SÈRIE: "Oemojisangjuui - Temporada 1a" (8 de desembre de 2022)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt22297722/episodes?season=1

DURADA: 188 minuts (Crèdits: 25 minuts i mig).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 69 (sobre 100).

MILLOR:
- El procés de millora de la cançó "Fly Up", la peça composta per l'Eden (KQ Entertainment), el Door, l'HLB i el Buddy, que en Pyeon Deok Hwa i el Park Hyung Suk interpreten en el certamen musical.

PITJOR:
- L'exageració de l'assetjament, sobretot, per part del Jin Ho Bin cap el Pyeon Deok Hwa, a qui posen veu el Nam Doh Hyeong i el Hwang Chang Yung, respectivament.

NOTES:
1. És una adaptació del manhwa en format webtoon homònim desenvolupat pel Park Tae-joon des del 20 de novembre del 2014; en 2019, el Chien-hsin Wu va dirigir una sèrie de 38 capítols basada en la mateixa obra amb el títol "Wàimào Zhìshàng Zhuyì".
2. Es coneix, internacionalment, com "Lookism".
3. Alguns personatges s'inspiren en models reals; per exemple, el protagonista, el Park Hyung Suk, el paper a càrrec del Han Shin, en el Park Hyung-seok; de fet, el mateix autor del manhwa, en Park Tae-joon, n'és un, de model.
4. Durant els títols de crèdit dels primers 7 capítols, mentre sona el "Here Together" del Han Kyung Hoon, es mostren vinyetes dels esdeveniments succeïts en l'episodi i, al final, el retrat d'un dels implicats; en el darrer, el vuitè, es presenta l'acoloriment d'alguns dels escenaris.

COMENTARI: La veritat és que no m'acaba de quadrar gaire el context que es planteja, amb un institut artístic tant ple de pinxos roïns i fatxendes cerca-raons. A més, en la mateixa classe, tenim un mort de gana i un burgès ric del cagar. No lliga. Deixant això a banda i eludint l'assumpte bàsic del maltractament, el qual no aporta res de nou, he d'admetre que tant l'element fantàstic del relleu de cossos com l'estètica, en general, m'han atret prou com per empassar-me la història de gust. Em queda la sensació, no obstant, que la part interessant començava just quan la sèrie acabava. No em posaré a llegir el manhwa per saber com continua el relat però si fan una 2a temporada, segurament, voldré veure-la.

EN UN MOT: Trauma.

PAÍS:           COREA DEL SUD.
INTERÈS:        BÉ.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Penny Serenade" (1941)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0034012/

DURADA: 119 minuts i mig (Crèdits: menys de mig minut).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 39 (sobre 100).

MILLOR:
- L'escena que simula el Kanto dai-jishin de l'1 de setembre del 1923.

PITJOR:
- El somriure forçadíssim de l'Eva Lee Kuney fent de la Trina de 6 anys.

NOTES:
1. Està basada en una obra de la Martha Louise Cheavens publicada en 1940 en la revista McCall's, inspirada lleugerament en detalls auto-biogràfics; els drets de l'adaptació li van costar 25 mil dòlars a la Columbia Pictures.
2. El rodatge es va portar a terme entre el 14 d'octubre del 1940 i el 15 de gener del 1941 en els Columbia/Sunset Gower Studios de Hollywood, Los Angeles, en l'estat nord-americà de Califòrnia.
3. Per contrarestar les limitacions d'exposició dels infants a les condicions de treball en els estudis d'enregistrament, en George Stevens, el director, va voler fer servir bessones per interpretar la Trina nadó, encarnada per la Judith i la Dianna Fleetwood, i la Trina d'1 any, a càrrec de la Joan i la Jane Biffle; d'aquesta manera podia doblar les hores de feina entre les dues germanes.
4. En 1970 va esdevenir de domini públic i es pot reproduir en línia https://en.wikipedia.org/wiki/File:Penny_Serenade_(1941).webm de manera gratuïta.

