dimecres, 5 de novembre de 2008

Molt de rus, a Rússia...

En el que era un dels seus celebèrrims acudits, l'humorista Eugenio Jofra Bofarull (l'Eugenio, de tota la vida) explicava les dificultats d'un andalús a l'hora de contestar l'erudició d'un rus en parlar del país d'aquest darrer. L'espanyol, de Xerès, se'n sortia dient "Cosa curiosa, Rusia. Mucho ruso en Rusia. Muy buena, la ensaladilla rusa... Muy buenos, los polvorones...". Ben mirat, poca cosa podria afegir jo a les referències aportades pel senyor de Xerès de l'acudit sobre soviètics.
Així, en fred, se m'acuden els primers compassos de la cançó "La Dança del Sabre" de l'àlbum "Nou de Trinca" de l'any 1981 de La Trinca... "Quan escoltàvem per la ràdio el vot de la investidura, amb tricorni i metralleta treu el cap la dictadura...", al ritme de la peça clàssica homònima d'Aram Khachaturian. Encara que, de fet, aquest compositor resulta ser georgià i no pas rus. Cronològicament parlant, hauria d'haver citat abans el record lleu que en tinc de l'osset Misha, mascota de les olimpíades celebrades a Moscou el primer any de la dècada dels vuitanta. Tot i que només recordo que era un ós rodó i marró. Un lloc d'honor a la llista d'apunts sobre cultura russa que jo confeccionaria es mereix el video-joc inventat pel senyor Aleksei Pazhitnov l'any 1985, de nom "Tetris" (segons la llegenda, programat en una tarda). I, ja que hi som, incloguem elements també associats a l'oci com la balalaica, el vodka, la ruleta i les nines russes...
Sobre nines russes he estat pensant aquestes darreres setmanes. I no em refereixo precisament a la joguina sinó a les belles femelles d'aquell país. Es dóna el cas que algú amb l'àlies d'Ekaterina va contactar amb mi a través d'una plana web d'amistats. De seguida, va advertir-me de la seva procedència, una ciutat anomenada Novocheboksarsk a la vora del riu Volga. Sense dubte, indret lluny de la terra nostra. No obstant això, vaig confirmar-li el meu desig de bescanviar missatges i de fer coneixença. Nogensmenys, les fotos que m'enviava aquesta persona eren massa maques, artístiques, diria; i la noia que hi apareixia, bonica com una model de passarel·la, un àngel. A més, gran nombre de les meves preguntes era ignorat; i algunes de les seves respostes, incoherents. Tot plegat, poc plaent, malgrat evolucionar (sorprenentment) cap a una intensa relació de dependència amorosa sense cap ni peus...
No és estrany, doncs, que sospités de la genuïnitat de l'afer i decidís fer una petita recerca per Internet, beneïda font de saber. La xarxa va aclarir els meus dubtes mostrant indicis diàfans de la naturalesa fraudulenta de la maniobra engegada per aquest ens anomenat Ekaterina. En aquest camp, me n'alegro de no ser pioner.
Bé, com cantaven els Monty Python a la seva obra mestra "Life Of Brian", "Mira sempre el costat positiu de la vida!". De manera que, en comptes de plànyer-me per la frustració d'haver perdut el temps en el que podia haver estat una ensarronada amb totes les de la llei, consideraré allò que he après de Rússia i que podré afegir a la meva llista de notes mentals relacionades amb aquesta vasta regió. Com per exemple, la preciosa melodia i lletra de "Podmoskovnye Vechera" (en català, "Vespres als Suburbis de Moscou"), escrita pel compositor Vasily Solovyov-Sedoy i el poeta Mikhail Matusovsky al 1955.

Perdoneu per la meva ignorància.
Salut!

