Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Resident Evil: Retribution" (2012)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt1855325/
Nota SUBJECTIVA: 25 (sobre 100).
Revisió: No l'hauria d'haver vist.
Millor: La seqüència inicial, l'abordatge del vaixell càmara enrere. Les radiografies dels ossos trencats amb els cops de puny. 
Pitjor: Algunes coreografies de lluita amb vols mal executats. 
Curiositat: Basada en el món de la franquícia "Resident Evil", coneguda al Japó com "Biohazard", creada pel Shinji Mikami i el Tokuro Fujiwara. Representa el cinquè lliurament de la sèrie de films, precedit per "Resident Evil: Afterlife", el 2010, i seguit per "Resident Evil: The Final Chapter", del 2016. Se li estima un retorn de més de dos-cents quaranta milions de dòlars, davant dels seixanta-cinc d'inversió.

Comentari:
La impressió global que em queda de la primera adaptació cinematogràfica de la saga és força positiva, de producte convincent. I, encara que, al llarg dels anys, he romàs absolutament aliè als desenvolupaments argumentals de la història, com a neòfit, m'esperava quelcom una mica més interessant que un simple episodi de violència vulgar i maldestre vestit de rescat barroer. Imagino que la pel·lícula pren sentit només per afeccionats del títol i per aquells qui la devien gaudir en formats 3D. Decebedora.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Kaguya-hime no Monogatari" (2013)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt2576852/
Nota SUBJECTIVA: 76 (sobre 100).
Revisió: Potser la tornaré a veure.
Millor: La fugida de la Kaguya de la festa de bateig. La seqüència de l'aparició del Buda en el seu núvol per emportar-se la princesa.
Pitjor: El vol de la Kaguya i el Sutemaru.
Curiositat: Internacionalment, s'anomena "The Tale of the Princess Kaguya". Basada en el conte folklòric japonès del segle desè titulat "Taketori Monogatari". Esdevingué el darrer film de l'Isao Takahata. Amb un pressupost de 5 mil milions de iens (dels que només en va recuperar la meitat en recaptació) figura com la pel·lícula japonesa més cara d'aleshores.

Comentari:
L'estil d'esbós amb traços gruixuts dóna la impressió d'artesania. No està malament, és maco; però hauria preferit més definició per mostrar escenes potencialment precioses de natura i cerimònia. El context resulta força interessant i la història agradable per la bondat de la protagonista. Bonica.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Les Quatre Cents Coups" (1959)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt0053198/
Nota SUBJECTIVA: 76 (sobre 100).
Revisió: No crec que la torni a veure... Qui sap?
Millor: L'atracció de la centrifugació. La seqüència en la que l'instructor de gimnàstica va perdent els alumnes de mica en mica pel carrer. El professor d'anglès i la insolència del marrec a qui prova d'ensenyar a pronunciar "father". L'entrevista amb el psicòleg, que de fet eren proves de càmera del nen aspirant a interpretar el paper.
Pitjor: La correguda final del nen fins al mar després de fugir de l'internat.
Curiositat: Li va ser atorgat el guardó al millor director en el Festival international du film de Cannes en la seva edició del 1959 i, dos anys més tard, el Premi Sant Jordi de Cinematografia de RNE al millor director forani, pel François Truffaut. Internacionalment, és coneguda amb el titol de "The 400 Blows", tot i que, en francès, "faire les quatre cents coups" significa viure a la babalà, temeràriament. El director desenvolupà quatre films més sobre el personatge protagonista, l'Antoine Doinel, interpretats pel Jean-Pierre Léaud; "Antoine et Colette", del 1962; "Baisers volés", del 1968; "Domicile conjugal", del 1970; i "L'amour en fuite", del 1979.

Comentari:
Interessant, sobretot, per les imatges de l'època, de cals Doinel, de París; i entretinguda a l'hora de seguir les entremaliadures (bastant ingènues) del nano. De fet, em sembla que se'n fa un gra massa de tot plegat en comparació amb retrats de delinqüents d'altres dècades posteriors. En fi, un clàssic per gaudir sense pressa. Imprescindible.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Kawaki" (2014)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt3108158/
Nota SUBJECTIVA: 79 (sobre 100).
Revisió: No crec que la torni a veure.
Millor: La traça en mostrar la sordidesa de la història.
Pitjor: L'estúpida lluita eterna al terrat entre l'Akikazu Fujishima i el detectiu corrupte Aikawa, interpretats pel Kouji Yakusho i en Joe Odagiri, respectivament; finalitzada per un no menys babau detectiu Asai, en la pell del Satoshi Tsumabuki. La insistència innecessària de la darrera seqüència a la neu, amb la Miki Nakatani fent d'antiga tutora de la Kanako Fujishima. La immortalitat de l'ex-policia.
Curiositat: Basada en la novel·la de l'Akio Fukamachi titulada "Hateshinaki Kawaki". Li va ser atorgat el premi al millor actor al Kouji Yakusho pel seu paper d'en Akikazu Fujishima en la 47a edició del Festival Internacional de Cinama Fantàstic de Catalunya de Sitges. Internacionalment, es coneix com a "The World of Kanako". El guió contenia més escenes d'acció però el director, en Tetsuya Nakashima, les va eliminar perquè no es veia amb cor de fer-les, per difícils. Després del film, el director i l'actriu protagonista, la Nana Komatsu, van coincidir fent publicitat per la NTT docomo.

Comentari:
Per exemple, la trobada del protagonista amb els yakuza resulta patètica, potser, per tirar d'estereotip. Però, en general, la combinació entre l'estètica, el ritme, els enquadraments, la banda sonora, la cruesa, o aquesta mena de Lolita bruta despietada, provoquen una reacció bastant potent. La noia es justifica en una de les seves reflexions, "perquè la llibertat fa por". I estic d'acord. Reconec que més d'un pla m'ha fet molta mandra. Sacsejadora.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Le Tableau" (2011)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt1891769/
Nota SUBJECTIVA: 83 (sobre 100).
Revisió: Potser la tornaré a veure.
Millor: La reconstrucció de l'esbós Gom. La trobada de la Lola amb el pintor.
Pitjor: L'aldarull dels inacabats quan prenen les pintures. 
Curiositat: Coneguda internacionalment amb el titol "The Painting". El director, en Jean-François Laguionie, dissenyà els personatges incloent homenatges a pintors clàssics com el Marc Chagall, l'Amedeo Modigliani, en Pablo Picasso i l'Henri Matisse. L'animació es va desenvolupar en 3D digital.

Comentari:
Una mena de faula en format d'aventura de descoberta de la que s'agraeix la fluïdesa i la concisió. Més enllà de si la intenció era composar un retrat social, una crítica de l'statu quo o plantejar un debat filosòfic sobre la creació, l'existència i la voluntat, la proposta resulta divertida, emocionant, agradable. La brevetat és un gran mèrit, també. Diàfana.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Omoide no Maanii" (2014)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt3398268/
Nota SUBJECTIVA: 67 (sobre 100).
Revisió: Potser la tornaré a veure, si mai em llegeixo el llibre.
Millor: L'escena de la sitja durant la tempesta.
Pitjor: El conflicte de l'Anna amb la nena local al festival Tanabata.
Curiositat: Basada en la novel·la titulada "When Marnie Was There", escrita per la Joan Mary Gale Robinson i publicada, inicialment, el 1967. La sitja que apareix al film està inspirada en el molí de vent de Norfolk, Anglaterra, el Burnham Overy Staithe Windmill.

Comentari:
El dibuix i l'animació són dignes de l'Studio Ghibli, però la proposta m'estava semblant feble durant la primera mitja hora de metratge, avorrida, farragosa. Aleshores, més o menys, cap a la meitat la tendència ha canviat i he quedat mitjanament atrapat per l'argument. Irregular.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "The Age of Adaline" (2015)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt1655441/
Nota SUBJECTIVA: 77 (sobre 100).
Revisió: Potser la tornaré a veure.
Millor: La menció de detalls històrics, com l'existència de les embarcacions ensorrades a la badia de San Francisco.  
Pitjor: La prepotència amb la que la noia parla al nano que li ven els documents falsificats. 
Curiositat: En la campanya de promoció del film, l'estil i l'estètica tingueren pes important, per exemple, engegant una iniciativa anomenada "Fashion Journey Through the Decades", aprofitant l'ambientació en les diferents èpoques en les que transcorre la història. La data de naixement dels passaports falsos a nom de la Susan Fleisher que la protagonista compra en la primera escena és la mateixa que la de l'actriu, la Blake Ellender Lively, amb un any de diferència per sota.

Comentari:
He de reconèixer que, a mida que avançava la pel·lícula, creixia la meva fascinació per l'actriu principal; de manera que, entenc, bona part del goig ha estat eufòria estúpida d'enamorament fatu. Encara que, potser, no ha estat ben bé així. Segurament, qui em té encisat és la secretària del meu despatx, una dona de trets facials prou semblants als de la Blake Lively. En fi... Malgrat això, crec, el film juga òptimament les cartes de la nostàlgia, la seducció i el romanticisme. Amable.

Perdoneu per la meva ignorància!