diumenge, 26 d’abril del 2020

LLARGMETRATGE: "Barcelona" (1994)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0109219/

DURADA: 101 minuts.

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 40 (sobre 100).

MILLOR:
- L'escena de les formigues vermelles esclafades per la pedra.
- Alguns detalls de contrast cultural, com això de "estadouni-dense" o que el personatge digui que les dones espanyoles són molt promíscues.

PITJOR:
- L'encarcarament general dels diàlegs i del flux cinematogràfic.

NOTES:
1. El segon capítol de la sèrie considerada pel Whit Stillman dels "Doomed-Bourgeois-in-Love"; els altres dos són "Metropolitan", del 1990, i "The Last Days of Disco", del 1998.
2. Recaptà uns 7,2 milions de dòlars, sobre un pressupost de 3,2 milions.
3. Tant el director, en Whit Stillman, com el protagonista, el Taylor Nichols, es van casar amb dones de Barcelona, la Irene Pérez-Porro i la Margarita de Eguilior, respectivament.

COMENTARI: He de reconèixer que mai vaig creure que un nord-americà es veiés afectat pel que ningú de Barcelona (o de qualsevol altra part del món) pogués pensar dels ianquis, clar que en la pel·lícula són residents a la ciutat comtal i ho pateixen. Per això trobo interessant l'actitud dels dos personatges que interpreten el Taylor Nichols, el Ted Boynton, i el Chris Eigeman, el Fred Boynton, davant els retrets de la gent. Em costa admetre, no obstant, que el clima anti-americà fos generalitzat en la societat barcelonina d'aleshores, principis dels 90's. Sí, al meu entorn, per consciència política; però no a altres. Imagino que per això el guió necessita l'atemptat, per legitimar el sentiment d'ofensa o per dotar d'emoció un argument que és un plom. No sé ben bé què esperava, la veritat; segurament, si es titulés València no l'hauria vista.

EN UN MOT: Incòmoda.

Perdoneu per la meva ignorància!


dissabte, 25 d’abril del 2020

LLARGMETRATGE: "Geukan Jigeop" (2019)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt9541602/

DURADA: 111 minuts.

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 68 (sobre 100).

MILLOR:
- L'humor de pocatraces.
- El gir argumental de convertir-se en franquícia.
- La presentació dels policies maldestres com a lluitadors letals.

PITJOR:
- La plorera del capità abraçat a la seva dona.
- Que els traficants, amb el so de sirenes de policia, en comptes de fugir es posin a barallar-se.
- La lluita final a la barca entre el capità Go, interpretat pel Ryu Seung-ryong, i el Shin Ha-kyun, en el paper del Lee Moo-bae.

NOTES:
1. Recaptà 91.500 milions de wons sud-coreans en només 15 dies, d'un pressupost de 6.500 milions.
2. En anglès és "Extreme Job".
3. La pel·lícula xinesa del 2018, "Long xia jing cha", en anglès, "Lobster Cop", dirigida pel Xinyun Li, comparteix una trama similar doncs ambdues es van desenvolupar a través del Korea-China Story Joint Development Project.

COMENTARI: L'escena inicial del ràpel i la persecució següent amb la seva culminació graciosa és una magnífica targeta de presentació del to humorístic del film. Tot i que es tracta d'un humor ximple resulta efectiu i simpàtic. Només ens queda el dubte de si podrà mantenir el pols fins al final. I, cap a la meitat, sembla que no, que el film ha perdut la inèrcia. Aleshores, no obstant, s'albira, d'alguna manera, el camí a la resolució; la qual cosa ajuda a aguantar fins al desenllaç feliç i fàcil.

EN UN MOT: Divertida.

Perdoneu per la meva ignorància!


LLARGMETRATGE: "What Happened to Monday" (2017)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt1536537/

DURADA: 123 minuts.

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 60 (sobre 100).

MILLOR:
- El tall del dit de la Monday després que la Thursday arriba sense falange, encarnades ambdues en la Clara Read; i el record quan és dona, en la pell de la Noomi Rapace, d'aquell dia.
- Les localitzacions i la simulació de tecnologia (excepte pels vehicles).

PITJOR:
- Alguns punts de la trama grinyolen, com que li calgui cap ostatge a la Nicolette Cayman, interpretada per la Glenn Close, o que sigui necessari treure-li un ull a la Tuesday

NOTES:
1. En alguns països es coneix amb el títol de "Seven Sisters".
2. Originalment, estava escrit que fossin set germans.
3. Filmada a Romania en 94 dies.

COMENTARI: Semblava interessant veure com es construïa un personatge públic a partir de set persones. Però poca cosa hi ha del tema; de fet, crec que era la part més difícil de defensar. En lloc d'això tenim un espectacle bàsicament d'acció prou ben muntat, és a dir, amb els recursos adequats, però molt poc original. I resulta una mica depriment que em conformi amb el retrat del 2073 que el film ens proposa, però sí, em sembla convincent. Malgrat l'argument, assoleix l'objectiu de fer passar l'estona d'una manera entretinguda.

EN UN MOT: Ranca.

Perdoneu per la meva ignorància!


divendres, 24 d’abril del 2020

SÈRIE: "Black Lagoon" (2006/2010/2011)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0962826/

DURADA: 730 minuts.