dissabte, 27 de setembre de 2008

Sóc culé, del Barça

Sóc barcelonista, suposo, perquè vaig néixer a Barcelona (si m'he de creure el relat de la meva mare vaig ser parit a Les Corts). Però, sobretot, perquè no ho puc evitar. De vegades, m'he forçat a ignorar aquesta casa de barrets en la que han convertit el nostre estimat FCB la xurma i gent vil afins al club. Nogensmenys, el sentiment culé és una cosa que es porta dins i no es pot neutralitzar fàcilment.
També m'agrada el setè art, de manera que, dedico força hores del meu esbarjo a empassar-me pel·lícules de qualsevol gènere, estil, pressupost i procedència. És per això que, quan se'm va presentar la possibilitat de veure "You Don't Mess with the Zohan", no vaig dubtar en donar-li una oportunitat.
El director del film és un tal Dennis Dugan, veterà del mitjà, la filmografia del qual m'estalviaré amb gust. Mentre que el guió corre a càrrec de l'Adam Sandler, el Robert Smigel i en Judd Apatow, nou gurú de la comèdia poca-solta. I el meu veredicte és, estòlida i barroera. El senyor Sandler en sap un tou de fer patafis com aquest. Exemples en són nyaps com "The Waterboy" (1998), "Big Daddy" (1999), "Little Nicky" (2000), "Mr. Deeds" (2002),"50 First Dates" (2004), etc, etc... No val la pena ni descarregar-les il·legalment d'internet.
En defensa de l'Apatow, crec de justícia fer una menció especial en aquest punt per "Walk Hard: The Dewey Cox Story", perquè considero que és una paròdia musical ben feta i amena.
Em pregunto si cap d'aquests quatre elements, Dugan, Sandler, Smigel o Apatow, serà el responsable que dins del primer minut de "You Don't Mess with the Zohan" aparegui un figurant lluint la samarreta del Barça. Res, un segon, si arriba. Ni punt de comparació amb aquella aparició del baixista dels californians Weezer amb la blaugrana de Kappa en el clip del seu tema "El Scorcho" de l'àlbum "Pinkerton".

Perdoneu per la meva ignorància.
Salut!

dissabte, 23 d’agost de 2008

Plagi, homenatge, versió?

Fa un parell de setmanes, la Keiko, una amiga japonesa, em va recomanar una sèrie d'animació signada per Plusheads Inc. titulada 'The World of Golden Eggs'.
Sóc conscient que, en reconèixer les paraules animació i japonesa en una mateixa frase, la immensa majoria de mortals d'aquesta part del globus patiran flaixos de 'Dragon Ball', 'Akira', 'Sailor Moon', 'Doraemon', 'Crayon Shin-Chan' o, aquells més granadets, de 'Heidi', 'Mazinger Z', 'Candy Candy'... (I en aquest punt, els fanàtics dels ninots fets al país del sol ixent no em perdonaran que escurci la llista als anime més òbviament coneguts i, potser, voldrien que continués enumerant dibuixos animats ad infinitum. No ho faré.)... Nogensmenys, 'El Món d'Ous Daurats' (permeteu-me la traducció), decebria qualsevol que cerqués les característiques nipones més convencionals del gènere, robots, lluites sanguinàries, noietes bledes, tecnologia futurística, neo-ciutats... Tampoc analitzaré res aquí.
Els episodis de l'obra de Plusheads Inc. a la que m'estic referint no arriben al quart d'hora de durada i s'estructuren en dues parts. En la primera, es desenvolupa una petita trama al voltant de personatges vinculats a l'institut d'educació secundària Turkey's Hill High School i d'un parell de galls d'indi fugitius ben eixerits. Tots plegats viuen situacions quotidianes, sovint, absurdes, a cops, divertides. La segona part inclou un esquetx independent que tant pot ser culinari com musical.
Sense pretendre escriure res semblant a una ressenya complerta, no me'n puc estar de remarcar dues coses més. L'estil visual peculiar que li confereix el fet que, tot i que les escenes i els personatges estan treballats en tres dimensions, les formes i els colors semblen simplificats fins al punt de mitigar la sensació de volum dels objectes. I, finalment, la sintonia del programa, 'We Are The Golden Eggs' (segons la plana web de la productora cantada per Mad Nuclear Family), que em recorda enormement a un tema anomenat 'Making Time' dels The Creation. Plagi, homenatge, versió...?

Perdoneu per la meva ignorància.
Salut!

Presentació

Què vull dir amb aquest títol? Res més que allò que literalment significa.
Homarus Gammarus és el nom científic del crustaci conegut vulgarment a la Catalunya catalano-parlant com a llamàntol. I, alhora, llamàntol ve, presumiblement, de paraules gregues, llop (lýkos) i pantera (pánthēr) per ser més específics. Però això no té cap importància. Tampoc és rellevant la fila d'aquest animal, amb aquestes prominents pinces que branda, el qual, vés a saber perquè, els grecs feien mig llop mig pantera. Ni tan sols, el seu gust quan es cuina. De fet, no n'he tastat mai cap i no en conec el sabor (què voleu? no sóc gaire amant del marisc!).
Fonèticament (en català central), però, en llegir amb una mica de mala llet la denominació llatina de la bestiola, podriem arribar a la línia 'Home rus, gamarús!'. I d'aquí ve la meva rèplica 'Homarus Gammarus' no és un insult. I podria afegir, '...ni tampoc un eslògan ianqui (o georgià)'.

Perdoneu per la meva ignorància.
Salut!