COMENTARI: No trobo divertit veure un personatge imbècil com el Roger Adams, de qui s'encarrega el Cary Grant, emmerdar de manera tant planera no només la bleda de la seva dona, la Julie Gardiner, el paper de la Irene Dunne, sinó també el pobre Applejack Carney, encarnat en l'Edgar Buchanan. Perquè, sembla que ni l'argument ofereix gaire suc ni els diàlegs són enginyosos ni els mateixos actors omplen la pantalla amb carisma ni amb res. En dues putes hores, nano! Si de cas, l'única jugada que podria salvar-se és la utilització de les cançons com a catalitzadors per engegar capítols; no per les peces, precisament. I, a sobre, el final té un punt de miserable. No m'ha agradat.

EN UN MOT: Desgràcia.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        MALAMENT.
RITME:          MALAMENT.
ELABORACIÓ:     REGULAR.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     REGULAR.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Cheri maho THE MOVIE * 30-sai made douteida to mahoutsukai ni narerurashii *" (2022)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt19632738/

DURADA: 104 minuts (Crèdits: 3 minuts i mig).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 35 (sobre 100).

MILLOR:
- La neutralitat del Yuutaro, que interpreta el paper del Minato Wataya; si no fos per la nou del coll, tant podria tractar-se d'un home com d'una dona.

PITJOR:
- El caire asèptic i la demora dels esdeveniments; la contenció carrinclona.

NOTES:
1. El títol internacional és "Cherry Magic! Thirty Years Of Virginity Can Make You A Wizard?! The Movie" o, escurçat, "Cherry Magic! The Movie".
2. És la seqüela de l'adaptació a sèrie d'elenc de carn i ossos del manga desenvolupat per la Yuu Toyota des del 2018, "Sanjuusai made Doutei Da to Mahoutsukai ni Nareru rashii"; la sèrie, de 12 episodis més 2 d'especials, es va emetre per la TV Tokyo entre el 9 d'octubre i el 24 de desembre del 2020 i la van dirigir el Hiroki Kazama, en Hiroaki Yuasa i el Masataka Hayashi.
3. La Yuu Toyota va donar una porció dels drets de l'adaptació de la seva obra a l'organització, https://www.marriageforall.jp/, Marriage For All Japan.

COMENTARI: Una hora i tres quarts, per quatre merdes que ens presenten un parell de bledes; no pot ser, noi... Estic molt d'acord en la llibertat sexual de tothom i entenc que resulta necessari seguir conscienciant la gent sobre l'assumpte. Però dubto que es pugui aconseguir cap avenç si avorrim el personal amb castanyes com aquesta. No sé, no coneixia el material original i m'esperava, potser, un xic de comèdia o de fantasia, per allò de la màgia de les bruixes. Error. Si és que no formo part del públic objectiu d'aquest gènere, el yaoi... Quan n'aprendré a seleccionar millor? En fi, ha estat una tortura, per dir-ho finament.

EN UN MOT: Sodomia.

PAÍS:           JAPÓ.
INTERÈS:        MALAMENT.
RITME:          MALAMENT.
ELABORACIÓ:     REGULAR.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     REGULAR.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Night at the Museum: Kahmunrah Rises Again" (2022)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt13623880/

DURADA: 77 minuts i mig (Crèdits: 4 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 55 (sobre 100).

MILLOR:
- Les bufetades que clava el Dexter, la mona caputxina, a càrrec del Dee Bradley Baker.

PITJOR:
- La connivència dels pares del Nick Daley, l'Erica i el Larry Daley, interpretats, el primer, pel Joshua Bassett, i els segons, per la Gillian Jacobs i el Zachary Levi, respectivament, davant el merder que genera la màquina mescladora del nano.

NOTES:
1. És el 4t lliurament, el 1r animat, de la franquícia basada en el llibre infantil publicat en 1993, "The Night at the Museum", del Milan Trenc; mentre que aquest va ser en mans del Matt Danner, els altres 3 films, del 2006, 2009 i 2014, van ser dirigits pel Shawn Levy.
2. Com a alternativa a reiniciar la franquícia, en Shawn Levy explica que van optar, primer, per muntar un musical amb cançons de l'Alan Menken, en el que estan treballant actualment, i, segon, per realitzar aquesta continuació en format animat que els estalviava el compromís de seleccionar un elenc nou que substituís figures vigents com el Robin Williams o el Ben Stiller.

COMENTARI: L'animació em sembla correcta però m'esperava una mica més de sofisticació i un argument un pèl més ambiciós; resulta d'allò més ordinari. Crec haver llegit que s'havia concebut en algun moment com a episodi pilot d'una sèrie derivada. La veritat és que en fa tota la fila, per barata. Això, la factura limitada del producte, explicaria, també, que no s'hagi estrenat en cinemes. No sé perquè me l'he mirada si ni tant sols recordo gaire l'única de carn i ossos que vaig veure, la primera.

EN UN MOT: Traspàs.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        REGULAR.
RITME:          REGULAR.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

TEATRE: "Les cartes d'Hèrcules Poirot de Jaume Fuster i Guillemó - Lluís Maria Güell - Joan Borràs/Carme Fortuny/Pau Garsaball/Rafael Anglada/Maife Gil" (1979)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt1332337/

DURADA: 71 minuts i mig (Crèdits: 2 minuts, a l'inici; mig minut, al final).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 47 (sobre 100).

MILLOR:
- El context de postguerra, final dels 40s o principi dels 50s.

PITJOR:
- L'accent francès forçat del Joan Borràs fent de l'Hèrcules Poirot; no calia.

NOTES:
1. El balneari fictici de la Baixa Cerdanya anomenat Font del Ferro on transcorre l'obra s'inspira en el que fou el balneari de Senillers, entre Martinet i Travesseres, de la mateixa comarca.
2. Originalment, va ser concebut com un guió per al programa dramàtic de TVE, "Novel·la"; l'enregistrament fou emès l'1 de desembre del 1979; en desembre de 1983, Ediciones 62 va publicar-la amb l'etiqueta "els Llibres de l'Escorpí".

COMENTARI: Si el que pretenia l'autor era denigrar el personatge de l'Agatha Christie, ho aconsegueix. Primer, fent que la senyoreta Puig, encarnada en la Carme Fortuny, li passi la mà per la cara amb un raonament de pa sucat amb oli. I, segon, convertint-lo en una mediocritat que s'excusa en les mentides que li expliquen quan construeix hipòtesis errònies. En el fons, el cas no està a l'altura de l'investigador belga el qual grinyola massa en l'escenari que es planteja. És a dir, la qüestió del contraban em sembla oportuna. Però la intriga de tot l'assumpte resulta laxa i poc interessant. M'he avorrit.

EN UN MOT: Pasterada.

PAÍS:           CATALUNYA.
INTERÈS:        MALAMENT.
RITME:          REGULAR.
ELABORACIÓ:     REGULAR.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     REGULAR.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Marcel the Shell with Shoes On" (2021)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt15339456/

DURADA: 90 minuts (Crèdits: 10 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 56 (sobre 100).

MILLOR:
- El moment en el que el Marcel li demana a la Nana Connie, a qui posa veu la Isabella Rossellini, que faci el soroll de rellotge per imitar la presentació del "60 minutes".

PITJOR:
- La veu de peneta del personatge principal, el Marcel, a càrrec de la Jenny Sarah Slate.

NOTES:
1. Cap el final dels títols de crèdit, apareix el rètol "in Memory oF / Dina Boettcher / Helen Erlich / Alan Fleischer / Lester Gilson / Steven Holm / Abby Jacknowitz / Maurice Jemison / Sally Livingston / Claire Paley / Warren Paley / Paul Slate / Reggie / baba Zorka / diado Stoyan / chicho Zdravko / tati Krasi".
2. Es basa en la trilogia de curtmetratges sobre la closca animada dirigits pel mateix Dean Fleischer-Camp i apareguts en 2010, 2011 i 2014.
3. La producció va trigar 7 anys en ésser enllestida.
4. En Dean Fleischer-Camp, el director, i la Jenny Sarah Slate, veu del Marcel, van estar units en matrimoni entre el 2012 i el 2016.

COMENTARI: No sé; potser, se m'escapa algun detall important. Però, de debó, una closca amb potes? Ves, home! A mitja pel·lícula, ja n'estava fart de tanta mandanga pseudo-patètica. D'acord que l'estructura formal resulta prou sòlida; tampoc és que sigui gaire original. Però, trobo, l'aposta depèn massa de com de bufó apareix el protagonista a l'espectador. I a mi no m'ha seduït gens. Per cert, era més fàcil que els familiars anessin a cercar els perduts, no? En fi... Castanya innecessària.

EN UN MOT: Sensiblera.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        MALAMENT.
RITME:          MALAMENT.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     REGULAR.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "I Kina spiser de hunde" (1999)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0180748/

DURADA: 94 minuts (Crèdits: 2 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 74 (sobre 100).

MILLOR:
- La tensió entre el Harald i el Ratko, interpretats pel Kim Bodnia i el Slavko Labovic, respectivament.

PITJOR:
- L'absència absoluta de pressió policial.

NOTES:
1. Internacionalment, s'anomena "In China They Eat Dogs".
2. En 2002, va estrenar-se la preqüela, "Gamle Mænd i Nye Biler", també, dirigida pel Lasse Spang Olsen.
3. El projecte va concebre's en 1995 arran d'una proposta del Peter Aalbæk Jensen, de Zentropa Entertainments, però, donada la desídia d'aquesta productora i el desinterès d'altres, només va prosperar, 2 anys més tard, gràcies a la inversió de TV2 Danmark, un mecenes privat, l'Steen Herdel Filmproduktion i l'Scanbox Entertainment, que van aportar els 8 milions de corones daneses necessaris per començar a filmar; el rodatge s'inicià en 1998; posteriorment, el Det Danske Filminstitut va oferir 800 mil corones més per finançar la promoció de la peça.
4. Al llarg dels crèdits, en Richard, encarnat pel Lester Wiese, parla amb l'Arvid, el paper a càrrec del Dejan Cukic.

COMENTARI: Trobo que l'estructura de la narració és una de les gràcies de l'espectacle. Crec, no obstant, que el relat de l'àngel, el Richard, queda un pèl forçat i fer el cronista estranger encara resulta més llufa perquè despista. L'altre punt interessant rau en el retrat del personatge beneit de l'Arvid com a calamitat i la seva influència funesta en els esdeveniments. Més enllà d'això, una història de malfactors amb massacre final. Però divertida.

EN UN MOT: Despietada.

PAÍS:           DINAMARCA.
INTERÈS:        BÉ.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   REGULAR.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Konketsu-ji Rika: Hamagure komoriuta" (1973)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt1171693/

DURADA: 84 minuts i mig (Crèdits: 1 minut).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 57 (sobre 100).

MILLOR:
- La baralla de la protagonista, interpretada per la Rika Aoki, contra els brètols assetjadors fent servir dues barres de pa; els plans de la persecució a través del pont en suspensió.

PITJOR:
- Els esquetxos còmics en l'empaitada al terrat.

NOTES:
1. Internacionalment, s'anomena "Rica 3: Juvenile Lullabay".
2. És el 3r lliurament de la saga dedicada a la Rika; el primer fou "Konketsuji Rika", estrenat el 1972, i el segon, "Konketsuji Rika: Hitoriyuku sasuraitabi", aparegut el mateix 1973; a diferència d'aquesta, que va ser dirigida pel Kozaburo Yoshimura, de les primeres dues pel·lícules se'n va encarregar el Ko Nakahira.
3. S'inspira en la sèrie de manga desenvolupada des de setembre de 1969 fins novembre de 1973 pel Taro Bonten.
4. Durant els títols de crèdit, es veu la colla desplaçant-se en moto.

COMENTARI: El començament és molt fluix i bastant redundant. M'ha fet témer un suplici ple de batusses de pega, brega poca-solta i pits, molts pits, senya d'identitat del gènere al que pertany la proposta, el pinku eiga. Amb l'assumpte de l'abducció, no obstant, la cosa, si més no, ha pres un rumb. I tenint això més el bri de comèdia (negra, per suposat) que confirma la banda sonora, la història ha passat sense ni adonar-me'n. La confirmació a la que em refereixo és el so característic de la simbomba associat, fonamentalment, a escenes gracioses en obres d'anime. No sembla, doncs, que ens haguem de prendre el film gaire seriosament. En fi, sorprès que no se m'hagi fet pesada; serà que m'ha agradat?

EN UN MOT: Desorientada.

PAÍS:           JAPÓ.
INTERÈS:        REGULAR.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     REGULAR.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

SÈRIE: "Inside Man - Temporada 1a" (Des del 26 de setembre fins el 4 d'octubre de 2022)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt10948716/episodes?season=1

DURADA: 236 minuts (Crèdits: 8 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 57 (sobre 100).

MILLOR:
- L'Edgar i la seva mare, la Hilda, interpretats pel Mark Quartley i la Tilly Vosburgh, respectivament.

PITJOR:
- El personatge de la Lydia West, la Beth Davenport, no es veu a l'altura de la situació.

NOTES:
1. Al final dels crèdits del 1r episodi, surt el rètol "In memory of Beryl Vertue CBE 1931-2022" acompanyat d'una fotografia de la fundadora de la productora de la sèrie, Hartswood Films; l'epíleg, en el darrer capítol, el quart, és la Janice Fife reunint-se amb el Jefferson Grieff, interpretats per la Dolly Wells i l'Stanley Tucci, respectivament.
2. El rodatge es va portar a terme a diferents indrets d'Anglaterra durant el 2021; per exemple, a Wokingham, en el comtat de Berkshire, en setembre, en la St Andrew's Church de Farnham i a Godalming, en el comtat de Surrey, a l'agost, o en els estudis provisionals de Farnborough, en el comtat de Hampshire, des de juny.

COMENTARI: Trobo que són massa casualitats i gens naturals, una mica precipitat, tot plegat, artificial; com això d'haver de recórrer a un expert americà perquè la pena de mort no existeix a la Gran Bretanya i, clar, un sentenciat sempre aporta més drama a la història. Doncs, no m'ho empasso. La premissa de pres monstruós requerit per una donzella tendra no resulta precisament innovadora. La pega rau en que ni l'un ni l'altra arriben a engegar cap interès en l'espectador. L'Stanley Tucci, l'actor darrere el personatge del Jefferson Grieff, l'eminència assassina, es comporta més com un professor de primària farragós i enze que com algú amb talent genuí i una opinió respectable; l'arrogància no sembla justificada. Amb el raonament estúpid dels pagaments al violador que s'exposa en el 1r episodi ja s'estableix el nivell de bajanada del guió. I la Beth Davenport no ofereix res, ni gràcia ni talent ni suport. En fi, suposo que la idea de l'Steven Moffat, el creador del programa, era il·lustrar que tothom amaga un homicida en el fons, el qual, sota les circumstàncies adients, pot manifestar-se. Però li ha quedat un nyap, el quadre. Ah! Brillant, el "Xux, xux!" de la Lyndsey Marshal, encarnant la Mary Watling, amb el ganivet de tallar pa.

EN UN MOT: Forçada.

PAÍS:           GRAN BRETANYA.
INTERÈS:        REGULAR.
RITME:          REGULAR.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   REGULAR.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Darby and the Dead" (2022)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt15745226/

DURADA: 100 minuts (Crèdits: 5 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 58 (sobre 100).

MILLOR:
- La paciència del pare, el Ben Harper, interpretat pel Derek Luke.

PITJOR:
- L'esquetx de les animadores per promocionar-se i captar membres.

NOTES:
1. El guió original s'anomenava "Darby Harper Wants You to Know".
2. El rodatge es va portar a terme a la ciutat sud-africana de Cape Town entre març i setembre del 2022.
3. Durant el primer minut i mig de crèdits, es veuen representacions dels protagonistes i altres motius en forma de partícules.

COMENTARI: Pensava que versaria més sobre les capacitats paranormals de la Darby Harper, la mèdium encarnada en la Riele Downs, i no tant sobre popularitat i vanitat entre adolescents; amb l'extrem en la prima donna, la Capricorn Donahue, a càrrec de l'Auli'i Cravalho. Que les dues noies, antagonistes naturals, haguessin de col·laborar per acomplir una missió resultava interessant. El problema, trobo, és que la tasca que les uneix sembla estúpida i absurda des de bon començament. Quedo decebut per la borregada de la Frederick Douglass High School, per un costat, i pel personatge del James Harris, en la pell de l'Asher Angel, per l'altre, massa passerell i figaflor. Ha estat un error, empassar-me-la, no formo part del seu públic objectiu. Culpa meva.

EN UN MOT: Revisió.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        REGULAR.
RITME:          REGULAR.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Eiga Daisuki Ponpo-san" (2021)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt12439248/

DURADA: 94 minuts (Crèdits: 3 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 45 (sobre 100).

MILLOR:
- El teaser que li encarreguen al protagonista, en Gene Fini, a qui posa veu el Hiroya Shimizu, per la pel·lícula "Marine".

PITJOR:
- Tota la comèdia de la cerca de finançament pel rodatge addicional i, especialment, la pallassada de l'Alan Gardner, el paper del Ryuichi Kijima, en la junta de directius al banc.

NOTES:
1. És l'adaptació del manga homònim desenvolupat des de l'abril del 2017 pel Shogo Sugitani.
2. El títol internacional és "Pompo: The Cinéphile".
3. Els crèdits van acompanyats d'imatges i, al final, es mostra el quadern d'un guió escrit pel Gene Fini; en acabat, veiem el logotip de Peterzen Films, la productora fictícia de la història.

COMENTARI: El personatge de la Joelle Davidovich "Pompo" Pomponett, interpretada per la Konomi Kohara, resulta molt repel·lent, per actitud, per comportament, per opinió (troba una desconsideració al públic modern les presentacions de més de dues hores), inclús, per aspecte, de criatura rebeca, consentida. També, m'empipa el complex d'inferioritat tant del Gene Fini com de la Nathalie Woodward, de qui s'encarrega la Rinka Otani. No em sembla gens bufó el gemec i la disculpa continuada. I aquest suggeriment constant que estan presenciant el naixement d'un talent incommensurable, quan no es veu per enlloc, cansa bastant. La cirereta és la basa de la financiació col·lectiva del final, no lliga amb el context de la productora. Tot plegat m'ha semblat insultant; com es diria en castellà, una mamarratxada.

EN UN MOT: Canallada.

PAÍS:           JAPÓ.
INTERÈS:        MALAMENT.
RITME:          REGULAR.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Boku no ojisan" (2016)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt5242898/

DURADA: 110 minuts i mig (Crèdits: 4 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 30 (sobre 100).

MILLOR:
- Els nens, el Riku Onishi i la Shiori Kosuge, no fan gaire pena.

PITJOR:
- L'Ellie Inaba, en la pell de la Yoko Maki, saltant com una bleda babaua quan el nebot i l'oncle li diuen que la visitaran a Hawaii i, així, es tornaran a veure.

