LLARGMETRATGE: "The Little Shop of Horrors" (1960)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0054033/

DURADA: 72 minuts (Crèdits: 2 minuts, en l'inici).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 63 (sobre 100).

MILLOR:
- Les poncelles que descobreixen les cares de les víctimes, el borratxo, el dentista, el lladre, la Leonora Clyde i el mateix Seymour Krelboined, els papers interpretats pel Robert Anthony Coogan, en John Herman Shaner, el Charles Byron Griffith, la Meri Welles i el Jonathan Haze, respectivament.

PITJOR:
- Els brams que profereix la planta en veu del Charles B. Griffith.

NOTES:
1. El títol de treball fou "The Passionate People Eater".
2. Va donar peu al musical de 1982, "Little Shop of Horrors" https://ca.wikipedia.org/wiki/La_botiga_dels_horrors_(musical), compost per l'Alan Menken i el Howard Ashman.
3. L'escena de l'atropellament ferroviari de l'home encarnat pel Robert Coogan va enregistrar-se fent recular la locomotora des de la posició de l'actor i invertint el moviment en el procés d'edició.
4. La Myrtle Vail, que interpreta la Winifred Krelboined, era l'àvia del Charles B. Griffith, el guionista del film; el pare del Griffith apareix, també, com a primer pacient del doctor Phoebus Farb, el personatge del John Herman Shaner.

COMENTARI: Es tracta d'un pressupost de 30 mil dòlars (325 mil, d'ara) i un rodatge de dos dies i una nit. O sigui que tampoc caldria gaire anàlisi de si s'inspira en el relat de 1932, "Green Thoughts", escrit pel John Collier https://en.wikipedia.org/wiki/John_Collier_(fiction_writer), o en el conte de 1956 de Sir Arthur Charles Clarke, "The Reluctant Orchid" https://en.wikipedia.org/wiki/The_Reluctant_Orchid, o de si la caricatura que represenen el Gravis Mushnick i la Siddie Shiva pot considerar-se ofensiva o no pels jueus. A mi, tot plegat em sembla un altre dels xurros lleugers, en el millor sentit de la paraula, de la parella Corman-Griffith, amb la seva part còmica, un protagonista estúpid, la mare que cuina àpats amb medicines d'ingredients, l'home que menja flors i un dentista sàdic, la ració d'erotisme, a càrrec de la Jackie Joseph i la Meri Welles, l'al·lusió de resquitllada al gènere policíac https://ca.wikipedia.org/wiki/G%C3%A8nere_polic%C3%ADac i la befa al cinema de terror https://ca.wikipedia.org/wiki/Cinema_de_terror. En Roger Corman https://ca.wikipedia.org/wiki/Roger_Corman, productor i director de la creatura, ni la va registrar (la qual cosa implicà situar-la en el domini públic https://ca.wikipedia.org/wiki/Domini_p%C3%BAblic). Tal era la confiança/estima que li tenia al projecte.

EN UN MOT: Ximpleta.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        BÉ.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     REGULAR.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Kept Husbands" (1931)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0022021/

DURADA: 76 minuts (Crèdits: 1 minut, en l'inici).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 40 (sobre 100).

MILLOR:
- Les frases fetes del Hughie Hanready, a càrrec del Ned Sparks, com "A penny saved is a dollar earned" o "Beggars can't be chosers".

PITJOR:
- La carrinclonada final que li engega la mare del mosso, encarnada per la Mary Carr, a la seva jove, de qui s'ocupa la Dorothy Mackaill, "All husbands are kept. Some of them are kept with money. But most of them with love, devotion, and sacrifice. Why, it's every woman's mission in life. Keeping her husband".

