LLARGMETRATGE: "The Manhattan Project" (2022)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt7440812/

DURADA: 81 minuts i mig (Crèdits: 2 minuts i mig).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 43 (sobre 100).

MILLOR:
- La consumació del suïcidi.

PITJOR:
- El doctor pocatraça, l'Steve Forsythe, encarnat pel Mark Rival.

NOTES:
1. El títol es refereix al Manhattan https://en.wikipedia.org/wiki/Manhattan_(cocktail), el còctel a base de whisky.
2. El rodatge es va portar a terme en indrets de les rodalies de  la Madawaska Valley https://en.wikipedia.org/wiki/Madawaska_Valley, com ara Maynooth o Bancroft, en març de 2018; la zona era coneguda pel Matthew Campanile, director i co-guionista del film, perquè passava estius en la cabana d'un amic, propera al Wadsworth Lake de Barry's Bay.
3. Durant el primer mig minut de crèdits, es manté el quadre del Bob Bevenah, el Tom Bevenah i el Bill, els personatges a càrrec del Terry Novak, en Francesco Filice i el Len Greenaway, respectivament, en el llac glaçat.
4. En Terry Novak confessà que va estar a punt de descartar el paper per evitar el fred.

COMENTARI: Intenta plantejar el dret a decidir el moment de morir però ho fa de manera massa superficial, molt poc engrescadora i gens elegant. De fet, m'he sentit estafat perquè es venia, la pel·lícula, com una comèdia negra i no hi he vist res de còmic. Crec que el conflicte del vell que pateix càncer https://ca.wikipedia.org/wiki/C%C3%A0ncer amb els veïns no té gaire solta ni volta. Es tracta d'executar una mena d'eutanàsia, tema resolt al Canadà https://en.wikipedia.org/wiki/Euthanasia_in_Canada des del 2016. Ni tant sols s'argumenta cap fricció per motius religiosos https://en.wikipedia.org/wiki/Christian_views_on_suicide. O sigui que hauria de ser un debat bastant superat. Després, en segon terme, es presenta la crisi existencial del fill diabètic https://ca.wikipedia.org/wiki/Diabetis_mellitus de 30 anys sense feina ni relacions sentimentals. En això, la salut emocional dels malalts crònics, segurament, hi havia una veta per explorar. Però, es liquida amb l'excusa de la confusió causada per una sobredosi d'insulina. Igualment, la perspectiva que oferia tampoc era gaire brillant. El que m'ha fet gràcia és que, en el 2002, vaig escriure un relat titulat "Un gra de sorra" que describia una escena de suïcidi similar. Només que, en comptes de Manhattans, el meu protagonista utilitzava Anís del Mono https://ca.wikipedia.org/wiki/An%C3%ADs_del_Mono i una infusió feta a base de Calea Zacatechichi https://en.wikipedia.org/wiki/Calea_ternifolia.

EN UN MOT: Maldestra.

PAÍS:           CANADÀ.
INTERÈS:        MALAMENT.
RITME:          REGULAR.
ELABORACIÓ:     REGULAR.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   REGULAR.
INTÈRPRETS:     REGULAR.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu la meva ignorància!

DOCUMENTAL: "Mr. Dressup: The Magic of Make-Believe" (2023)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt12277540/

DURADA: 90 minuts i mig (Crèdits: 2 minuts i mig).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 85 (sobre 100).

MILLOR:
- El relat del Chris Coombs de com aconsegueix el bitllet d'avió per tornar a Canadà des del Regne Unit quan el seu pare és a punt de morir.

PITJOR:
- Que la Judith Lawrence no aclareixi el gènere del titella anomenat Casey.

NOTES:
1. Explica la vida i la trajectòria de l'Ernest Arthur Coombs https://en.wikipedia.org/wiki/Ernie_Coombs amb especial atenció al seu programa de televisió per nens, "Mr. Dressup" https://en.wikipedia.org/wiki/Mr._Dressup.
2. Durant els crèdits, es mostra el discurs d'acceptació de 4 dels néts del comediant en la cerimònia de presentació de nous membres de 2019 del Canada's Walk of Fame https://en.wikipedia.org/wiki/Canada%27s_Walk_of_Fame; a més, surten els rètols, "In loving memory of My Ninnel", "To Ernie Coombs for inspiring us all with the power of kindness and creativity", "Cathie and Chris Coombs would like to dedicate their participation in this production to the memory of their parents who both inspired generations of preschool Canadians: their father Ernest, the beloved Mr. Dressup and their mother Marlene (Lynn) who brought innovation to the field of early childhood education and was the foundation of their family. They love them both deeply and miss them immeasurably" i "In loving memory of Donald Himes, whose music inspired generations of children"; al final, la Judith Lawrence intervé acomiadant-se a través dels seus titelles, el/la Casey i el/la Finnegan.

COMENTARI: Encara que el protagonista d'aquest homenatge no representi cap referent de la meva infantesa (de fet, ni em sonava fa una hora i mitja), puc entendre la significació del personatge per a la canalla canadenca després de conèixer la seva història. Mèrit del Robert McCallum i del Jordan Christopher Morris, doncs; bona feina. La veritat és que em costaria trobar quelcom equivalent en els programes que jo mirava a la tele de petit. Em venen al cap "Un globo, dos globos, tres globos" https://ca.wikipedia.org/wiki/Un_globo,_dos_globos,_tres_globos, "La cometa blanca" https://ca.wikipedia.org/wiki/La_cometa_blanca o "Planeta imaginari" https://ca.wikipedia.org/wiki/Planeta_imaginari... I cap d'aquests programes comptava amb una figura entranyable de l'estil de l'americà, crec. O, si hi era, l'he oblidat. Per cert, acabo de revisar un clip del primer títol que he mencionat, "Un globo, dos globos, tres globos", suposadament, emès el 7 de maig de 1976, en el que parlen de sionisme i del conflicte a Palestina https://youtu.be/WnLG8p5BOvc. Déu n'hi do per tractar-se d'un programa infantil! En fi... Suposo que el públic objectiu del senyor Dressup era bastant més jove que el dels globus. Tornant a Canadà, diria que, potser, manca una mica de conflicte al retrat. Resulta un tant increïble que durant 29 anys d'emissions només pateixin un parell de crisis laborals menors, la renúncia de la Judith Lawrence i la competència del "Sesame Street" https://ca.wikipedia.org/wiki/Barri_S%C3%A8sam. Quina bassa d'oli, tu! Gairebé, m'he emocionat en constatar que l'home cantava com una granota, la qual cosa queda demostrada en el clip del "Fred Penner's Place" https://en.wikipedia.org/wiki/Fred_Penner%27s_Place en el que l'Ernie Coombs brama la lletra de "Together Tomorrow", la cançó del Tom Chapin https://en.wikipedia.org/wiki/Tom_Chapin. Faig conya. Realment, tot plegat ha estat commovedor.

EN UN MOT: Emotiu.

PAÍS:           CANADÀ.
INTERÈS:        BÉ.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     NO APLICA.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

DOCUMENTAL: "Elon Musk: The Real Life Iron Man" (2018)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt9219848/

DURADA: 74 minuts i mig (Crèdits: 2 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 55 (sobre 100).

MILLOR:
- Les notes biogràfiques de l'etapa de Pretòria, a Sud-àfrica.

PITJOR:
- Exceptuant un petit esment a una polèmica del protagonista amb el Mark Zuckerberg, cap el final, no s'ofereix cap contrast.

NOTES:
1. Entre les alternatives més recents, tenim "The Elon Musk Show", la sèrie de 2022 dirigida pel Jeremy Llewellyn-Jones i la Marian Mohamed, "Elon Musk's Crash Course", emès el 2022, de l'Emma Schwartz, i "Tech Billionaires: Elon Musk" o "Elon Musk: Aiming for the Stars", del 2021, ambdós dirigits per la Roxane Schlumberger.
2. La Sonia Anderson fa de guionista, directora i productora de la peça igual que en el seu anterior documental, "Diana: The Woman Inside", del 2017, i posterior, "Battle of Dunkirk: From Disaster to Triumph", del 2018.
3. El títol fa referència al personatge de ficció, Iron Man https://ca.wikipedia.org/wiki/Iron_Man.

