LLARGMETRATGE: "Danny Collins" (2015)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt1772288/

DURADA: 107 minuts (Crèdits: 6 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 63 (sobre 100).

MILLOR:
- El flirteig entre la Mary Sinclair, encarnada en l'Annette Bening, i el Danny Collins, el paper de l'Al Pacino.

PITJOR:
- Les ximpleries d'alcavot que fa el Danny Collins per embolicar el Nicky Ernst i la Jamie, interpretats pel Josh Peck i la Melissa Benoist, respectivament.

NOTES:
1. Al principi dels títols de crèdit, es veuen algunes imatges de l'Steve Tilston explicant l'anècdota, que inspirà la pel·lícula, de la carta que va enviar-li en John Lennon arran d'un comentari seu aparegut en la revista ZigZag; en 2010, la carta en qüestió estava valorada en 10.300 dòlars, aproximadament.
2. El fragment del concert va ser enregistrat durant un intermedi en una actuació del grup Chicago al Greek Theatre de Los Angeles.
3. A partir d'un pressupost estimat de 10 milions de dòlars, va aconseguir recaptar gairebé 11 milions.
4. Originalment, el títol era "Imagine".
5. Rodada l'estiu del 2013 a New Jersey i Los Angeles, als EUA.

COMENTARI: El director i guionista, en Dan Fogelman, s'aprofita de la fotesa de la missiva, que no passa de ser un fet curiós i prou, per muntar una historieta mediocre i previsible de "diners que no aporten felicitat però ajuden a aconseguir-la". A manca de talent musical inèdit, que hauria dignificat la proposta, sense dubte, s'inclouen cançons del geni de Liverpool; em refereixo al Lennon, òbviament. Perquè el que se suposa que és el gran èxit del protagonista, "Hey Baby Doll", un tema compost pel Ciaran Gribbin i el Greg Agar, sona bastant vulgar. En resum, no m'ha encisat.

EN UN MOT: Banal.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        REGULAR.
RITME:          REGULAR.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!