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 33 (sobre 100).

MILLOR:
- Alguns fragments de la història dels yakuza de la segona temporada.
- Alguns escenaris exòtics.

PITJOR:
- La immortalitat d'alguns personatges i, sobretot, la de la Rosarita Cisneros, àlies, Roberta.
- La xerrameca.

NOTES:
1. Basada en el manga, "Burakku Raguun", creat pel Rei Hiroe i publicat des del 2002.
2. La sèrie està composta per dues temporades de 12 capítols cadascuna, més un seguit de 5 OVA's.
3. La primera temporada va emetre's des del 9 d'abril al 25 de juny del 2006.
4. La segona temporada, amb el subtítol "The Second Barrage", va emetre's des del 2 d'octubre al 18 de desembre del 2006.
5. Els OVA's, agrupats amb el nom de "Black Lagoon: Roberta's Blood Trail", van sortir al mercat en successives dates començant pel 17 de juliol del 2010 i finalitzant el 22 de juny del 2011.
6. El 18 de juliol del 2008, Gagaga Bunko va publicar una adaptació del mateix manga en format de novel·la lleugera, escrita pel Gen Urobuchi i il·lustrada pel Rei Hiroe.

COMENTARI: Si cap mèrit té és que fa tots els persontges antipàtics; uns quants, fins i tot, insuportables. La qual cosa sumaria si l'argument tinguès capacitat d'interessar mínimament, però és que no. Vas veient merda i més merda i, al final, te n'adones que és que no hi ha res més. Resulta tot un cúmul de vulgaritat, artilleria selectivament innòcua, moralitat de pa sucat amb oli, fatxenderia pueril, escàndol gratuït, rampells. Molesta per la manca de sofisticació. La tensió emprenya no perquè sigui mentalment desafiant, que estaria bé; sinó perquè és ridícula, d'idiotes. A més, el protagonista és un gra a l'anus; jo que pensava que donaria joc. Em sap greu haver perdut el temps.

EN UN MOT: Estúpida.

Perdoneu per la meva ignorància!


diumenge, 12 d’abril del 2020

Res enyor, no enyoro res!

El 28 de setembre del 2014 vaig començar a redactar unes ressenyes que vaig batejar, "Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual". En principi, havien de tocar qualsevol article cultural o d'oci; però, a la pràctica, fonamentalment, han acabat estant de pel·lícules i sèries. Aquell dia vaig veure un film japonès del 1994 dirigit pel Gakuryuu Ishii titulat "Angel Dust" i la meva humil puntuació subjectiva va ser de 60 sobre 100 (a l'IMDB li donen un 67). Avui, 12 d'abril del 2020, més o menys, dos mil dies després, he arribat a les 500 revisions amb la crítica de l'obra del 2015 dirigida pel Bi Gan anomenada "Kaili Blues"; li he posat un 57 (a l'IMDB li donen un 73). Hi ha qui diu que sóc un troll; potser, tenen raó.

Té cap utilitat enregistrar-les? Probablement, per ningú. A més, he de confessar que escriure els comentaris del que em vaig empassant és una autèntica murga. Moltes vegades, sovint, he perdut més estona decidint què explicar sobre un llargmetratge o serial que el temps que m'ha calgut per visionar-lo. No obstant, ja que conservo les avaluacions que he anat confeccionant al llarg d'aquests 2023 dies, em puc regalar a mi mateix un parell de fets estadístics (totalment inútils). Al cap i a la fi, estem en l'era del BIG DATA on la informació és poder.

Així, per exemple, puc saber que, durant aquest període de temps, de mitjana, cada 4 dies he consumit alguna cosa. Aquí, nogensmenys, he d'aclarir que la unitat que he considerat sempre ha estat el títol. La qual cosa és un problema perquè no representa el mateix esforç cruspir-se una producció de 90/120 minuts (la durada de la majoria) que la temporada senzera d'una sèrie que pot tenir uns quants capítols.

No sé perquè ara em ve al cap, per exemple, "Kiseijuu: Sei no Kakuritsu", en anglès, "Parasyte -the maxim-", un sèrie anime de 24 episodis de 23 minuts cadascun del 2014 produïda per Madhouse. Era l'adaptació d'un manga del Hitoshi Iwaaki. Vaig avaluar-la el 18 d'agost del 2018 i li vaig posar un 57 (a l'IMDB li donen un 84).

Umm... no la recordava tant fluixa. Tenint en compte la distribució de títols en termes absoluts, 52 (10.4%) el 2014, 115 (23%) l'any següent, 59 (11.8%) el 2016, 41 (8.2%) el 2017, 27 (5.4%) el 2018, 139 (27.8%) l'any passat i 67 (13.4%) enguany, veig que aquell 2018 va ser el menys prolífic. Suposo que l'estiu no m'estava provant gaire i l'ànim era baix. En fi...

Una altra cosa que es desprèn de les xifres, si més no, curiosa és que el gaudiment mitjà de les meves experiències audiovisuals ha estat de 58.73 (sobre 100). Concretament, la pel·lícula que més m'ha agradat (entre aquestes 500) ha estat "Kubo and the Two Strings", del 2016, dirigida pel Travis Knight. La vaig veure el 19 de març del 2017 i la vaig puntuar amb un 96 (a l'IMDB li donen un 78). En l'altre extrem, està una cosa al càrrec del Tommy Wiseau del 2003 anomenada "The Room". El 25 de maig del 2017 vaig atorgar-li un 3 sobre 100 (la nota de l'IMDB és de 37).

