MUSICAL: "I Am from Austria Das Musical Mit Den Hits Von Rainhard Fendrich de Rainhard Fendrich/Titus Hoffmann/Christian Struppeck - Andreas Gergen - Iréna Flury/Lukas Perman" (2019)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt11655936/

DURADA: 156 minuts (Crèdits: 2 minuts i mig, al principi; 6, al final).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 63 (sobre 100).

MILLOR:
- L'escena que porta els protagonistes en helicòpter al Großglockner i que desemboca en l'Emma Carter, interpretada per la Iréna Flury, cantant "I Am from Austria", la cançó del 1989 composta pel Rainhard Jürgen Fendrich.

PITJOR:
- La realització del vídeo, culpa del director televisiu, en Felix Breisach; els canvis indiscriminats i frenètics de pla atabalen molt, fan que visionar els números sigui extremadament incòmode, una tortura.

NOTES:
1. Fou enregistrat el 23 de maig del 2019 en el Raimund Theater de Viena, la capital austríaca.
2. L'espectacle va estrenar-se el 16 de setembre de 2017 i es va representar per darrer cop el 16 de juny de 2019 després de més de 450 sessions.
3. Les pistes del Rainhard Fendrich utilitzades són "Schickeria", "Nix is fix", "Wo gehör ich hin", "Bussi, Bussi", "Midlife Crisis" (juntament amb en Tato Gomez), "Nur die Liebe zählt", "Blond" (amb el Harold Faltermeyer), "Macho Macho", "Strada del Sole", "Haben Sie Wien schon bei Nacht geseh'n/Kein schöner Land", "Razzia", "Es lebe der Sport", "I Am from Austria", "Nimm Dir ein Herz", "Zweierbeziehung", "Löwin und Lamm", "Liebeslied", "Tango Korrupti", "Weus'd a Herz hast wie a Bergwerk" i "Die, die wandern".

COMENTARI: Trobo que la producció és impecable, tant pel que fa a l'escenificació i la música com pel que fa a la feina de l'elenc i de l'orquestra. No es pot negar que s'escarrassen. A més, la història, encara que caigui fort dins del sac del clixé gastat i no acabi de quadrar, sembla prou adequada per encaixar els èxits del cantautor sense grinyolar gaire. Potser, a mi, sí que em fa nosa, per exemple, "Razzia". Però, bé... La proposta és el que és, una recopilació https://ca.wikipedia.org/wiki/Musical_jukebox embolicada amb comèdia romàntica. No m'ha afectat ni gens de nostàlgia cap a les melodies del senyor Fendrich ni, evidentment, el sentiment patriòtic cap a la seva Àustria. En canvi, he trobat força interessant el context en el que va composar la cançó que dóna títol al musical. Diu que arran de l'escàndol generat arreu per l'exposició del passat nazi del Kurt Josef Waldheim https://ca.wikipedia.org/wiki/Kurt_Waldheim, qui havia estat, no només, president d'Àustria sinó, també, secretari general de les Nacions Unides https://ca.wikipedia.org/wiki/Secretari_General_de_les_Nacions_Unides, alguns austríacs renegaven de la seva nacionalitat. Lluny de compartir aquest avergonyiment, l'artista va voler reivindicar les seves arrels amb la peça en qüestió. Parlant de les Nacions Unides i de reivindicacions, Pau Casals... https://youtu.be/TMp1LcJLTmU En fi, tornant al tema per concloure'l, l'hauria apreciat molt més essent al teatre que com l'he mirat, davant la pantalla. És el que hi ha.

EN UN MOT: Reciclatge.

PAÍS:           ÀUSTRIA.
INTERÈS:        REGULAR.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        REGULAR.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Yesterday" (2019)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt8079248/
Nota SUBJECTIVA: 47 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: La competició de compondre cançons contra l'Ed Sheeran. El John Lennon vell.
Pitjor: La trama sentimental.
Curiositat: El rol de l'Ed Sheeran s'havia escrit, originalment, pensant en el Chris Martin, líder dels Coldplay. El Robert Carlyle fa d'en John Lennon al film. Pressupost, 26; recaptació, 150 milions de dòlars.

Comentari:
Certament, m'esperava ben poc; i, tot i així, m'ha decebut. Trobo a faltar una mica més d'especulació sobre la realitat paral·lela i, potser, experimentar modernitzant les versions de les cançons, per exemple. El que està clar és que la història amorosa entre la parella protagonista no funciona. Per altra banda, em sembla perfecte la solució altruista final. Oblidable.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Planeta Singli" (2016)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt5127398/
Nota SUBJECTIVA: 64 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: El musical escolar, perquè no fa pena. Les cares de múrria de la Joanna Jarmołowicz, fent de la Zośka.
Pitjor: Els moments violents o de vergonya aliena, com la ruptura del Bogdan i l'Ola, interpretats pel Tomasz Karolak i la Weronika Książkiewicz, respectivament.
Curiositat: Dues seqüeles succeeixen aquesta pel·lícula, els anys 2018 i 2019. Superà els 9 milions de dòlars de recaptació.

Comentari:
Pel meu gust una mica massa llarga, tot i que, he de reconèixer, tot allò inclòs és pertinent. Tractant-se del gènere que és, el final es pot anticipar, relativament. No obstant, resulta agradable presenciar el tancament net i raonable dels temes oberts. No deixa de ser el mateix de sempre, però m'ha fet el pes (potser, gràcies a la bella Agnieszka Więdłocha, que encarna l'Ania, la protagonista). Complidora.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Isn't It Romantic" (2019)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt2452244/
Nota SUBJECTIVA: 59 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: L'escena inicial de l'Alexandra Kis i la Jennifer Saunders. Els cops que entoma la Natalie, interpretada per la Rebel Wilson. La paròdia.
Pitjor: El sobrepès de la protagonista.
Curiositat: El títol apareix al final.

Comentari:
Com en moltes comèdies romàntiques "serioses", funciona millor en el plantejament, la premissa, que en la resolució. És a dir, va de més a menys; fins en això la imitació és bona. En detriment del film diria que la subtrama no té solta ni volta. Tot i que, al cap i a la fi, es tracta d'una burla, es pot passar per alt tal circumstància. M'ha divertit. Solvent.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "The Rewrite" (2014)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt2509850/
Nota SUBJECTIVA: 49 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: Algunes de les rèpliques còmiques del Hugh Grant fent de'n Keith Michaels.
Pitjor: Previsible.
Curiositat: En fase d'esborrany s'anomenà "The Reluctant Professor". El director i guionista, en Marc Lawrence, es va graduar a la universitat de Binghamton, on algunes de les escenes es van rodar.

Comentari:
Queda perfectament resumida en el trailer sense que s'ometi res que valgui gaire la pena. Li manca emfatitzar alguna cosa, qualsevol, per no semblar tant tova en tots els aspectes. Malgrat tot, compleix, fa el fet perquè les expectatives eren minses. Feble.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Plus One" (2019)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt7645122/
Nota SUBJECTIVA: 53 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: L'encaix de la Maya Erskine en el paper de l'Alice; la mossa no és atractiva, cosa que dota de credibilitat la història. L'escena del "Straight people, overthinking it!" entre els protagonistes i la parella homosexual.
Pitjor: Massa previsible; segueix, al peu de la lletra, l'esquema estàndard de les comèdies romàntiques d'aquest estil.
Curiositat: Li va ser atorgat el Narrative Audience Award al Tribeca Film Festival.

Comentari:
Li manca el carisma d'uns rols principals una mica més potents. No obstant, flueix de manera prou versemblant alhora que ens estalvia les habituals escenes ridícules d'aquest tipus de proposta. L'Ed Begley Jr., que fa bé de'n Chuck, comença a tenir una edat... Austera però passable en el seu gènere.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Cover Girl" (1944)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt0036723/
Nota SUBJECTIVA: 66 (sobre 100).
Revisió: Potser, la tornaré a veure.
Millor: L'escena del número musical de la cançó "Sure Thing", amb lletra de l'Ira Gershwin i música d'en Jerome Kern, interpretada per la Rita Hayworth però cantada per la Martha Mears. La coreografia del moment en el que l'Eve Arden, l'Otto Kruger i en Lee Bowman, fent de la Cornelia Jackson, el John Coudair i el Noel Wheaton, van darrera bastidors per trobar-se amb la Rusty Parker i en Danny McGuire, encarnats per la Rita Hayworth i el Gene Kelly, i es troben enmig d'un enrenou d'artistes, cambrers i tramoistes enfeinats.
Pitjor: L'efecte visual del ball de l'àlter ego. La borratxera de la protagonista a Cal Joe. L'arruga del front de la Rita.
Curiositat: Fou la pel·lícula de Columbia Pictures amb més recaptació del 1944. El Gene Kelly tornà a encarnar un personatge anomenat Danny McGuire al film del 1980, "Xanadu", dirigit pel Robert Greenwald.

Comentari:
La història de l'avi és un pèl més versemblant, o natural, que la contemporània, i això fa que la repetició de plantejament es faci una mica feixuga. L'espectacle resulta entretingut i els flashbacks són d'agrair. Cap meravella però fa el pes, satisfà. Antiquada.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "The Age of Adaline" (2015)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt1655441/
Nota SUBJECTIVA: 77 (sobre 100).
Revisió: Potser la tornaré a veure.
Millor: La menció de detalls històrics, com l'existència de les embarcacions ensorrades a la badia de San Francisco.  
Pitjor: La prepotència amb la que la noia parla al nano que li ven els documents falsificats. 
Curiositat: En la campanya de promoció del film, l'estil i l'estètica tingueren pes important, per exemple, engegant una iniciativa anomenada "Fashion Journey Through the Decades", aprofitant l'ambientació en les diferents èpoques en les que transcorre la història. La data de naixement dels passaports falsos a nom de la Susan Fleisher que la protagonista compra en la primera escena és la mateixa que la de l'actriu, la Blake Ellender Lively, amb un any de diferència per sota.

Comentari:
He de reconèixer que, a mida que avançava la pel·lícula, creixia la meva fascinació per l'actriu principal; de manera que, entenc, bona part del goig ha estat eufòria estúpida d'enamorament fatu. Encara que, potser, no ha estat ben bé així. Segurament, qui em té encisat és la secretària del meu despatx, una dona de trets facials prou semblants als de la Blake Lively. En fi... Malgrat això, crec, el film juga òptimament les cartes de la nostàlgia, la seducció i el romanticisme. Amable.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Man Up" (2015)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt3064298/
Nota SUBJECTIVA: 57 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: La cara d'en Rory Kinnear, interpretant el Sean, en l'escena del petó al cubicle dels lavabos del lloc de bitlles. A casa dels pares de la Nancy, encarnada en la Lake Bell, durant la festa, el pla en el que en Sean li empastifa la cara amb mousse de xocolata. 
Pitjor: La coreografia del ball al pub Rosita's al ritme de les notes de "The Reflex" de Duran Duran.
Curiositat: Basada en una experiència de la guionista del film, la Tessa Jo Morris.

Comentari:
Ja ho tenen, algunes comèdies romàntiques, això de combinar uns quants moments de vergonya aliena amb altres de ridícul hilarant. El balanç, en aquest cas, resulta favorable. M'ha entretingut i, allò més important, m'ha fet riure. També, l'encís de la City pot haver-hi influït una mica. Plaent i divertida. 

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Rock-a-Bye Baby" (1958)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: http://www.imdb.com/title/tt0052141/
Nota SUBJECTIVA: 38 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: Els problemes amb la mànega. L'esquetx de la tele buida, especialment, el fragment de l'home del temps japonès.
Pitjor: El moment del vestit de núvia del judici per la custòdia de les nenes.
Curiositat: Qui interpreta el paper de'n Clayton Poole de nen és el Gary Lewis, fill de l'actor protagonista, en Jerry Lewis. S'inspira en la pel·lícula dirigida pel Preston Sturges titulada, "The Miracle of Morgan's Creek", del 1944.

Comentari:
Més enllà d'unes cançons carrinclones i de les quatre ganyotes pròpies de l'humorista no compta amb gaires arguments per engrescar en excés. Si de cas, la proposta d'una família monoparental on el guardià és un home. Per la resta, bastant prescindible.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Umi ga Kikoeru" (1993)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: http://www.imdb.com/title/tt0108432/
Nota SUBJECTIVA: 69 (sobre 100).
Revisió: Potser la tornaré a veure.
Millor: El dibuix, els escenaris.
Pitjor: La manca de substància.
Curiositat: En anglès, l'estudi va atorgar-li el títol, "Ocean Waves"; però també se la coneix com, "I Can Hear the Sea", la traducció literal de l'original. Es basa en la novel·la homònima de la Saeko Himuro. Fou una aposta de l'Studio Ghibli per la seva gent més jove amb l'objectiu de fer una pel·lícula ràpid i amb pressupost reduït.