NOTES:
1. La Warner Bros. https://ca.wikipedia.org/wiki/Warner_Bros. va cedir en Lloyd Bacon, el director, i la Dorothy Mackaill, que fa de la Dorothea Parker, a l'RKO Pictures https://ca.wikipedia.org/wiki/RKO_Pictures per aquesta pel·lícula.
2. La producció va començar-se a mitjans de desembre de 1930 i va rodar-se en els RKO Studios de Gower Street a Hollywood https://en.wikipedia.org/wiki/Gower_Street_(Los_Angeles), en l'estat nord-americà de Califòrnia.
3. El film va esdevenir de domini públic https://ca.wikipedia.org/wiki/Domini_p%C3%BAblic en 1959 per manca de renovació dels drets.

COMENTARI: Tal com es presenta el manso, en Richard Brunton, el paper del Joel McCrea, un individu íntegre, resolt i ferm, resulta difícil d'acceptar la seva capitulació davant les rebequeries de la consentida. Sobretot, si el procés de conquesta que justificaria la presa de pèl posterior s'amaga darrere d'un rètol trist, "Four weeks—". És a dir, no m'he cregut aquesta relació anòmala en cap moment perquè no està argumentada adequadament. De manera que tot plegat no m'ha semblat res més que una bajanada sense solta ni volta. I la complicitat cega de la senyora Brunton? Tros de cretina! Ara, potser, el problema el tinc jo per sobreestimar els personatges. El desenllaç segueix la mateixa línia del despropòsit; arbitràriament, la paia es reforma. Que no! Ha estat un mal de queixal.

EN UN MOT: Aberració.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        MALAMENT.
RITME:          REGULAR.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Jack and the Beanstalk" (1952)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0044762/

DURADA: 73 minuts (Crèdits: 1 minut i mig, en l'inici).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 48 (sobre 100).

MILLOR:
- El número de "He Never Looked Better in His Life", la cançó composta pel Lester Lee i el Bob Russell.

PITJOR:
- L'esquetx de la confusió d'ombres entre la del gegant, el paper a càrrec del Jacob Henry Baer, i la del Jack Strong, encarnat pel Lou Costello.

NOTES:
1. És una revisió humorística de "Les mongetes màgiques" https://ca.wikipedia.org/wiki/Les_mongetes_m%C3%A0giques, la rondalla d'origen desconegut publicada en 1734 a Anglaterra amb el títol, "The Story of Jack Spriggins and the Enchanted Bean".
2. Forma part del domini públic https://ca.wikipedia.org/wiki/Domini_p%C3%BAblic des de 1979 per manca de renovació dels drets.
3. El rodatge es va portar a terme entre el 9 de juliol i el 2 d'agost de 1951 en els Hal Roach Studios https://en.wikipedia.org/wiki/Hal_Roach_Studios de Culver City, en l'estat nord-americà de California, aprofitant recursos de "Joan of Arc" https://www.imdb.com/title/tt0040491/, el drama de 1948 dirigit pel Victor Fleming.

COMENTARI: Entre gags insubstancials i acudits dolents et va anestesiant fins a deixar-te ben bé fora de combat. A més, amb una història popular com aquesta, no queda ni la curiositat de conèixer un desenllaç ja sabut. Salvo, potser, el vessant musical, malgrat que tampoc em sembla cap meravella. I podria valorar positivament alguna altra poca-soltada, com el moment en el que el gegant truca la porta del seu castell amb el cap del Jack, pres sota el braç de l'ogre. Humor d'slapstick https://ca.wikipedia.org/wiki/Com%C3%A8dia_de_clatellades un pèl massa bàsic. Exemple, l'escena de l'empait per dins d'un tronc buit o la típica persecució d'entrades i sortides per un seguit de portes; un tant infantil, tot plegat, gastat. Els ous convertits en granades perquè les gallines mengen cereals mesclats amb pólvora? Catapultes per sortir de la fortalesa? El mateix assumpte dels dos ganàpies interpretats per l'Abbott i el Costello https://en.wikipedia.org/wiki/Abbott_and_Costello fent de cangurs? No ho compro; més que absurd, estúpid. Total, bastant fiasco.