Són 17 les pel·lícules que he valorat amb una nota de 58, si fa no fa, la meva mitjana. Una d'elles és "Star Wars: Episode II - Attack of the Clones", el film del 2002 dirigit pel mestre George Lucas, que vaig jutjar el 25 de maig del 2016. Una altra, de mostra, la del director Jan Svankmajer del 1996, "Spiklenci slasti", vista el 15 de febrer del 2015.

Amb tot, em pregunto si arribaré a escriure 500 ressenyes més o ho deixaré estar abans... Perquè, gaudir de l'audiovisual, pel·lis, sèries, audio-llibres, documentals... ho continuaré fent. Segur.

Perdoneu per la meva ignorància!


Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Lu Bian Ye Can" (2015)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt4613272/
Nota SUBJECTIVA: 57 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: Els llocs.
Pitjor: La interpretació de la cançó "Xiao mòlì (Little Jasmine)", d'en Qiu Chen, per part del Chen Yongzhong, que fa de Chen Sheng; també s'escolta una versió decent cantada per l'artista original, la Bao Meisheng.
Curiositat: En anglès, "Kaili Blues". El títol original en xinès havia de ser la traducció de "Livro do Desassossego", manllevat de l'obra d'en Fernando Pessoa; finalment, va canviar-se a "Lu Bian Ye Can (Roadside Picnic)", que era el que el director, en Bi Gan, tenia pensat per al seu film posterior. Pel fragment de 40 minuts ininterromputs, van caldre 3 preses i 15 dies d'assajos. Li va ser atorgat el guardó com a millor nou director en la 52a edició dels Golden Horse Awards de Taipei, a Taiwan. També, li va ser atorgat el Golden Montgolfiere del Festival des 3 Continents de Nantes, a França, en la seva 37a edició. I en la 68a edició del Festival del film Locarno li va ser atorgat el guardó Premio per il miglior regista emergente al Bi Gan.

Comentari:
Podria haver resultat interessant escurçant el metratge (oficialment, 113 minuts); la qual cosa, a més, hauria facilitat la comprensió de la història, segurament. Té fragments bonics, com quan la noia travessa el riu amb la barca, trossos curiosos, com el descens enmig de la boira per la carretera o el pla entre els carrils de la via sota el tren, però m'hauria estimat més veure un documental si el que hagués pretès era conèixer aquella zona de la província xinesa de Guizhou. Confusa.

Perdoneu per la meva ignorància!


Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Shazam!" (2019)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt0448115/
Nota SUBJECTIVA: 75 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: Les ocurrències del Jack Dylan Grazer, que fa d'en Frederick "Freddy" Freeman. Quan el Shazam, interpretat pel Zachary Levi, comparteix el poder amb els germans.  L'heroi és maldestre i fa molta destrossa.
Pitjor: No sembla que actuï la inèrcia en objectes que no són fantàstics. L'abandó fàcil del petit Billy Batson.
Curiositat: Basada en el personatge Captain Marvel creat el 1939 pel Charles Clarence Beck i el William Lee Parker; originalment, publicat per Fawcett Comics i, en l'actualitat, propietat de DC Comics. El nom actual i crit de lluita de l'heroi és la combinació de les inicials de Salomó (per la saviesa), Hèrcules (per la força), Atles (per la resistència), Zeus (pel poder), Aquil·les (pel coratge) i Mercuri (per la velocitat). New Line Cinema va anunciar una seqüela per l'1 d'abril del 2022. Recaptà uns 366 milions de dòlars sobre un pressupost aproximat de 100 milions. El principi dels títols de crèdit va acompanyat per animacions simples; en acabat, es veu el Mark Strong, encarnant el doctor Thaddeus Sivana, a la presó, rebent consell del cuc màgic, Mister Mind. Al final de totes les lletres, apareixen el Zachary Levi i el Jack Dylan Grazer en els seus papers fent una prova de telepatia amb animals.

Comentari:
El director, en David F. Sandberg, ja declarava en juny del 2018 que desitjava que aquesta fos una pel·lícula clàssica de superherois; aconseguit, tenim els elements i l'estructura d'una història típica d'aquest gènere. L'espectacle visual intens es pressuposa, doncs. L'encert, a més de la contemporanització del context amb detalls com el tema dels vídeos de Youtube o la utilització omnipresent dels mòbils, rau en el to de paròdia que adopta gràcies al vessant infantil dels personatges i el bri de calidesa que aporta la casa d'acollida i els pares adoptius. Per un instant, he cregut que veia un remake de "Big", la comèdia del 1988 dirigida per la Penny Marshall; la qual és citada com una de les influències pel desenvolupament d'aquest film. He passat l'estona distret. Entretinguda.

