LLARGMETRATGE: "Killing Bono" (2011)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt1535101/

DURADA: 114 minuts (Crèdits: 4 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 67 (sobre 100).

MILLOR:
- Les cançons.
- El cop de puny de l'Ivan, encarnat en el Robert Sheehan, al seu germà Neil, el Ben Barnes, i el públic arrencant-se a corejar "Baralla!".
- El punt de dignitat en la frase "I just think we'd rather play to five hundred of our own fans than fifty thousand of yours, you know?".

PITJOR:
- La seducció a l'autobús de la Danielle, interpretada per la Justine Waddell.
- L'enrenou patètic de fer de teloners dels U2 i l'afer amb la pistola a la festa.

NOTES:
1. Adaptació del llibre del 2004, "I Was Bono's Doppelgänger", escrit pel Neil McCormick.
2. El Karl fou el darrer paper d'en Pete Postlethwaite, el qual va morir 3 mesos abans de l'estrena de la pel·lícula.
3. Al principi dels títols de crèdit, s'exposen unes quantes fotografies, la primera, el conjunt de la classe de l'institut on surten assenyalats el Bono, The Edge i Neil McCormick, i vídeos d'assajos i clips del grup dels germans tocant.
4. Durant els títols de crèdit apareix el rètol "This film is dedicated to Jane Hurst (1952-2010)".

COMENTARI: La gràcia, potser, és que està inspirada en la realitat d'aquests germans amics dels integrants del grup de rock irlandès famós. Però, ens trobem amb una història de perdedors bastant estereotípica i amb un pèl de poca-solta estúpida més a prop de la pena que d'altra cosa. Imagino que el text del Neil McCormick en el que s'inspira això té un caire més aviat terapèutic perquè, des de la distància, sembla dificil de gestionar el reconèixer-se un carallot acabat.

EN UN MOT: Contradictòria.

Perdoneu per la meva ignorància!