NOTES:
1. Internacionalment, s'anomena "My Uncle".
2. Es basa en la sèrie homònima desenvolupada pel Morio Kita, lliurada entre maig de 1962 i abril de 1963, que va publicar-se en format de novel·la el 20 de novembre de 1972; l'obra va adaptar-se a una sèrie de televisió, produïda per la NHK Nagoya Hosokyoku, que va emetre's entre el 18 de març i el 12 d'abril de 1974.
3. El rodatge es va portar a terme entre el 5 i el 23 d'octubre, a Tòquio, i des del 30 d'octubre al 15 de novembre a l'illa hawaiana d'Oahu, en 2015.
4. Al final dels crèdits, la senyoreta Minori, interpretada per l'Erika Toda, li expressa al Yukio Haruyama, encarnat pel Riku Onishi, l'interès de conèixer el seu oncle, el paper a càrrec del Ryuhei Matsuda; en acabat, un ovni i un gat que s'acomiada fins la propera història.

COMENTARI: Desconeixia que existia un material original de fa 60 anys. He llegit l'argument i he pensat que la idea prometia: un adult immadur i uns infants setciències fent ximpleries. Per què no? Però, o bé per ridícul o bé per estupidesa o bé per insipidesa simple, del producte que se'ns presenta gairebé no se'n pot aprofitar res. L'Atsuhiro Yamashita i el Taiji Sudo, director i guionista, respectivament, aconsegueixen avorrir-nos i fer-nos passar vergonya aliena a parts iguals en comptes de plantejar situacions còmiques i convertir els personatges en entranyables. Molta estona perduda, a més. He patit.

EN UN MOT: Impresentable.

PAÍS:           JAPÓ.
INTERÈS:        MALAMENT.
RITME:          MALAMENT.
ELABORACIÓ:     REGULAR.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     REGULAR.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Pane e tulipani" (2000)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0237539/

DURADA: 116 minuts (Crèdits: 2 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 68 (sobre 100).

MILLOR:
- El punt còmic del florista anarquista, el Fermo, el paper a càrrec del Felice Andreasi, o de la persecució ridícula del Costantino Caponangeli, el personatge que fa el Giuseppe Battiston, a la senyora Barletta.

PITJOR:
- La impressió que deixa la protagonista de forçar un tarannà excessivament bonifaci i lax, fregant la carrinclonada.

NOTES:
1. El títol internacional és "Bread and Tulips"; s'inspira en el lema polític "bread and roses", popularitzat arran de la vaga del tèxtil que es va portar a terme entre gener i març del 1912 a Lawrence, en l'estat nord-americà de Massachusetts; el Silvio Soldini, el director, va preferir les tulipes a les roses perquè, diguè, antigament omplien els jardins dels soldans.
2. En les escenes en les que la Rosalba Barletta interpreta peces a l'acordió, el que se sent és l'instrument tocat per la mateixa actriu que l'encarna, la Licia Maglietta.
3. El gruix del rodatge es va efectuar a la ciutat de Venècia, en la regió italiana de Vèneto, entre maig i juliol de 1999.

COMENTARI: Ens presenta amb amabilitat l'alliberament personal de la protagonista sense grans conflictes ni drames terribles. Correcte, és d'agrair. Diria, però, que la insinuació d'una sensualitat latent en la Licia Maglietta no calia. Em refereixo a l'escena en la que s'emprova el vestit nou, per exemple. Clar que, potser, això del vessant gairebé picaresc en l'actitud de la dona, només ens ho sembla a mi i a la meva ment luxuriosa. Pensava que en qualsevol moment li ensenyaria un mugró amb posat innocent al iaio, el Fernando Girasole, encarnat pel Bruno Ganz. Fora conyes, resulta lleugera, m'ha fet somriure uns quants cops i m'he divertit. Què més vull?

EN UN MOT: Càndida.

PAÍS:           ITÀLIA, SUÏSSA.
INTERÈS:        BÉ.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   BÉ.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

DOCUMENTAL: "The Phenomenon" (2022)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt22806134/

DURADA: 89 minuts i mig (Crèdits: 1 minut i mig).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 65 (sobre 100).

MILLOR:
- Quan l'estrella nomena l'Héctor Raúl Cúper com el pitjor entrenador que va tenir.

PITJOR:
- El temps dedicat a les teories de la conspiració després que la selecció de Brasil perdés la final del mundial del 1998.