Perdoneu per la meva ignorància!


dissabte, 11 d’abril del 2020

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Joshuu Sasori - Dai 41 Zakkyobou" (1972)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt0226874/
Nota SUBJECTIVA: 69 (sobre 100).
Revisió: S'ha de veure un altre cop, mínim!
Millor: La plasticitat de molts dels plans en composicions que evoquen vinyetes de manga.
Pitjor: El flux de l'acció, les pauses i l'exageració dels actors. La seqüència de l'execució de l'inspector Goda, interpretat pel Fumio Watanabe.
Curiositat: En anglès, entre d'altres variacions, "Female Convict Scorpion: Jailhouse 41". És el segon lliurament de la sèrie inspirada en el manga titulat "Sasori" iniciat el 1970 pel Touru Shinohara. Fou precedida el mateix any per "Joshuu Nana-maru-ichi Gou / Sasori" i continuada per "Joshuu Sasori - Kemono Beya", l'any següent; totes tres van ser dirigides per en Shunya Itou i protagonitzades per la Meiko Kaji.

Comentari:
Veient en la primera escena (potser, la segona) que tothom es quedava aturat, fent d'estàtua, al llarg de cinc, sis, set segons, com simulant una imatge congelada, l'única cosa que se m'ha acudit ha estat que era davant d'un autèntic castanyot i que em costaria força empassar-me'l. Doncs, m'he equivocat. A part d'aquest petit despropòsit i d'altres, que hi ha uns quants, mirades sostingudes sense raó i similars, i una mancança evident de mitjans, la veritat és que el film m'ha regalat un munt de perles. Em refereixo tant a enquadraments originals com a escenaris curiosos/inquietants, i em ve al cap un descens de les fugitives pel vessant d'una muntanya a càmera lenta espectacular. També, de tant en tant, ens sorprèn amb quelcom grotesc, com el turista vell de l'autocar que es vanta d'haver violat una xinesa durant la guerra, o amb quelcom corprenedor, com l'escena en la que un policia engrapa un nen petit visiblement aterrit i el llança contra la seva mare agenollada, o fins i tot, quelcom humorístic, com l'evadida que mentre pixa al riu saluda un noiets amb les calces a la mà. Pel que fa a la Meiko Kaji, que ens rep cantant "Urami Bushi" i afilant pacientment una cullera per fer-la servir d'arma, poques línies pronuncia però la seva sola presència omple la pantalla. M'ho he passat molt bé. Enginyosa.

Perdoneu per la meva ignorància!


Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Blinded by the Light" (2019)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt8266310/
Nota SUBJECTIVA: 66 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: La seqüència del títol. El suport del Senyor Evans, encarnat en el David Hayman.
Pitjor: Fa sentir vergonya aliena uns quants cops; per exemple, en l'escena al mercat en la que sona "Thunder Road" o en la que els amics punxen a la megafonia de l'institut "Born to Run" i es posen a córrer fins que arriben a la mesquita.
Curiositat: Basada en l'obra autobiogràfica del periodista Sarfraz Manzoor publicada el 2007, "Greetings from Bury Park: Race, Religion and Rock N' Roll". Abans dels títols de crèdit es veuen fotografies del Javed i el Roops "reals", dels pares i la directora, la Gurinder Chadha, amb el mateix Bruce Springsteen.

Comentari:
Interessant pel relat del conflicte racial, els apunts de thatcherisme, no sé si gaire acurats, el testimoni sofert de la família paquistaní a l'Anglaterra de finals dels 80, el contrast cultural, el missatge bonic que la música uneix. Però, en general, resulta bastant patètic qualsevol que es posi a recitar lletres de cançons, encara que siguin del Bruce Springsteen. També és veritat que el "Boss" mai ha estat un dels meus preferits. En moments puntuals, el toc emocional és precís, arriba; fins i tot, s'atreveixen amb algun gag, com la caricatura dels pares de l'Eliza, el personatge que fa la Nell Williams, o el diàleg amb l'agent d'immigració dels EUA. No obstant, el resultat de tot plegat és una carrinclonada. Personal.

Perdoneu per la meva ignorància!


Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "The Spectacular Now" (2013)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt1714206/
Nota SUBJECTIVA: 62 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: L'escena sexual del Sutter Keely i l'Aimee Finecky, interpretats pel Miles Teller i la Shailene Woodley, respectivament.
Pitjor: El to estúpid de la redacció que escriu el protagonista, sobretot, al final.
Curiositat: Basada en la novel·la homònima escrita pel Tim Tharp i publicada el 2008; en el text, però, quan el protagonista deixa marxar sola la noia, anuncia que no tornarà a veure-la mai més. El gruix del rodatge es va portar a terme en 25 dies. Recaptà uns 7 milions de dòlars sobre un pressupost aproximat de 2 milions y mig. El guió d'aquest film va aparèixer en The Black List, una llista de produccions desitjades no realitzades construïda a base d'una enquesta anual, en 2009.

Comentari:
El concepte en si és tot un clàssic, la mandra o, vés a saber si, la incapacitat d'un individu a l'hora d'encarar un canvi vital ineludible; amb excuses o no, desídia, autodestrucció, rebel·lia. Qui més qui menys, imagino, té un referent propi en aquest aspecte. Tant ell com elles, força bé. No obstant això, he de reconèixer que qui m'ha mantingut davant la pantalla ha estat l'angelical Shailene Woodley. I quin ensurt, l'atropellament! Trista.