COMENTARI: No aporta gaire més que un grapat de declaracions de devots al personatge. De manera que, si ets més aviat detractor del paio, com és el meu cas, arriba a incomodar, tant d'homenatge i crèdit incondicional. Perquè d'original, l'individu, res de res, penso. El vehicle elèctric existia abans dels Tesla, el viatge espacial, abans d'SpaceX i... de Hyperloop https://ca.wikipedia.org/wiki/Hyperloop ja en parlarem si mai s'arriba a materialitzar. Ara, trobo molt bé que el senyor aboqui tones de diners a fer recerca i desenvolupament. Potser, encara en sortirà alguna cosa aprofitable. Tornant al vídeo, se m'ha fet llarg; allò més o menys interessant podria haver-se encabit en un quart d'hora. No em calia.

EN UN MOT: Ensabonada.

PAÍS:           GRAN BRETANYA.
INTERÈS:        REGULAR.
RITME:          REGULAR.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     NO APLICA.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Turning Red" (2022)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt8097030/

DURADA: 100 minuts (Crèdits: 10 minuts i mig).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 70 (sobre 100).

MILLOR:
- La factura delicada de l'animació.

PITJOR:
- Malgrat totes les metàfores femenines, la diversitat dels personatges i tota la pesca, el relat no suggereix res de nou interessant.

NOTES:
1. Durant el primer minut i mig dels títols de crèdit, es veuen unes ombres animades mentre surten els noms; cap el final, es mostra un rètol que diu "Dedicated to our daughters, mothers, aunts and grandmas. You're magical!" i, en acabat, un petit clip del pare, a qui posa veu l'Orion Lee, al soterrani, escoltant música del grup 4*Town.
2. La Domee Shi, també co-guionista, és la primera dona en dirigir un film de Pixar Animation Studios en solitari.

COMENTARI: M'he de treure el barret amb el vessant artístic, això sí; es fan palesos els 175 milions de dòlars de pressupost. Però els problemes d'una noia asiàtica adolescent i les seves amigues de classe mitjana del Canadà en el 2002 que desitgen anar a un concert d'un grup de nois em rellisquen bastant. Els referents culturals em semblen succedanis i vagues. Allò primer que em ve a la memòria és el manga de la mestra, Rumiko Takahashi, "Ranma Nibun-no-Ichi", pel Genma Saotome, que es converteix en panda. Aquella història, no obstant, tenia la gràcia d'un vodevil guarnit d'arts marcials i trans-gèneres. Aquesta, més enllà del conflicte generacional, no sé fins a quin punt exagerat, i el toc fantàstic de l'exorcisme poca-solta, només ofereix l'al·legoria de la menstruació. L'Stephen King ja va parir en 1974 un relat amb alguns d'aquests ingredients, "Carrie"... En fi, tant se val; si no fos pel dibuix, li hauria posat molta menys nota.

EN UN MOT: Personal.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        REGULAR.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

MUSICAL: "Come from Away - Christopher Ashley - Irene Sankoff/David Hein" (2021)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt7638556/

DURADA: 107 minuts (Crèdits: 7 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 68 (sobre 100).

MILLOR:
- El número "Screech In" i el comiat de la banda sobre l'inici dels crèdits.

PITJOR:
- La peça "Me and the Sky" i la coqueteria entre el capità Bristol i l'Annette.

NOTES:
1. Inspirat en històries i situacions reals derivades de l'execució per part del govern canadenc de la "Operation Yellow Ribbon" després dels atacs terroristes de l'11/9 als EUA; concretament, en l'aterratge forçat de 38 avions en el Gander International Airport i l'acomodament dels passatgers que transportaven fins a la represa dels vols.
2. Enregistrat en el Gerald Schoenfeld Theatre de Nova York en maig del 2021; inicialment, s'havia concebut com una pel·lícula que havia de rodar-se al poble de Gander, en la província de Newfoundland and Labrador del Canadà.
3. Durant els títols de crèdit, apareix la dedicatòria "In Memory of Howell Binkley (1956-2020)"; també, un rètol que diu "To the people who opened their hearts and gave us their stories to tell", juntament amb un seguit de fotografies de l'elenc acompanyats dels personatges reals que interpreten.

COMENTARI: De fet, el relat ja em feia molta mandra de bon començament, malgrat la perspectiva diferent que s'adopta per abordar aquell episodi funest de fa 20 anys. Però és que, a més, l'estil narratiu d'explicació constant m'ha cansat bastant. Malauradament, el tractament del tema no m'ha seduït en absolut, m'ha semblat una anècdota d'interès molt relatiu. Ara, les cançons funcionen.

