Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.
FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0109219/
DURADA: 101 minuts.
PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 40 (sobre 100).
MILLOR:
- L'escena de les formigues vermelles esclafades per la pedra.
- Alguns detalls de contrast cultural, com això de "estadouni-dense" o que el personatge digui que les dones espanyoles són molt promíscues.
PITJOR:
- L'encarcarament general dels diàlegs i del flux cinematogràfic.
NOTES:
1. El segon capítol de la sèrie considerada pel Whit Stillman dels "Doomed-Bourgeois-in-Love"; els altres dos són "Metropolitan", del 1990, i "The Last Days of Disco", del 1998.
2. Recaptà uns 7,2 milions de dòlars, sobre un pressupost de 3,2 milions.
3. Tant el director, en Whit Stillman, com el protagonista, el Taylor Nichols, es van casar amb dones de Barcelona, la Irene Pérez-Porro i la Margarita de Eguilior, respectivament.
COMENTARI: He de reconèixer que mai vaig creure que un nord-americà es veiés afectat pel que ningú de Barcelona (o de qualsevol altra part del món) pogués pensar dels ianquis, clar que en la pel·lícula són residents a la ciutat comtal i ho pateixen. Per això trobo interessant l'actitud dels dos personatges que interpreten el Taylor Nichols, el Ted Boynton, i el Chris Eigeman, el Fred Boynton, davant els retrets de la gent. Em costa admetre, no obstant, que el clima anti-americà fos generalitzat en la societat barcelonina d'aleshores, principis dels 90's. Sí, al meu entorn, per consciència política; però no a altres. Imagino que per això el guió necessita l'atemptat, per legitimar el sentiment d'ofensa o per dotar d'emoció un argument que és un plom. No sé ben bé què esperava, la veritat; segurament, si es titulés València no l'hauria vista.
EN UN MOT: Incòmoda.
Perdoneu per la meva ignorància!
FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0109219/
DURADA: 101 minuts.
PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 40 (sobre 100).
MILLOR:
- L'escena de les formigues vermelles esclafades per la pedra.
- Alguns detalls de contrast cultural, com això de "estadouni-dense" o que el personatge digui que les dones espanyoles són molt promíscues.
PITJOR:
- L'encarcarament general dels diàlegs i del flux cinematogràfic.
NOTES:
1. El segon capítol de la sèrie considerada pel Whit Stillman dels "Doomed-Bourgeois-in-Love"; els altres dos són "Metropolitan", del 1990, i "The Last Days of Disco", del 1998.
2. Recaptà uns 7,2 milions de dòlars, sobre un pressupost de 3,2 milions.
3. Tant el director, en Whit Stillman, com el protagonista, el Taylor Nichols, es van casar amb dones de Barcelona, la Irene Pérez-Porro i la Margarita de Eguilior, respectivament.
COMENTARI: He de reconèixer que mai vaig creure que un nord-americà es veiés afectat pel que ningú de Barcelona (o de qualsevol altra part del món) pogués pensar dels ianquis, clar que en la pel·lícula són residents a la ciutat comtal i ho pateixen. Per això trobo interessant l'actitud dels dos personatges que interpreten el Taylor Nichols, el Ted Boynton, i el Chris Eigeman, el Fred Boynton, davant els retrets de la gent. Em costa admetre, no obstant, que el clima anti-americà fos generalitzat en la societat barcelonina d'aleshores, principis dels 90's. Sí, al meu entorn, per consciència política; però no a altres. Imagino que per això el guió necessita l'atemptat, per legitimar el sentiment d'ofensa o per dotar d'emoció un argument que és un plom. No sé ben bé què esperava, la veritat; segurament, si es titulés València no l'hauria vista.
EN UN MOT: Incòmoda.
Perdoneu per la meva ignorància!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada