dissabte, 27 de setembre del 2008

Sóc culé, del Barça

Sóc barcelonista, suposo, perquè vaig néixer a Barcelona (si m'he de creure el relat de la meva mare vaig ser parit a Les Corts). Però, sobretot, perquè no ho puc evitar. De vegades, m'he forçat a ignorar aquesta casa de barrets en la que han convertit el nostre estimat FCB la xurma i gent vil afins al club. Nogensmenys, el sentiment culé és una cosa que es porta dins i no es pot neutralitzar fàcilment.
També m'agrada el setè art, de manera que, dedico força hores del meu esbarjo a empassar-me pel·lícules de qualsevol gènere, estil, pressupost i procedència. És per això que, quan se'm va presentar la possibilitat de veure "You Don't Mess with the Zohan", no vaig dubtar en donar-li una oportunitat.
El director del film és un tal Dennis Dugan, veterà del mitjà, la filmografia del qual m'estalviaré amb gust. Mentre que el guió corre a càrrec de l'Adam Sandler, el Robert Smigel i en Judd Apatow, nou gurú de la comèdia poca-solta. I el meu veredicte és, estòlida i barroera. El senyor Sandler en sap un tou de fer patafis com aquest. Exemples en són nyaps com "The Waterboy" (1998), "Big Daddy" (1999), "Little Nicky" (2000), "Mr. Deeds" (2002),"50 First Dates" (2004), etc, etc... No val la pena ni descarregar-les il·legalment d'internet.
En defensa de l'Apatow, crec de justícia fer una menció especial en aquest punt per "Walk Hard: The Dewey Cox Story", perquè considero que és una paròdia musical ben feta i amena.
Em pregunto si cap d'aquests quatre elements, Dugan, Sandler, Smigel o Apatow, serà el responsable que dins del primer minut de "You Don't Mess with the Zohan" aparegui un figurant lluint la samarreta del Barça. Res, un segon, si arriba. Ni punt de comparació amb aquella aparició del baixista dels californians Weezer amb la blaugrana de Kappa en el clip del seu tema "El Scorcho" de l'àlbum "Pinkerton".

Perdoneu per la meva ignorància.
Salut!