diumenge, 10 d’octubre del 2010

Què serà, serà?

En un capítol emès (per primer cop) l'any 1992 de la sèrie d'animació nord-americana "The Simpsons" apareix una referència fugissera a quelcom anomenat "Soylent Verd", imagino, com a homenatge o fent una aclucada d'ull a la pel·lícula "Soylent Green" (1973) de'n Richard Fleischer. Sincerament, si mai l'havia vist, el fragment, la menció em va passar totalment desapercebuda. Punt per als guionistes de "The Simpsons"!
L'obra del Fleischer (batejada en castellà com "Hasta Que El Destino Nos Alcance") està protagonitzada, entre d'altres, per un cinquantí Charlton Heston; una bonica, granadeta, Leigh Taylor-Young, a tocar de la trentena; i el romanès, figura mítica de l'escena, Edward G. Robinson, que morí aquell mateix any, als setanta-nou. I adapta a la gran pantalla una novel·la de ciència-ficció titulada "Make Room! Make Room!" (1966) on l'escriptor ianqui Harry Harrison palesa la preocupació de la societat d'aquell temps respecte l'evolució demogràfica de la humanitat i la manca de recursos que aquesta podia ocasionar a llarg termini. Entre nosaltres, quina mandra!, no me l'he llegit.
Si mireu el tràiler de la cinta notareu que fa èmfasi en allò que li dóna nom plantejant repetidament "What is the secret of Soylent Green?", és a dir, "Quin és el secret del Soylent verd?". El secret és, potser, el ganxo de la història i no el revelaré, clar. No obstant, sota una perspectiva descreguda i resignada de segle XXI, no té prou pes per provocar gaire agitació, si més no, en la meva persona. Malgrat això, n'he gaudit de la pel·lícula pels petits detalls curiosos. Per exemple, l'argument ens situa en una ciutat de Nova York l'any 2022 que compta amb 40 milions d'habitants i aire desolat. Aquells qui tenen sostre sota el que dormir, han de pedalar per recarregar generadors i així obtenir electricitat. Els antiavalots fan servir camions amb pales excavadores durant els aldarulls per dispersar la gentada. Existeix una cerimònia de suïcidi/eutanàsia "a la carte". Les prostitutes de luxe les anomenen "Mobiliari". Ah! I una cosa que em sembla molt còmica és l'aparició d'una màquina de videojoc marcada com a "Computer Space". Si a mi em sembla ridícula enguany, 2010, espereu a veure què els sembla als nens de l'any 2022. Amb tot, el regust que deixa el film és el del vell missatge que ens repeteixen alguns i ignorem tots de "Què us creieu que això és Xauxa? Els recursos s'estan exhaurint! Quin món deixarem als nostres fills?". Ara que, a mi tant m'és, no en tinc cap, de fill.
Vés per on que aquesta temàtica m'evoca l'assignatura d'"Ètica i Religió" dels meus anys d'estudiant i, particularment, a lectures com el "Mecanoscrit Del Segon Origen" (1974) de Manuel de Pedrolo, prolífic escriptor català i home de país. Tot i que, per ser franc, dubto de si el que recordo és el llibre en paper i tinta o l'adaptació televisiva que emeté l'autonòmica catalana TV3 l'any 1984, primera sèrie de producció pròpia. Apunts interessants sobre aquesta els trobareu en el blog ricardreguant.blogspot.com, del seu realitzador, Ricard Reguant.
Perdoneu per la meva ignorància!
Salut!

divendres, 1 de gener del 2010

Vacances clàssiques

Arrel de l'escapada que he fet a Roma recentment, vaig tenir la pensada de mirar-me alguna pel·lícula en la que la ciutat eterna es veies retratada, bàsicament, per passar el temps jugant a reconèixer indrets visitats. Per exemple, quan vaig viatjar a París, vaig empassar-me "Le fabuleux destin d'Amélie Poulain" (2001) de Jean-Pierre Jeunet; quedi dit, abans ja havia vist "Ultimo tango a Parigi" (1972) de Bernardo Bertolucci. Amb motiu de la meva estada a Manchester, anomenant un altre cas, el llargmetratge al que vaig recórrer, entre molts d'altres, va ser "24 Hour Party People" (2002) de Michael Winterbottom. I amb la capital d'Itàlia, la primera obra que em va venir al cap va ser "Roman Holiday" (1953) de William Wyler, amb Gregory Peck i Audrey Hepburn al davant de l'elenc.
Com a curiositat esmentaré que, Gregory Peck nasqué el 5 d'Abril (5-4) del 1916, mentre que l'Audrey Hepburn, ho féu el 4 de Maig (4-5) del 1929. En el moment de la filmació l'un comptava amb 37 anys i l'altra amb 24, es portaven 13 anys.
Corrent el risc de blasfemar contra un clàssic tan reeixit, diré que comet prou bé la funció de "film postal". El fet que la protagonista faci de turista hi ajuda, clar, en gran manera, a mostrar els punts més identificatius de la "città". I amb això ja em satisfeia. Per altra banda, coneixia l'anècdota que expliquen de l'escena en la que els personatges principals es someten al judici de la "Bocca della Verità", atracció situada a l'església de S. Maria In Cosmedin. Diuen que el senyor Wyler va mantenir a la versió final una improvisació dels actors feta en aquesta part. Quelcom que em despertava cert interès, no ho negaré. En relació a les improvisacions, estic convençut que en devia haver més d'una. O no. Cap el minut 29 de la història, hi ha una imatge bastant lletja, al meu entendre, que mostra l'Audrey fotent-se un bon batzac... és poc elegant, poc plàstica. No lliga gens amb la bellesa escultural de la Hepburn. Què n'era de maca, la belga! Per cert, li van donar l'Òscar per la seva interpretació en aquesta cinta.
Hi ha un detall que em sobta. Representa que es celebra una roda de premsa multitudinària amb potser dos-cents corresponsals o més i, a tall de mostra, s'identifiquen uns quants. Un diu, "Cortes Cavanillas, ABC, Madrid"; i l'Audrey contesta, "Encantada!". Més tard, el Julio parla, "Moriones, La Vanguardia de Barcelona"; i la Hepburn es queda muda. Conclusió, el guionista no sabia gens de català.
Per acabar, confessaré el meu passatge preferit que no és altre que l'intercanvi que mantenen, cap al minut 51 del rotllo, la mestressa de la fonda i la princesa Ann, el qual provoca en mi un esclat de riure incontrolable... Només per això, ja paga la pena dedicar-li una hora i cinquanta-vuit minuts a "Vacances a Roma".

Perdoneu per la meva ignorància.
Salut!