EN UN MOT: Encallada.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        MALAMENT.
RITME:          MALAMENT.
ELABORACIÓ:     REGULAR.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     REGULAR.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

I am being good. It just happens that their standards are much higher than mine.
---
Shaye Cogan as Eloise Larkin
David Stollery as Donald Larkin
James Alexander as Arthur

LLARGMETRATGE: "San Mao liu lang ji" (1949)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0470084/

DURADA: 70 minuts i mig (Crèdits: 3 minuts, en l'inici).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 67 (sobre 100).

MILLOR:
- L'episodi del furt a l'home del tramvia, interpretat pel Ye Xunlie,  i la pallissa que li claven el Lao San i el Tao Ye, a càrrec del Yang Shaogiao i l'Ah Gen, respectivament, al Sanmao, encarant pel Longji Wang, quan el nen li torna el botí al senyor.

PITJOR:
- Les trenes que, suposadament, representen els 3 pèls del protagonista.

NOTES:
1. Internacionalment, s'anomena "The Adventures of Sanmao the Waif", "The Winter of Three Hairs", "Wanderings of Three-Hairs the Orphan" o "An Orphan on the Streets".
2. Es basa en els manhua del Sanmao https://ca.wikipedia.org/wiki/Sanmao, el personatge creat pel Zhang Leping en 1935.
3. Va començar a desenvolupar-se en octubre de 1948 però fou vetada pel Guomindang https://ca.wikipedia.org/wiki/Guomindang; quan l'Exèrcit Popular d'Alliberament https://ca.wikipedia.org/wiki/Ex%C3%A8rcit_Popular_d%27Alliberament va prendre Shanghai, base de la productora, la Kunlun Film Company, en octubre de 1949, fou desbloquejada.
4. Les últimes imatges del film mostren la rua real de la presa de Shanghai.

COMENTARI: Aplaudeixo l'intent d'exposar el drama de la pobresa infantil https://en.wikipedia.org/wiki/Child_poverty i de denunciar tant la injustícia social del sistema com la hipocresia o demagògia de cert discurs polític. També, el focus en les tàctiques dels delinqüents furtius per aprofitar-se dels desvalguts. Però trobo que en Sanmao, per tractar-se d'un vailet de carrer, va massa curt d'astúcia. I l'exponent més clar d'això, potser, és la seva estada en la casa burgesa. És a dir, engega enlaire una situació força avantatjosa per babau. Després, la seva innocència, la integritat, l'honradesa, l'haurien de convertir en una criatura entranyable. Mes l'aspecte de capgròs grotesc, amb aquest cabell escarransit i aquest nas de patata desproporcionat, afegits als rampells de salvatge que li agafen ara i adés el penalitzen en comptes d'ajudar-lo en aquest aspecte. Esporàdicament, la calamitat es rebaixa a través d'una disposició jocosa del relat o, fins i tot, amb algun intent de gag. Exemple, el moment en el que el nano es fa passar per un maniquí, quan l'empaita un vigilant dels grans magatzems. Penós com l'assumpte en si. Què hi farem? S'accepta. En fi... Si més no, m'ha servit per fixar-me en una icona cultural que desconeixia i que, per cert, ha estat explotada en altres formats, des de l'obra de teatre, passant per l'animació, fins al videojoc.

EN UN MOT: Ingènua.

PAÍS:           REPÚBLICA POPULAR DE LA XINA.
INTERÈS:        BÉ.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

 

Goddamn it! He's really something, that little rascal!
---
Hongda Guan as The Boss
Yang Shaogiao as Lao San

LLARGMETRATGE: "His Girl Friday" (1940)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0032599/

DURADA: 92 minuts (Crèdits: mig minut, en l'inici; mig, al final).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 70 (sobre 100).

MILLOR:
- L'estira-i-arronsa entre el Walter Burns i la Hildy Johnson, els papers interpretats pel Cary Grant i la Rosalind Russell, respectivament.

PITJOR:
- La sala de premsa del Criminal Courts Building de Chicago https://en.wikipedia.org/wiki/Courthouse_Place és tant accessible que, fins i tot, la senyora Baldwin, encarnada per l'Alma Kruger, s'hi passeja com si res.