EN UN MOT: Fatigant.

PAÍS:           CANADÀ, EUA.
INTERÈS:        REGULAR.
RITME:          REGULAR.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   REGULAR.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Foolproof" (2003)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0356614/

DURADA: 93 minuts (Crèdits: 4 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 56 (sobre 100).

MILLOR:
- El plantejament, una colla afeccionada a ordir robatoris per diversió i el criminal que els recluta per materialitzar-los.

PITJOR:
- La inversemblança de la coerció infligida als amics pel personatge interpretat pel David Suchet, el Leo Gillette.

NOTES:
1. Va rodar-se a Toronto, a la província canadenca d'Ontario.
2. Va comptar amb un pressupost estimat de 8 milions de dòlars canadencs que no va recuperar.
3. En 2020, l'empresa de telecomunicacions de la que el protagonista, el Ryan Reynolds, és accionista, Mint Mobile, va oferir la pel·lícula de manera gratuïta a través d'un servei anomenat mintmobileplus que pretenia ser una paròdia de plataforma d'emissió en línia; aquesta era l'única peça del catàleg del servei fals.

COMENTARI: No sembla que el guionista, alhora que director, el William Phillips, es trenqués gaire les banyes en el desenvolupament de l'argument o dels diàlegs, més enllà de la premissa acceptable que s'havia empescat. Dic això perquè la impressió que m'ha quedat és de feblesa; un dolent ridícul i un pla no només ordinari sinó, també, barroer. I, pel mig, intents de sortides humorístiques que no rutllen. Per exemple, el moment en el que la Sam, interpretada per la Kristin Booth, es posa ximpleta describint el que fa el Lawrence Yeager, encarnat pel David Hewlett, quan queda sol a l'oficina frega el patetisme. Se suposa, a més, que el complot dels nanos ha de ser una gir de comiat. Però és que es veu a venir d'una hora lluny. Total, una castanyeta; no m'estranya que fos un fracàs comercial.

EN UN MOT: Superficial.

PAÍS:           CANADÀ.
INTERÈS:        REGULAR.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   REGULAR.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Freaks" (2018)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt8781414/

DURADA: 105 minuts (Crèdits: 4 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 80 (sobre 100).

MILLOR:
- L'enfrontament de la Chloe i l'agent Ray, interpretades per la Lexy Kolker i la Greace Park, respectivament.

PITJOR:
- L'escena del cotxe per la zona residencial, accelerant, derrapant i perdent el control no cola.

NOTES:
1. Els directors, l'Adam Stein i el Zach Lipovsky, van esdevenir amics en 2007 en coincidir en un concurs televisiu anomenat "On the Lot".
2. Fou escrita en 2016 pels mateixos directors i rodada a Vancouver, a la província de British Columbia del Canadà, l'agost del 2017.
3. No es veu el títol de la pel·lícula fins als crèdits.
4. Les paraules del Mark Duplass en una xerrada organitzada pel festival d'Austin, South by Southwest, del 2015, amb les que aconsella encarar la producció cinematogràfica d'acord als mitjans disponibles i no amb els desitjats, van inspirar l'Adam Stein i el Zach Lipovsky a l'hora d'engegar el projecte amb els recursos limitats que tenien a l'abast.

COMENTARI: Explicava, l'Adam Stein, que part de la inspiració a l'hora de plantejar l'actitud del pare, encarnat en l'Emile Hirsch, arribava de les històries que havia sentit de petit a l'escola sobre l'holocaust del poble jueu durant el nazisme en relació a la protecció dels petits. I aquesta és la impressió que provoquen les imatges, al principi. El mèrit rau en que, fins a cert punt, la història pot anar cap a qualsevol lloc d'igual manera que la rebequeria del personatge de la Lexy Kolker es capaç de suscitar, diria, a parts iguals, tendresa i repulsa, alternativament. Finalment, l'assumpte es concreta en focs artificials. Però el suspens fins aleshores resulta deliciós.

EN UN MOT: Admirable.

PAÍS:           EUA, CANADÀ.
INTERÈS:        BÉ.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   REGULAR.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Retrocausality" (2019)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt7535666/

DURADA: 74 minuts (Crèdits: 23 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 15 (sobre 100).

