MUSICAL: "Company de George Furth/Stephen Sondheim - Lonny Price - Neil Patrick Harris/Martha Plimpton/Stephen Colbert" (2011)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt1942831/

DURADA: 144 minuts (Crèdits: 3 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 54 (sobre 100).

MILLOR:
- El que li diu el Paul a l'Amy, els papers de l'Aaron Lazar i la Katie Finneran, "Married people are no more marriage than musicians are music".

PITJOR:
- La interpretació del número titulat "You Could Drive a Person Crazy", a càrrec de la Kathy, l'April i la Marta, encarnades per la Chryssie Whitehead, la Christina Hendricks i l'Anika Noni Rose, respectivament.

NOTES:
1. L'obra original va estrenar-se el 24 de març de 1970 en el Shubert Theatre de Boston, en l'estat de Massachusetts dels EUA; la producció dirigida per l'Hal Prince, que va estrenar-se el 26 d'abril de 1970 en l'Alvin Theatre de Broadway, va ser guardonada en la 25a edició dels Annual Tony Awards, per exemple, amb les distincions de Best Musical, Best Book of a Musical, Best Original Score (Music and/or Lyrics) Written for the Theatre i Best Direction of a Musical.
2. Fou enregistrat en el que, aleshores, s'anomenava Avery Fisher Hall, en el complex Lincoln Center for the Performing Arts de la ciutat nord-americana de Nova York, entre el 7 i el 9 d'abril de 2011.
3. Després de 82 minuts, surt el rètol "Intermission".

COMENTARI: D'entrada, el posat d'imbècil del Neil Patrick Harris fent del Robert m'ha molestat bastant. És a dir, entenc que el seu Barney Stinson de la sèrie "How I Met Your Mother" https://ca.wikipedia.org/wiki/How_I_Met_Your_Mother podria trobar-se en una mateixa òrbita a la d'aquest altre solter, la qual cosa el qualificaria força. El problema, crec, rau en que se'l veu massa ample, a l'actor, sense deixar lloc al personatge. A més, de talent musical, va justet, em sembla; no acaba d'arriba a les notes. Després, el "Bobby, baby, Bobby, bubbi..." de la primera cançó no ajuda a rebre l'espectacle amb gaire il·lusió. Què n'és, de desagradable! I la gracieta es va repetint, és recurrent. En fi, cosa meva, suposo, perquè, de música, no en sé un borrall. Tot i que m'atreviria a afirmar que el tema de "Someone Is Waiting" resulta un pèl massa carrincló. El ridícul, el freguen, la Jennifer Laura Thompson i el Jon Cryer, en nom de la Jenny i el David, en l'escena del porro. Vergonyeta aliena, tu! A veure, no tot ho fotria a la brossa. En comparació amb versions diferents que he pogut revisar al YouTube, destacaria el tros del karate entre la Sarah i el Harry, en mans de la Martha Plimpton i l'Stephen Colbert, que es presenta més dinàmic (i divertit) aquí. O el ball de les mosses en roba interior, "Tick-Tock", encapçalades per la Chryssie Whitehead. Resumint, passa; però, derrapant una mica.

EN UN MOT: Anodí.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        REGULAR.
RITME:          MALAMENT.
ELABORACIÓ:     REGULAR.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     REGULAR.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!