LLARGMETRATGE: "Trick" (1999)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0162710/

DURADA: 89 minuts (Crèdits: 5 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 59 (sobre 100).

MILLOR:
- A l'apartament, amb la Lorri Bagley, que fa el paper de la Judy, fent de consellera topless.

PITJOR:
- Els preliminars patètics entre el Gabriel, a càrrec del Christian Campbell, i el Mark, encarnat en el John Paul Pitoc; aquest darrer mirant de trobar la postura per fer-li una fel·lació sota el piano al primer.

NOTES:
1. Originalment, es titulava "Gay Boy".
2. Va rodar-se en menys de 3 setmanes l'agost del 1998 i entre les localitzacions s'identifiquen, per exemple, la sortida del metro de la 7th Avenue i Christopher Street o el telèfon públic de la 7th Avenue South i la West 4th Street, les dues al barri de Manhattan de Nova York, als EUA.
3. A partir d'un pressupost de 450 mil dòlars va recaptar uns 2 milions.
4. El director, en Jim Fall, i el guionista, el Jason Schafer, ja treballaven en una seqüela en el 2012 i, recentment, es considera engegar una campanya de finançament col·lectiu per produir-la.

COMENTARI: Reconec que els elements de la història que m'han atret una mica són vulgars; per un costat, la gelosia de la Katherine, a qui dóna vida la Tori Spelling, i, per l'altre, la música, malgrat hagi hagut d'escoltar una peça terrible com "¿Cómo Te Gusta Mi Pinga?", que interpreta l'Steve Hayes. Però, m'ha fet il·lusió recordar "Dream Weaver" del Gary Wright a partir d'una versió que m'ha semblat que sonava de fons. Una altra cosa que m'ha fet gràcia és veure les torres bessones erectes; confesso que abans del 2001 no sabia ni que existien. En canvi, la trobada i la relació entre els nois m'ha deixat bastant indiferent. Per cert, comenta el guionista que el tipus de problemes domèstics per accedir a un llit que mostra el film els havia patit personalment en l'apartament que compartia.

EN UN MOT: Asèptica.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "The Wackness" (2008)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt1082886/
Nota SUBJECTIVA: 72 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: El moment de pànic del Luke Shapiro, interpretat pel Josh Peck, en veure que el doctor Jeffrey Squires, encarnat pel Ben Kingsley, s'endinsa al mar per suïcidar-se.  L'acudit: "Why Mozart could not find his teacher? Because he was Haydn".
Pitjor: No es consuma el suïcidi i queda un final dolç.
Curiositat: El director i guionista, en Jonathan Levine, declarà que la història té detalls autobiogràfics. El guió d'aquesta pel·lícula es va incloure en The Black List, una llista de produccions desitjades no realitzades construïda a base d'una enquesta anual, en 2007. L'Olivia Jo Thirlby, que fa de l'Stephanie, confessà que va haver de treballar en el seu físic per les escenes de platja i biquini.

Comentari:
L'encarava com un relat de típica relació amorosa (adolescent) d'estiu amb assessor convidat, només que amb la peculiaritat del consum (i distribució) indiscriminat de substàncies. I, més o menys, és el que m'he trobat. Desconec com era l'ambient del Nova York del 1994 (ni me'n recordo del de Barcelona), tampoc he pres mai drogues d'esbarjo. Però, el film sembla honest. I, malgrat que resulta difícil simpatitzar amb cap traficant, la vulnerabilitat emocional del nano desperta certa tendresa. No cal dir que, per edat i filosofia, estic més proper del personatge d'en Ben Kingsley, el doctor Squires. Penso que els actors són un encert, hi ha química (mai millor dit). Convincent.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "CBGB" (2013)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt1786751/
Nota SUBJECTIVA: 70 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: La música. L'estètica de còmic i l'atmosfera underground.
Pitjor: L'entrevista al Lou Reed.
Curiositat: Inspirada en l'antiga sala de concerts de Nova York establerta el 1973 i gestionada pel Hilly Kristal. El tendal del local lluïa les sigles "CBGB / OMFUG", és a dir, "Country, BlueGrass, Blues and Other Music For Uplifting Gormandizers". A l'inici dels títols de crèdit, es veu en vídeo en un requadre el discurs d'acceptació dels Talking Heads en la cerimònia d'incorporació al Rock and Roll Hall of Fame del 18 de març del 2002, en el que agraeixen al Hilly Kristal, present a l'escenari, el seu suport.