Perdoneu per la meva ignorància!


divendres, 10 d’abril del 2020

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Schneider vs. Bax" (2015)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt3430416/
Nota SUBJECTIVA: 55 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: L'apunyalament del Henri Garcin, que fa del Gerard, un assetjador. Els passejos pels aiguamolls.
Pitjor: El desaprofitament de la confrontació final entre el Tom Dewispelaere i la Maria Kraakman, encarnant l'Schneider i la Francisca, respectivament.
Curiositat: La producció va rebre 650 mil euros de Nederlands Filmfonds, 200 mil de Vlaams Audiovisueel Fonds i 470 mil d'Eurimages, sobre un pressupost total aproximat de 3 milions d'euros. El rodatge es va portar a terme a Biddinghuizen, Tetjehorn i Lauwersoog, als Països Baixos, en dos mesos. A França va titular-se "La peau de Bax".

Comentari:
Amb anades i vingudes de personatges que només fan nosa provoca que l'enfrontament entre dos assassins a sou, un duel que prometia emoció, a priori, esdevingui feixuc. No hi ha grans estratègies, ni diàlegs enginyosos, ni panoràmiques espectaculars de western, ni humor. Només un paio que es disfressa i un altre que es droga i rep visites. Avorrida.

Perdoneu per la meva ignorància!


Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "La Gomera" (2019)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt7921248/
Nota SUBJECTIVA: 57 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: Les classes de Silbo.
Pitjor: La seqüència del Gardens by the Bay a Singapur.
Curiositat: En anglès, "The Whistlers". El director, en Corneliu Porumboiu, va conèixer El Silbo a través d'un documental que va veure mentre feia vacances a França. Els actors van passar un any practicant dues vegades a la setmana El Silbo per Skype. En aquest títol, es reprèn el personatge del Cristi de la pel·lícula del 2009, "Politist, adjectiv", del mateix director. 

Comentari:
La Catrinel Marlon, que fa de la Gilda, està absolutament sensacional; com ella mateixa deia a Cannes, la seva cara i el seu cos van ajudar-la en això. I el llenguatge dels xiulets canari és molt interessant. Tot i que, més que per amagar informació, crec, s'utilitza (o utilitzava) per anunciar públicament; és a dir, res a veure amb el xifrat de missatges o els codis secrets. Després, la trama policial em sembla prou acceptable. Però, és que se'm fa difícil connectar lògicament unes coses amb les altres. Forçada.

Perdoneu per la meva ignorància!


dijous, 9 d’abril del 2020

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "The Wackness" (2008)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt1082886/
Nota SUBJECTIVA: 72 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: El moment de pànic del Luke Shapiro, interpretat pel Josh Peck, en veure que el doctor Jeffrey Squires, encarnat pel Ben Kingsley, s'endinsa al mar per suïcidar-se.  L'acudit: "Why Mozart could not find his teacher? Because he was Haydn".
Pitjor: No es consuma el suïcidi i queda un final dolç.
Curiositat: El director i guionista, en Jonathan Levine, declarà que la història té detalls autobiogràfics. El guió d'aquesta pel·lícula es va incloure en The Black List, una llista de produccions desitjades no realitzades construïda a base d'una enquesta anual, en 2007. L'Olivia Jo Thirlby, que fa de l'Stephanie, confessà que va haver de treballar en el seu físic per les escenes de platja i biquini.

Comentari:
L'encarava com un relat de típica relació amorosa (adolescent) d'estiu amb assessor convidat, només que amb la peculiaritat del consum (i distribució) indiscriminat de substàncies. I, més o menys, és el que m'he trobat. Desconec com era l'ambient del Nova York del 1994 (ni me'n recordo del de Barcelona), tampoc he pres mai drogues d'esbarjo. Però, el film sembla honest. I, malgrat que resulta difícil simpatitzar amb cap traficant, la vulnerabilitat emocional del nano desperta certa tendresa. No cal dir que, per edat i filosofia, estic més proper del personatge d'en Ben Kingsley, el doctor Squires. Penso que els actors són un encert, hi ha química (mai millor dit). Convincent.

Perdoneu per la meva ignorància!


Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "The Lobster" (2015)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt3464902/
Nota SUBJECTIVA: 75 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: La coça que li fum el David a l'Elizabeth, interpretada per la Laoise Murphy, quan el John, el seu pare adoptiu encarnat en el Ben Whishaw, demana que besi el seu amic. L'escena en la que el David no pot amagar la tristor per la mort del seu germà.
Pitjor: La interpretació intencionadament inexpressiva, al més pur estil DeadPan. La destrossa que fan el Garry Mountaine i l'Olivia Colman de "Something's Gotten Hold of My Heart", del Roger Greenaway i el Roger Cook
Curiositat: El protagonista, el Colin Farrell, va engreixar-se 18 quilos per fer de David. Li va ser atorgat el guardó Prix du Jury en la 68a edició del Festival de Cannes. Sobre un pressupost estimat de 4 milions d'euros, en va recaptar uns 15 milions.