MILLOR:
- Plans a contrallum, contra el Sol.
- La veu del narrador.
- L'intent d'animació, malgrat aquesta sigui horrible.

PITJOR:
- No flueix, el guió és deficient i el relat es torna absurd.
- L'elenc tampoc està encertat.

NOTES:
1. El títols de crèdit es repeteixen en diferents idiomes, anglès, francès, castellà, italià... en algun moment, mentre es mostren a l'inrevés imatges del film.
2. El director, el Kristian Denver Diaz, va interpretar el paper protagonista, l'Scott Blue, perquè no van trobar ningú més.

COMENTARI: Del garbuix, es pot extreure la història d'aquest nano que es converteix en jove, la malaltia dramàtica de la mare encarnada en l'Aliser Ramos (potser, l'única que es salva, fregant el pal) i una mena d'esdevenidor condicional relacionat amb una noia, la Max, personatge a càrrec de l'Elisabeth Rioux. Però és que està tot mal presentat; es nota molt que no està prou treballat. En fi, no vull perdre més temps amb aquesta autèntica presa de pèl.

EN UN MOT: Impròpia.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "I Propose We Never See Each Other Again After Tonight" (2020)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt11837558/

DURADA: 102 minuts (Crèdits: 3 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 73 (sobre 100).

MILLOR:
- La confrontació de l'Iris DelaCruz amb la seva mare, la Reyna DelaCruz interpretada per la Mithusela Mallari.

PITJOR:
- La intervenció musical del final.
- La connexió tant instantània/directa amb la comunitat filipina de Morden i la localització immediata de la llar del Simon Friesen, encarnat en el Kristian Jordan.

NOTES:
1. Va rodar-se a Winnipeg al llarg de 3 mesos, des del gener fins l'abril, de manera cronològica.
2. El primer contacte del director amb l'Hera Nalam, que fa el paper de l'Iris DelaCruz, fou a través del Facebook; després del càsting, quan li va ser ofert el rol protagonista, ella el va refusar per incompatibilitats amb compromisos dramatúrgics previs; finalment, va acceptar-lo quan el rodatge es va acomodar a la seva disponibilitat, durant els caps de setmana.
3. Els diàlegs de les escenes familiars amb actors filipins, en els que el director demanava expressament incloure tagàlog, van ser improvisats.
4. Tot l'elenc eren residents de Winnipeg, a la província de Manitoba del Canadà, on va néixer el director i guionista, el Sean Garrity.

COMENTARI: Trobem diferents elements que la fan interessant. En primer lloc, una premissa en la que els personatges principals es confessen secrets de forma indiscriminada, tot i que les confidències que es diuen resulten bastant insípides. En segon, el contrast entre el lligam familiar d'ambdós membres de la parella, un per omissió i l'altra per submissió. I, finalment, per l'originalitat, segons explica el responsable del film, de visibilitzar una ètnia que correspon al 10% de la població de l'indret. A part, la història flueix, els participants són convincents i està ben feta.

EN UN MOT: Natural.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Black Christmas" (1974)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0071222/

DURADA: 98 minuts (Crèdits: 1 minut).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 68 (sobre 100).

MILLOR:
- L'entorn universitari.
- El sistema rudimentari de tenir punxat el telèfon de la casa Pi Kappa Sigma, ΠΚΣ.
- L'engany, la distracció que col·loca el Peter, en la pell del Keir Dullea, com a sospitós, amb l'assumpte de l'avortament i el seu mal geni.

PITJOR:
- El paper galdós de la Margot Kidder encarnant la Barb.
- La riallada postissa del detectiu que interpreta el John Rutter fotent-se'n del sergent Nash, a qui dóna vida en Douglas "Doug" McGrath.

NOTES:
1. Inicialment, va comercialitzar-se com "Silent Night, Evil Night" als EUA.
2. Està inspirada en la llegenda urbana de "La cangur i l'home de les golfes" i en una sèrie d'assassinats que van tenir lloc al veïnat de Westmount de Montreal, al Quebec, l'any 1943.
3. El guió original s'anomenava "Stop Me".
4. Es va rodar a Toronto amb un pressupost estimat de 600 mil dòlars i va recaptar més de 4 milions.
5. S'en va publicar una novel·lització escrita pel Lee Hays el 1976, el 2006 va estrenar-se una revisió dirigida pel Glen Morgan titulada "Black X-Mas" i la Sophia Takal va dirigir la que va sortir amb el mateix títol que l'original el 2019.