Comentari:
Si bé és veritat que en algun moment sembla que s'encalla, i vist des de la distància, doncs, ni és la meva ciutat ni la meva època ni el meu estil preferit d'expressió, la presentació en el seu tot es fa força amena. En aquest cas, tampoc m'importa massa la veracitat o la precisió dels fets i les situacions que ens ensenya (en tot cas, ja em miraré el documental "Burning Down the House: The Story of CBGB", del 2009, si en tinc ganes). De fet, al final dels crèdits es pot llegir la disculpa "And we know Iggy Pop never performed at CBGB... Just deal with it". Així que em quedo satisfet amb el tastet. Caricatura.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Isn't It Romantic" (2019)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt2452244/
Nota SUBJECTIVA: 59 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: L'escena inicial de l'Alexandra Kis i la Jennifer Saunders. Els cops que entoma la Natalie, interpretada per la Rebel Wilson. La paròdia.
Pitjor: El sobrepès de la protagonista.
Curiositat: El títol apareix al final.

Comentari:
Com en moltes comèdies romàntiques "serioses", funciona millor en el plantejament, la premissa, que en la resolució. És a dir, va de més a menys; fins en això la imitació és bona. En detriment del film diria que la subtrama no té solta ni volta. Tot i que, al cap i a la fi, es tracta d'una burla, es pot passar per alt tal circumstància. M'ha divertit. Solvent.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Sharknado 2: The Second One" (2014)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: http://www.imdb.com/title/tt3062074/

Nota SUBJECTIVA: 25 (sobre 100).

Revisió: No la tornaré a veure.

Millor: Les intervencions dels presentadors de televisió són convincents. L'acció de pa sucat amb oli, presa com a broma.

Pitjor: L'exageració poca-solta unida a uns efectes visuals grollers. La sobreactuació de l'elenc, fregant l'estupidesa. 

Curiositat: Seqüela de "Sharknado" del 2013, dirigida pel mateix director, l'Anthony C. Ferrante. En l'escena a l'avió d'abans dels crèdits inicials, el pilot és interpretat pel Robert Hays, qui donà vida al personatge Ted Striker en la paròdia de catàstrofes aèries dirigida pel Jim Abrahams, en David Zucker i el Jerry Zucker, "Airplane!", del 1980.

Comentari:

Vist el primer lliurament de la saga, aquest no et pot agafar desprevingut. Tal com diuen els anglosaxons, "Fool me once, shame on you; fool me twice, shame on me", que vol dir que si insisteixo en empassar-me quelcom que m'ha decebut és culpa meva. Dolenta, ridícula.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "The Secret Life of Pets" (2016)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: http://www.imdb.com/title/tt2709768/
Nota SUBJECTIVA: 58 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: El detall del canvi de color dels ulls de les serps a l'entrada del cau dels animals perduts/abandonats quan l'Snowball, doblat pel Kevin Hart, els diu la contrasenya. L'escena del furgó a la bastida del pont i el rescat posterior de dins del riu.
Pitjor: La pastanaga que es converteix en clau per alliberar a en Ripper de la gàbia del furgó de la gossera. La veu afònica de la Jenny Slate fent de la Gidget.
Curiositat: En el pla inicial de la seqüència en la que en Duke vol desfer-se del Max allunyant-lo del que sembla el parc de Washington Square de Nova York on els ha deixat el noi que els passeja, al fons es veu el personatge de'n Gru de Despicable Me, del 2010, amb el seu gos, en Kyle. Els amos de la Gidget estan modelats a partir del Louis C.K. i l'Ellen DeGeneres.

Comentari:
Entenc que la introducció és necessària però a mi se m'ha fet una mica pesada, sobretot, perquè no sóc una persona de mascotes i les gracietes dels animals no em diuen res. Deixant això de banda, un argument acceptable i l'acció aixequen el que semblava que seria una castanya. Al final, bé.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Suits - Season 1" (23 de juny a 8 de setembre del 2011)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: http://www.imdb.com/title/tt1632701/episodes?season=1
Nota SUBJECTIVA: 61 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: En l'episodi vuitè, titulat "Identity Crisis", el moment en el que l'Amanda Crew, interpretant la Lola Jensen, li lliura el diploma de Harvard al Patrick J. Adams, que fa de Mike Ross. En l'onzena part, de nom "Rules of the Game", l'instant en el que en Gabriel Macht, donant vida al Harvey Specter, perd els estreps. En el capítol dotzè, anomenat "Dog Fight", l'escena en la que la Sarah Rafferty, encarnant la Donna Paulsen, demana sense èxit al Rick Hoffman, darrera el personatge del Louis Litt, un favor per al seu cap a canvi d'unes entrades per l'American Ballet Theatre.
Pitjor: L'argot tècnic. Algunes resolucions poc convincents, com la del conflicte d'en Trevor Evans del capítol cinquè o la del cas del Clifford Danner de l'episodi final.
Curiositat: Mentre que el pilot fou enregistrat a Nova York, la resta d'episodis ho van ser a Toronto. Per tal de promocionar la sèrie, el 2 de juny del 2011, la cadena emissora va muntar una projecció del pilot al Hudson River Park. En el seu estadi de pilot el projecte s'anomenava "A Legal Mind".