Comentari:
No entenc el perquè de la rigidesa en el ramat de solitaris o la seva condició de preses, víctimes. A part d'això, la denúnica o crítica a la homogeneïtat de la societat i a l'estigmatització de certs col·lectius em sembla enginyosa. Cert que les absurditats sense finalitat còmica em deixen bastant indiferent; exemple d'això és el final, la part més apagada. Però, l'humor poca-solta que destil·la en general compensa amb escreix. Sarcàstica.

Perdoneu per la meva ignorància!


dimecres, 8 d’abril del 2020

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "CBGB" (2013)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt1786751/
Nota SUBJECTIVA: 70 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: La música. L'estètica de còmic i l'atmosfera underground.
Pitjor: L'entrevista al Lou Reed.
Curiositat: Inspirada en l'antiga sala de concerts de Nova York establerta el 1973 i gestionada pel Hilly Kristal. El tendal del local lluïa les sigles "CBGB / OMFUG", és a dir, "Country, BlueGrass, Blues and Other Music For Uplifting Gormandizers". A l'inici dels títols de crèdit, es veu en vídeo en un requadre el discurs d'acceptació dels Talking Heads en la cerimònia d'incorporació al Rock and Roll Hall of Fame del 18 de març del 2002, en el que agraeixen al Hilly Kristal, present a l'escenari, el seu suport.

Comentari:
Si bé és veritat que en algun moment sembla que s'encalla, i vist des de la distància, doncs, ni és la meva ciutat ni la meva època ni el meu estil preferit d'expressió, la presentació en el seu tot es fa força amena. En aquest cas, tampoc m'importa massa la veracitat o la precisió dels fets i les situacions que ens ensenya (en tot cas, ja em miraré el documental "Burning Down the House: The Story of CBGB", del 2009, si en tinc ganes). De fet, al final dels crèdits es pot llegir la disculpa "And we know Iggy Pop never performed at CBGB... Just deal with it". Així que em quedo satisfet amb el tastet. Caricatura.

Perdoneu per la meva ignorància!


Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "The Way Back" (2020)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt8544498/
Nota SUBJECTIVA: 64 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: El procés de buidar la nevera de cerveses mentre prepara la resposta al capellà. El canvi d'estratègia in extremis de l'entrenador per provocar que en Brandon Wilson, que fa d'el Brandon Durrett, se la jugui en la darrera possessió contra els Memorial. L'acomiadament del Jack Cunningham, interpretat pel Ben Affleck.
Pitjor: L'excusa que explica el protagonista relacionada amb el seu pare per justificar que s'allunyés del bàsquet.
Curiositat: En alguns mercats s'anomena "Finding the Way Back"; s'havia anunciat que es titularia "The Has-Been". El gruix del rodatge va tenir lloc als voltants del veïnat de San Pedro, a Los Angeles. Després del tancament dels cinemes arreu del món per causa de la pandèmia del COVID-19, es va posar a disposició a les plataformes digitals només 1 setmana després de la seva estrena. L'Affleck mencionà que la pel·lícula li va servir de teràpia davant les seves pròpies etapes d'alcoholisme i rehabilitació.

Comentari:
Destaca el contrast entre l'actitud del personatge principal en l'àmbit emocional i l'esportiu. En el primer, es un derrotat que s'aixopluga en l'alcohol; en el segon, un lluitador amb un talent innat que, evidentment, conserva malgrat la tragèdia personal. No em puc fer gaire el càrrec perquè ni tinc fills ni talent atlètic ni m'agrada l'alcohol. No obstant, la barreja entre èpica i drama queda ben quallada i, a més, sembla, els esdeveniments porten cap al que s'albira com el camí de la recuperació de l'individu, encara que el paio sigui un autèntic carallot. Agredolça.

Perdoneu per la meva ignorància!


dimarts, 7 d’abril del 2020

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Daawinzu Geemu" (Del 3 de gener al 20 de març del 2020)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt11405390/episodes?season=1
Nota SUBJECTIVA: 68 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure; potser, una segona temporada.
Millor: El duel de la Liu Xuelan contra el clan dels Sansettoreebenzu.
Pitjor: El repte engrescador era sortir-se'n sense pelar ningú i no ho aconsegueixen. 
Curiositat: En anglès, "Darwin's Game". Basada en el manga homònim publicat des del 2012 del duo FLIPFLOPs, compost pel Shuu Miyama i la Yuki Takahata. Al final del darrer capítol, després dels crèdits, es veu com el Kaname Sudou rep la convocatòria per a un altre esdeveniment del joc. Dels onze episodis que la integren, el primer és doble.

Comentari:
Els personatges trontollen perquè el seu potencial no s'acaba de justificar quan fan front als desafiaments. En algun moment, sembla que el punt fort del grup serà l'enginy, però aquesta possibilitat es dilueix aviat. No obstant això, el format, per altra banda, gens original (tampoc, al 2012, quan s'inicià la sèrie en paper), és entretingut. Addictiva.