COMENTARI: Ja sé que s'ha convertit en una obra de culte i es considera capdavantera en el gènere de la massacre però és que m'ha semblat massa lenta i una mica coixa des del moment que la policia no fa una recerca complerta de la casa d'una desapareguda. Bé, pot passar, les forces de l'ordre poden ser incompetents. Qui sóc jo per qüestionar-ho? Al cap i a la fi, l'espectacle rau en l'assassí en sèrie, suposo, no en cap trama enginyosa. No obstant, i malgrat m'hagi agradat veure-la, ha estat un goig la regressió al passat, la trobo tova. Bon suspens i, sobretot, bon tram de desenllaç.

EN UN MOT: Precursora?

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "The Brood" (1979)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0078908/

DURADA: 92 minuts (Crèdits: 1 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 65 (sobre 100).

MILLOR:
- La teràpia psicoplàsmica.
- L'atac a la professora de la llar d'infants, la Ruth Mayer, encarnada en la Susan Hogan.

PITJOR:
- Es noten els 10 anys de diferència d'edat entre l'Art Hindle, que fa d'en Frank Carveth, i la Samantha Eggar, que interpreta la seva dona en la ficció, la Nola Carveth.
- L'estat de la Nola en el retrobament final amb el Frank Carveth no lliga amb les aparicions anteriors.

NOTES:
1. L'escriptura del guió va estar influenciada pel divorci del propi director i guionista, en David Cronenberg.
2. Va rodar-se a finals del 1978 a Toronto i Mississauga, a la província d'Ontario, Canadà, amb un pressupost d'1 milió i mig de dòlars canadencs, recaptant uns 5 milions de dòlars.
3. La "cria" estava integrada per un grup de gimnastes infantils de Toronto.
4. Coincidint amb l'estrena de la pel·lícula, va publicar-se'n una novel·lització a càrrec del Richard Starks.

COMENTARI: M'encisa el caire experimental i de risc de la tècnica de pseudo-hipnosi que aplica el doctor Hal Raglan, el personatge que dóna vida l'Oliver Reed. Però, realment, l'argument és molt senzill i les bestioles no fan por (de fet, fan una mica de gràcia). A més, el pla final que suggereix que la Candice, en la pell de la Cindy Hinds, serà com la seva mare em sembla un nyap (significa que els monstres no tenen a veure amb el tractament del doctor). Tot i això, probablement per nostàlgia, m'ho he passat molt bé veient-la.

EN UN MOT: Àgil.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "The Bet" (2020)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt7311770/
Nota SUBJECTIVA: 32 (sobre 100).
Revisió: He estat temptat d'abandonar-la a mitges.
Millor: La història del gat anomenat Isabel que explica la Natasha Little, fent el paper de la Isabel.
Pitjor: Les situacions ridícules en les que es veuen involucrats tots plegats i les pallassades del Douglas Hodge, interpretant l'Albert.
Curiositat: S'havia considerat de títol "Aftershocks". Als crèdits, apareix la inscripció "in memory of SEBASTIAN DANICIC".

Comentari:
Pels llocs, les reaccions dels personatges i tal com es desenvolupen els diàlegs sembla massa casolana, limitada. Tret de la juguesca, que tampoc és gaire enginyosa, no ofereix res d'interessant en cap sentit. A sobre, ens castiga amb situacions incòmodes, dolorosament ridícules. No és que els actors ho facin malament en si, és que el guió no dóna per més. Domèstica.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Survival Box" (2019)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt7595276/
Nota SUBJECTIVA: 21 (sobre 100).
Revisió: No l'hauria d'haver vist.
Millor: Els plans de terra devastada.
Pitjor: Els vestits de protecció antiradiació. El ritme.
Curiositat: Al final dels títols de crèdit hi ha la dedicatòria, "This film is dedicated to my parents, Irene and Arthur Scoular, who taught me to never give up."

Comentari:
Tenim un grupet d'adolescents repel·lents de carisma nul atrapats a un búnquer a causa d'una crisi nuclear i cap al·licient tret d'un embaràs. Massa llarga i lenta per les minúcies que explica. Innecessària.

Perdoneu per la meva ignorància!