Comentari:
Una combinació de justícia corporativa, gent elegant, glamur i ments brillants, amanida amb una mica d'humor, un bri de sexe... i un tou de pedanteria. La veritat és que, a priori, el context no m'atreia gaire, més que res, perquè detesto la supèrbia. No obstant, un cop acostumat als personatges i als seus tics, he de reconèixer que l'espectacle entreté i, fins i tot, en alguns instants i, sobretot, gràcies a la caricatura del Rick Hoffman, diverteix. Està bé.

Perdoneu per la meva ignorància!

Coneixements inútils

En una aturada per fer el cafè de mig matí a l'oficina on treballo, acabava d'explicar, bàsicament per evitar el silenci, al meu immediat superior quatre coses sobre la darrera pel·lícula que havia vist el cap de setmana anterior quan l'home va deixar anar un "Noi, me n'adono que manegues un munt d'informació... que no serveix per a res!". I es va quedar tan ample. M'ensumo que si, en comptes de parlar-li de cinema, li hagues comentat dades demogràfiques del Japó esgranant per prefectures els cent vint-i-set milions d'habitants amb els que compta el pais asiàtic, probablement, hauria reaccionat de la mateixa manera. Evidentment, l'individu no és gaire cinèfil.
La pel·lícula a la que vaig fer referència llavors és "In Search of a Midnight Kiss", del 2008, escrita i dirigida per un jove director, si encara es pot catalogar així a algú que passa de llarg dels trenta, anomenat Alex Holdridge. Per començar, no vaig poder estar-me'n d'apuntar que, tot i que el títol es ven com a una comèdia romàntica, la primera part de la definició queda una mica coixa. De fet, l'única escena còmica, sota el meu punt de vista, és el moment en el que el protagonista és enxampat pel seu company de pis a mitja palla. La resta, penso, traspua certa amargor. En qualsevol cas, es tractaria d'una comèdia intel·lectualoide tipus Woody Allen. Ep, no em malenteneu! El senyor Allen és un dels meus directors favorits, malgrat m'emprenyi la seva relació amb Barcelona. Em sembla genial i sempre que inicio un escrit o relat em ve a la memòria aquella frase de la seva obra "Manhattan" que fa "Capítol primer: Ell era tan dur i romàntic com la ciutat que s'estimava. Darrera les seves ulleres de muntura negra s'agotzonava el vibrant poder sexual d'un gat salvatge... Ah, amb això si que xalo... Nova York era la seva ciutat i sempre ho seria.".
Tornant a la història de l'Alex Holdridge, tampoc tindria clar si assenyalar-la com a romàntica; si més no, no de la manera com ho faria amb "The Shop Around the Corner" d'Ernst Lubitsch. Obviament, la comparació és una mica absurda davant els vora setanta anys que separen l'una de l'altra. Cercant amor dins de "A la Recerca d'un Petó de Mitjanit", potser, es podria considerar prou afectuosa la forma que el director té de mostrar la ciutat de Los Angeles, de la California dels Estats Units d'Amèrica. Que em perdoni la gent d'aquell indret però, quin lloc més lleig i desencisat. Pel que es veu a les imatges, més en la línia de la cançó "L.A. Song" de la Beth Hart que de l'enlluernadora parafernàlia de Hollywood o dels Lakers de la NBA i de Pau Gasol.
Ben mirat, quina comèdia romàntica o, en general, quina comèdia contindria una paraula com 'estupre' en el seu guió? Correcte! Potser, una de'n Woody Allen, precisament... He de reconèixer que jo no en sabia el significat fins que vaig haver-lo cercat al diccionari. Tal com diu l'enciclopèdia, ESTUPRE: Delicte consistent a efectuar un coit amb una menor en edat núbil mitjançant engany o prevalent-se d'una situació de necessitat o de submissió d'aquesta.

Perdoneu per la meva ignorància.
Salut!