Perdoneu per la meva ignorància!


diumenge, 5 d’abril del 2020

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Portrait de la jeune fille en feu" (2019)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt8613070/
Nota SUBJECTIVA: 75 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: La reacció de la Noémie Merlant, fent de la Marianne, quan l'altra li critica el primer retrat. L'escena al llit de les dues noies quan es confessen coses i s'expliquen el que recordaran dels dies que han passat juntes. L'orgasme de l'Héloïse, interpretada per l'Adèle Haenel, escoltant el "Presto" de "L'estate" de "Le quattro stagioni" de l'Antonio Lucio Vivaldi.
Pitjor: L'intercanvi d'enumeracions dels gestos de cadascuna de les mosses.
Curiositat: El gruix del rodatge es va portar a terme en 38 dies a Saint-Pierre-Quiberon i La Chapelle-Gauthier, dels departaments francesos de Morbihan i Seine-et-Marne, respectivament. L'Hélène Delmaire fou l'artista que proporcionà els esbossos i les pintures que es mostren; aquestes van ser exposades a la Galerie Joseph de París del 20 al 22 de setembre del 2019. La directora, la Céline Sciamma, i l'Adèle Haenel eren amants abans de rodar el film.

Comentari:
Tot i que se m'ha fet una mica llarga (oficialment, 120 minuts) he gaudit tant de moments un pèl pertorbadors, exemple és l'avortament amb el nadó jugant al costat de la dona intervinguda i la posterior immortalització en un quadre; com d'altres més tendres, com quan la Marianne es fa l'autoretrat al llibre per la seva estimada. I, sobretot, l'expressió de la Merlant; m'ha tingut captivat tota l'estona. Emocional.

Perdoneu per la meva ignorància!


Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Middle School: The Worst Years of My Life" (2016)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt4981636/
Nota SUBJECTIVA: 71 (sobre 100).
Revisió: Si la torno a veure la trobaré pitjor.
Millor: El prec de la Georgia Khatchadorian, encarnada en l'Alexa Nisenson, demanant al seu germà que faci bondat. El professor Teller, interpretat per l'Adam Pally.
Pitjor: Les bretolades no són gaire viables. La recreació en el ball sota l'aigua de la Isabela Moner, fent de la Jeanne Galletta.
Curiositat: Basada en la novel·la del mateix títol escrita pel James Patterson i el Chris Tebbetts, il·lustrada per la Laura Park i publicada el 2011. Recaptació de més de 23 milions de dòlars sobre un pressupost de 8 i mig milions. L'autor del llibre en el que es basa la pel·lícula fa un cameo com a mànager del restaurant on la família sopa. Al principi dels títols de crèdit es veuen diferents dibuixos.

Comentari:
La veritat és que el missatge no és gaire adequat: "Rules Aren't For Anyone"; d'aquí, RAFE, el malnom del protagonista, el Rafael Khatchadorian, que interpreta el Griffin Gluck. Però no puc evitar pensar que marcar-se com a objectiu trencar totes les normes de l'escola té un punt d'engrescador. Després, hi ha aspectes que no encaixen, que són inversemblants, absurds o estúpids; per exemple, per què la noia utilitza VHS posant d'excusa la memòria d'enregistrament? Malgrat això, entre les animacions, algunes pallassades dels adults i el toc emocional del germà (no dic que sigui original mes sí, efectiu) he acabat de veure el film satisfet. Sensible.

Perdoneu per la meva ignorància!


Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Fisherman's Friends" (2019)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt1648186/
Nota SUBJECTIVA: 70 (sobre 100).
Revisió: Potser, la tornaré a veure.
Millor: La interpretació de l'himne de la Cornualla, el "The Song of the Western Men", també conegut com "Trelawny", en lloc del "God Save the Queen".
Pitjor: L'actuació al banquet del casament.
Curiositat: Inspirada en la història verídica del grup de cantors de Port Isaac, al nord de la Cornualla d'Anglaterra, anomenat Fisherman's Friends que signà per Universal Records i assolí un èxit entre els 10 més venuts del moment. Tots els membres del grup fan cameos a la pel·lícula. Amb els títols de crèdit es veuen unes quantes instantànies del grup real en el que es basa la pel·lícula. Va anunciar-se una seqüela titulada "Fisherman's Friends 2: Bound For South Australia". El film està dedicat, com ho indica el rètol al principi dels crèdits, al cantant del grup Trevor Grills i al mànager de gira Paul McMullen els quals van morir en un accident mentre es preparava un concert al G Live de Guildford, a Surrey.

Comentari:
És, bastant, un clixé; ja se sap el què passarà encara que no coneguis la història original. Però, els personatges es fan simpàtics (a mi, m'ha encisat la naturalitat de la Tuppence Middleton, que encarna l'Alwyn). I té detalls interessants, com la llista de supersticions marineres que els pescadors improvisen per al Daniel Mays, que fa el paper del Danny. Fer un petó al primer peix que es captura? Això, imagino, deu ser una broma... Gratificant.

Perdoneu per la meva ignorància!


dissabte, 4 d’abril del 2020

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Abstruse" (2019)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt6271432/
Nota SUBJECTIVA: 20 (sobre 100).
Revisió: No l'hauria d'haver vist.
Millor: La proposta del Tom Sizemore, que fa d'en Max London, al Kris Reilly, que encarna el Justin Stevens, quan li diu "em pots matar ben a poc a poc, em pots matar de talls amb fulls de paper, si vols".
Pitjor: La interpretació i el guió.
Curiositat: El títol de treball era "Into a Dark Mind". Aparentment, ha estat guardonada en molts festivals, entre els quals, el Barcelona International Film Festival en la seva edició del 2018 per la seva excel·lència en cinematografia.  