NOTES:
1. El mateix director, en Duncan McMath, va produir en 2021 la sèrie de 6 capítols, "El Presidente", dedicada a la tasca al capdavant del Real Valladolid Club de Fútbol del protagonista d'aquest documental, en Ronaldo Luis Nazário de Lima.
2. Enmig dels títols de crèdit, s'inclouen imatges de l'ex-futbolista gaudint de la cançó del 1991, "Just Like the Wind", interpretada pel Tony Garcia.
3. Els autors de l'obra van revisar més de 300 hores d'imatges d'arxiu ofertes per 80 proveïdors diferents per tal d'elaborar-la.

COMENTARI: Al Barça només va militar una temporada, la 1996-1997. I recordo perfectament com va fer revifar en mi l'interès per l'equip i pel futbol, en general. Perquè era un espectacle. També, cal assenyalar que, amb ell, el club només va guanyar la Supercopa d'Espanya de 1996, la Recopa d'Europa 1996-97 i una Copa del rei; tot i que d'aquesta darrera, l'astre brasiler no en va jugar la final perquè era amb la seva selecció a Bolívia disputant la Copa América, que va acabar guanyant, per cert. Aleshores, quan va abandonar el Futbol Club Barcelona, el meu interès pel jugador va minvar moltíssim. Com dic sempre, els que són dins, endavant; els que són fora, bon vent! I, malgrat això, les seves evolucions no m'eren pas alienes. Sobretot, per impactes informatius com el capítol dramàtic de la lesió que va patir durant el partit de la Coppa Italia entre el Football Club Internazionale Milano i la Società Sportiva Lazio del 12 d'abril del 2000. En fi, que allò que explica el documental no em ve de nou. Sembla, vist el tema, que el treball es fixa especialment en el període de 4 anys entre els dos mundials que li van suposar la cara i la creu en la seva carrera, el del 1998, a França, i el del 2002, a Corea del Sud i Japó, posant èmfasi en l'aspecte reparador, expiatori, de la història. Doncs, trobo que li falta context esportiu. No sé, no m'ha fet gaire el pes; me'l podria haver estalviat.

EN UN MOT: Focalitzat.

PAÍS:           GRAN BRETANYA.
INTERÈS:        REGULAR.
RITME:          REGULAR.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     NO APLICA.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Habfürdő: Zenés Trükkfilm Szívdobbanásra" (1980)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0079258/

DURADA: 76 minuts (Crèdits: 2 minuts, al començament).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 78 (sobre 100).

MILLOR:
- La banda sonora composta pel János Másik amb les lletres del propi director, en György Kovásznai; sona molt 70s.

PITJOR:
- Els efectes de gotes d'aigua en el parabrisa del cotxe, en la seqüència dels títols de presentació.

NOTES:
1. Internacionalment, es coneix com "Foam Bath" o "Bubble Bath".
2. Els personatges principals es basaven en models vius; el Géza Girardi pel Zsolt, a qui posa veu l'Albert Antalffy; la Irén Bordán per la Klári, interpretada per la Kati Bontovics; i la mateixa Katalin Dobos, que s'encarrega de l'Anikó.
3. En estrenar-se, fou un fracàs rotund en aconseguir, aproximadament, un 50 mil espectadors, contra el milió que se n'esperaven.

COMENTARI: D'entrada, un estil gràfic tant poc convencional m'ha sobtat. A més, els subtítols eren massa ràpids per a la meva capacitat lectora... Això ja és cosa meva, ho sé, però la qüestió és que m'ha incomodat una bona estona. Un cop m'he acostumat al dibuix i al ritme dels diàlegs, no obstant, el goig ha estat natural i genuí. No tant per l'argument, que sembla bastant senzill, de vodevil corrent, sinó per la combinació entre l'animació experimental i la música. Absolutament recomanable per a qualsevol cinèfil.

EN UN MOT: Transgressora.

PAÍS:           HONGRIA.
INTERÈS:        BÉ.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        REGULAR.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   BÉ.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!