NOTES:
1. Es basa en l'obra de teatre de 1928, "The Front Page" https://en.wikipedia.org/wiki/The_Front_Page, escrita pel Ben Hecht i el Charles MacArthur; la primera adaptació cinematogràfica de la peça fou el film de 1931 homònim dirigit pel Lewis Milestone https://ca.wikipedia.org/wiki/Primera_plana_(pel%C2%B7l%C3%ADcula_de_1931).
2. En 1993, va ser seleccionada per a la seva preservació en el United States National Film Registry https://ca.wikipedia.org/wiki/National_Film_Registry de la Library of Congress https://ca.wikipedia.org/wiki/Biblioteca_del_Congr%C3%A9s_dels_Estats_Units per la seva significació històrica, cultural o estètica.
3. Durant la producció, va anomenar-se "The Bigger They Are"; el rodatge es va portar a terme entre el 27 de setembre i el 21 de novembre de 1939 en els Warner Brothers Burbank Studios https://en.wikipedia.org/wiki/Warner_Bros._Studios_Burbank i el Columbia/Warner Bros. Ranch https://en.wikipedia.org/wiki/Warner_Bros._Ranch de Burbank, en l'estat nord-americà de California.
4. El film forma part del domini públic https://ca.wikipedia.org/wiki/Domini_p%C3%BAblic des de 1969 per manca de renovació dels drets.
5. El títol al·ludeix a un idiotisme idiomàtic que deriva de la novel·la de 1719, "Robinson Crusoe" https://en.wikipedia.org/wiki/Robinson_Crusoe, escrita pel Daniel Defoe; "Man Friday" i, per extensió, "Girl Friday" s'utilitza per descriure un assistent personal o servent, especialment, un de competent o lleial.

COMENTARI: Es veu que en Howard Hawks, el director, va proposar-se batre el rècord de paraules per minut en els diàlegs d'aquesta pel·lícula; dues-centes quaranta va ser la marca. I, per un costat, aquesta agilitat verbal s'agraeix perquè els intercanvis resulten diligents. Però, per l'altre, la percussió continuada acaba atabalant. A mi, m'ha fatigat bastant, més enllà dels trossos que no he entès (problema meu amb l'anglès). L'altra cosa que no m'ha fet gaire el pes ha estat l'evolució de l'actitud de la dona, de ferma a sotmesa. He llegit que el Hawks encoratjava la improvisació dels actors i que la Russell va aprofitar per llogar un literat particular per tal que li escrivís millors rèpliques que les que hi havia en el guió original. Quina farsant! Espontaneïtat nul·la. Mes, tant va ser, doncs, al final, el seu personatge capitula i queda com una bleda. Després, el tarannà dels protagonistes resulta roí i llurs accions poc ètiques. N'estic una mica tip, d'espavilats i pocavergonyes. No sé. La vaig veure d'infant. Potser, aleshores, la xerrameca em va impressionar. Quaranta anys més tard, revisió de la relíquia a la baixa.

EN UN MOT: Metralladora.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        BÉ.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

 

If I ever lay my eyes on you again I'm gonna hammer on that monkey skull of yours till it rings like a Chinese gong.
---
Rosalind Russell as Hildy Johnson
Porter Hall as Murphy
Cliff Edwards as Endicott
Roscoe Karns as McCue
Frank Jenks as Wilson

LLARGMETRATGE: "Letter of Introduction" (1938)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0030359/

DURADA: 103 minuts (Crèdits: 1 minut, en el començament).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 57 (sobre 100).

MILLOR:
- L'episodi del compte pel Poulet Tetrazini Garnes Aux Cloches al restaurant del Park Plaza.

PITJOR:
- Els 9 minuts de l'actuació de l'Edgar John Bergen https://en.wikipedia.org/wiki/Edgar_Bergen en la festa del John Mannering, el personatge de l'Adolphe Menjou.

