del protagonista.

NOTES:
1. És un remake de la pel·lícula del 2015 dirigida pel Cesc Gay, "Truman".
2. El tema principal de la banda sonora és una versió a càrrec de la Veronica Scopelliti de la cançó "Domani è un altro giorno", popularitzada el 1971 per la Ornella Vanoni.
3. El gos Pato, que en realitat es diu Nike, és un bover de Berna.

COMENTARI: Excepte per la petita emprenyada de la Paola en el sopar de la darrera nit, es tracta d'un exercici d'acceptació i de resolució bastant serè, fins i tot, pla. La veritat és que el personatge moribund, algú que sembla anar a la seva, no aixeca especial simpatia i la sensació és que l'única commoció efectiva amb la seva mort l'ha de patir el seu gos. La presència prominent del coliseu romà afavoreix el comiat, si més no, en atmosfera.

EN UN MOT: Plàcida.

Perdoneu per la meva ignorància!

MUSICAL: "An American in Paris: The Musical" (2018)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt7877016/

DURADA: 138 minuts (Crèdits: 3 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 75 (sobre 100).

MILLOR:
- La posada en escena i els decorats.
- El número "I've Got Beginner's Luck", amb el Jerry Mulligan, encarnat pel Robert Fairchild, saltant pels taulells de les Galeries Lafayette.

PITJOR:
- Els accents dels personatges, en especial, el francès de la Leanne Cope, que fa de la Lise Dassin.
- Els dissenys dels vestits del número que dóna nom al musical.

NOTES:
1. Basat en la pel·lícula homònima del 1951 dirigida pel Vincente Minnelli que, alhora, s'inspira en la composició del George Gershwin.
2. Enregistrat al Nederlander Dominion Theatre de Londres el maig del 2017.
3. La producció va estrenar-se el desembre del 2014 al Théâtre du Châtelet de París. Es traslladà, aleshores, als Estats Units; primer, a Broadway i, després, fent gira. Finalment, va cloure el recorregut al West End de Londres.

COMENTARI: Havent escoltat els clàssics dels germans Gershwin tants cops, resulta difícil reconèixer excepcionalitat en les interpretacions d'aquesta obra; correctes. Pel que fa al ball, sí, bonic. Tant de bo jo tingués la capacitat de manegar i moure una parella de manera tant elegant! Però m'ha saturat (evidentment, no sóc un aficionat a la dansa). Una pega que li veig al flux és la depressió prèvia a l'estrena; després de gairebé dues hores d'història representa un cop de maça a l'atenció de l'espectador. En general, no obstant, tot i que, per alguna estranya raó, tant la Leanne Cope com el Robert Fairchild, els protagonistes, em fan rabieta, una bona adaptació.

EN UN MOT: Complidor.

Perdoneu per la meva ignorància!

DOCUMENTAL: "Robin's Wish" (2020)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt12763474/

DURADA: 76 minuts (Crèdits: 1 minut).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 60 (sobre 100).

MILLOR:
- Les pinzellades dels inicis del còmic als 70's.

PITJOR:
- L'assumpció que cal netejar cap reputació.

NOTES:
1. La vídua del Robin Williams, la Susan Schneider Williams, va demanar fer el documental al director Tylor Norwood.

COMENTARI: Com a eina per posar el focus sobre la Demència amb cossos de Lewy està bé. Penso que les malalties que esborren la identitat de la persona són les més terribles de totes, cal conscienciar la gent. El que no crec que calgués és el relat de la decadència de l'actor. En primer lloc, perquè tampoc expliquen gaire res excepcional i, en segon, perquè no cal cap justificació del suïcidi. Les interpretacions delicioses i els monòlegs hilarants del Williams és el que perdurarà. Tot i això, interessant.

EN UN MOT: Aclaridor.

Perdoneu per la meva ignorància!