Comentari:
El tema que el pare de la cambrera assetjada fos criminal prometia, però no. Té moments dolents i moments indignes, frega la roïndat a cada segon. Mal escrita, mal actuada, mal dirigida, pobre de recursos tant materials com creatius i, a més, llarga (oficialment, 117 minuts). Penosa.

Perdoneu per la meva ignorància!


Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "The Bet" (2020)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt7311770/
Nota SUBJECTIVA: 32 (sobre 100).
Revisió: He estat temptat d'abandonar-la a mitges.
Millor: La història del gat anomenat Isabel que explica la Natasha Little, fent el paper de la Isabel.
Pitjor: Les situacions ridícules en les que es veuen involucrats tots plegats i les pallassades del Douglas Hodge, interpretant l'Albert.
Curiositat: S'havia considerat de títol "Aftershocks". Als crèdits, apareix la inscripció "in memory of SEBASTIAN DANICIC".

Comentari:
Pels llocs, les reaccions dels personatges i tal com es desenvolupen els diàlegs sembla massa casolana, limitada. Tret de la juguesca, que tampoc és gaire enginyosa, no ofereix res d'interessant en cap sentit. A sobre, ens castiga amb situacions incòmodes, dolorosament ridícules. No és que els actors ho facin malament en si, és que el guió no dóna per més. Domèstica.

Perdoneu per la meva ignorància!


Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Standing Up, Falling Down" (2019)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt6173484/
Nota SUBJECTIVA: 60 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: El rebuig que provoca el protagonista. La fermesa del fill del vell, l'Adam, encarnat en el Nate Corddry.
Pitjor: L'escaramussa sexual, encara que interrompuda, amb l'Eloise Mumford, fent de la Becky.
Curiositat: Durant el rodatge, algú va trucar la policia pensant-se que l'escena en la que veiem el cotxe del Marty, interpretat pel Billy Crystal, encastat a la botiga ICE CREAM - SLICES&ICES - PIZZA era un accident de debó. El curt del 2014 "I'm a Mitzvah", dirigit pel Benjamin Berman, va convèncer el Crystal de la idoneïtat del Ben Schwartz per al paper de l'Scott.

Comentari:
Retrata el (o la manca de) carisma innat, l'obstinació malgrat la grisor, una mica, el conformisme d'uns i d'altres, tot amb el pes específic d'un tòtem de l'escena tragicòmica com el Billy Crystal. Aquest dota d'entitat l'obra i il·lumina la pantalla quan apareix; no només en els trossos divertits sinó, també, quan transmet el desencís davant del fracàs emocional. Modesta però agradable de veure. Acurada.

Perdoneu per la meva ignorància!


divendres, 3 d’abril del 2020

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Gekijouban Majingaa Zetto / INFINITY" (2017)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt6470762/
Nota SUBJECTIVA: 56 (sobre 100).
Revisió: No l'hauria d'haver vist.
Millor: L'esdevenir dels personatges, deu anys més tard d'on van quedar.
Pitjor: L'encaix de la Lisa com a filla de la parella Koji i Sayaka.
Curiositat: En anglès, "Mazinger Z: Infinity". Representa una seqüela de les sèries d'anime, "Majingaa Zetto" i "Gureeto Majingaa", basades en sengles sèries de manga desenvolupades per en Go Nagai des del 1972. Durant la lluita del robot, es veu un pla amb un grup de gent mirant-se-la a través d'una tauleta, d'empeus davant de la façana del naixement de la Sagrada Família de Barcelona.

Comentari:
Visualment, no plau; potser, perquè sembla heterogènia, amb modelat 3D obvi barrejat amb escenaris més elaborats però ninots barroers. Les lluites són un garbuix. Després, l'argument el trobo forçat, poca-solta, i la resolució poc original, gandula. No me l'empasso. De manera que només queda l'homenatge a uns dibuixos animats associats a la infància idealitzats, certament, doncs, aleshores, ja eren bastant castanyes ben mirat. Malgrat això, he de reconèixer que en veure la piscina obrir-se i les ales acoblar-se a l'esquena de la bèstia mecànica m'he emocionat. En fi, crec que podien haver-se esmerçat una mica més i hauria sortit quelcom més aprofitable. Fallida.

Perdoneu per la meva ignorància!


dimecres, 1 d’abril del 2020

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "El hoyo" (2019)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt8228288/
Nota SUBJECTIVA: 63 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: La idea, la metàfora.
Pitjor: El poc recorregut, la limitació del plantejament.
Curiositat: El títol de treball fou "La plataforma". Li van ser atorgats els guardons a la millor pel·lícula, els millors efectes especials, el gran premi del públic i el premi Citizen Kane al director revelació en la 52a edició del Sitges Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya.  

Comentari:
Entenc que l'obsessió d'enviar el "missatge" als de la planta zero ha de ser fruit d'haver perdut el senderi i una manera diligent de tancar la història; però, aleshores, em deixa a mitges. Planteja una situació interessant, una mena de ruleta russa alimentària en la que sempre guanya la banca, evidentment. A més, la presentació resulta efectiva, òptima. Només que m'hauria agradat un desenvolupament un pèl més elaborat. Al·legòrica.

Perdoneu per la meva ignorància!