NOTES:
1. Representa la primera aparició pública del titella de l'Edgar Bergen anomenat Mortimer Snerd.
2. La producció es va desenvolupar en els Universal Studios https://en.wikipedia.org/wiki/Universal_Studios_Lot de Universal City, en l'estat nord-americà de California, entre el 23 de març i el 4 de juny de 1938, amb un pressupost d'entre 1,1 i 1,25 milions de dòlars.
3. El film forma part del domini públic https://ca.wikipedia.org/wiki/Domini_p%C3%BAblic des de 1966 per manca de renovació dels drets.

COMENTARI: El ventríloc aporta la simpatia i l'assetjador agressiu, en Barry Paige, encarnat pel George Murphy, el conflicte. El context de faràndula semblava suggeridor. Però, la veritat és que aquesta paternitat espontània amb els secrets absurds, les abnegacions i les gelosies estúpides que proposa l'argument m'ha avorrit molt. M'han empipat, en especial, els papers de bleda que fan tant l'Andrea Leeds com la Rita Johnson, encarnant la Katherine Martin i la Honey, respectivament. A més, trobo que el suïcidi del divo esdevé un recurs pobre massa groller per donar el toc de melodrama barat al final. O sigui que no puc dir que m'hagi deixat gaire content.

EN UN MOT: Desajustada.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        REGULAR.
RITME:          REGULAR.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

 

He doesn't understand English, sir. But he's beautifully mannered.
---
Adolphe Menjou as John Mannering
Ernest Cossart as Andrews, the Butler

LLARGMETRATGE: "Half Shot at Sunrise" (1930)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0020945/

DURADA: 78 minuts i mig (Crèdits: 1 minut, en el començament).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 54 (sobre 100).

MILLOR:
- L'escena de les trinxeres en el front de batalla de la primera guerra mundial https://ca.wikipedia.org/wiki/Primera_Guerra_Mundial.

PITJOR:
- El ball ridícul de les Tiller Sunshine Girls https://en.wikipedia.org/wiki/Tiller_Girls.

NOTES:
1. Fou el segon film protagonitzat pel duo humorístic Wheeler & Woolsey https://en.wikipedia.org/wiki/Wheeler_%26_Woolsey després de "The Cuckoos" https://www.imdb.com/title/tt0020799/, del mateix any i director, en Paul Sloane.
2. L'estudi, RKO Radio Pictures https://ca.wikipedia.org/wiki/RKO_Pictures, va guanyar 400 mil dòlars amb la pel·lícula.
3. El film va esdevenir de domini públic https://ca.wikipedia.org/wiki/Domini_p%C3%BAblic en 1958 per manca de renovació dels drets.

COMENTARI: M'ha fet gràcia per les carotes, les temptatives d'acudit i els gags poca-soltes de la parella còmica. També, he rigut força amb la befa continuada cap a l'idioma francès. Però l'argument em sembla massa frívol, dispers i mandrós per sostenir les bajanades dels bufons durant gaire estona. Hi ha moments curiosos, com el del Bert Wheeler i el Robert Woolsey, que interpreten el Tommy Turner i el Gilbert Simpson, respectivament, baixant d'un cotxe en marxa o el del salt que s'empesca la Dorothy Lee, encarnant l'Annette Marshall, des del sostre del vehicle del coronel Marshall, el paper del George MacFarlane. I el parell de cançons del Harry Tierney i l'Anne Caldwell són prou oportunes. De fet, el número humit de la Leni Stengel i el Robert Woolsey, amb striptease https://ca.wikipedia.org/wiki/Striptease inclòs, m'ha fet de despertador. O sigui que, almenys, mirar-la no ha representat cap penitència. Potser, la conducta poc honorable dels paios m'ha condicionat a l'hora de connectar amb la història.

EN UN MOT: Pallassa.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        REGULAR.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

 

Are you married?
No I just naturally look worried.
---
Bert Wheeler as Tommy Turner
Dorothy Lee as Annette Marshall