Comentari:
Gràficament, bonica i delicada, d'acord amb l'essència de la factoria Ghibli, però una mica rància pel que fa als esdeveniments que s'expliquen. És ben bé com si es tractés d'una primera part. De fet, l'autora de la novel·la en la que s'inspira, la Saeko Himuro, va publicar-ne una seqüela dos anys més tard titulada, "Umi ga Kikoeru Tsuu: Ai ga Aru kara". Malgrat tot, molt agradable, plaent.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "The Lady Eve" (1941)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: http://www.imdb.com/title/tt0033804/
Nota SUBJECTIVA: 81 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: L'Eugene Pallette fent d'Horace Pike picant la vaixella per tal que li donin d'esmorzar. La declaració al costat dels cavalls, que van interferint.
Pitjor: El moment en el que la Barbara Stanwyck encarnant la Jean Harrington vessa llàgrimes en veure's descoberta davant la foto que li ensenya el Henry Fonda en el paper de Charles Poncefort Pike.
Curiositat: Basada en una història de dinou pàgines del Monckton Hoffe titulada "Two Bad Hats". El 1946 se'n va fer una adaptació per retransmetre en ràdio protagonitzada per la Joan Blondell i el John Lund.

Comentari:
En certs instants dels primers compassos del film he estat a punt de perdre l'interès. No obstant, deixats enrere aquests lleus moments de crisi d'atenció, i amb l'estratègia de revenja ordida per la protagonista, he començat a divertir-me. D'alguna manera, m'ha transportat a temps pretèrits quan aquests tipus de plantejaments de negació de l'amor m'atreien tant. Un goig i un riure.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "The Little Prince" (2015)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: http://www.imdb.com/title/tt1754656/
Nota SUBJECTIVA: 76 (sobre 100).
Revisió: Potser la tornaré a veure.
Millor: La combinació de les tècniques d'animació 3D i stop-motion per representar els dos nivells de la història. L'escena en la que la nena, a qui dóna veu en la versió anglesa la Mackenzie Foy, demana el rei que fa d'ascensorista, dotat de la parla d'en Bud Cort, que la porti al terrat "quan les condicions siguin favorables". La pissarra del "pla de vida". El moment en el que el Senyor Prince perd la darrera escombra i comença a somicar.
Pitjor: La sensació d'austeritat en l'animació 3D, una mica parca o exigua; si més no, aquesta és la percepció.
Curiositat: Basada en la novel·la "Le Petit Prince", escrita per l'Antoine Marie Jean-Baptiste Roger de Saint-Exupéry i publicada el 1943. Li va ser atorgat el César al Meilleur Film d'Animation de l'Académie des Arts et Techniques du Cinéma en l'edició del 2016. L'escola on la nena ha d'anar a estudiar es diu Werth, en referència a la dedicatòria del llibre "To Léon Werth, when he was a little boy". El director, en Mark Osborne, va decidir fer protagonista del film una nena després de conèixer un informe del Geena Davis Institute on Gender in Media sobre el desequilibri de gènere en els mitjans. 

Comentari:
Admeto que desconeixia l'obra de l'Antoine de Saint-Exupéry que inspira aquest llargmetratge més enllà del títol celebèrrim, de manera que no partia amb cap idea preconcebuda o expectativa. I de la part que toca el clàssic no tinc res a dir; argument excel·lent per a un conte magnífic. El que m'ha grinyolat una mica ha estat el pedaç "Peter Pan" del desenllaç. Malgrat això, i gràcies, sobretot, a uns personatges entranyables, la proposta m'ha captivat.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Labor Day" (2013)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: http://www.imdb.com/title/tt1967545/
Nota SUBJECTIVA: 67 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: El pla en el que es veu el Henry, interpretat pel Gattlin Griffith, vigilant a través del reflexe a la pantalla del videojoc la seva mare Adele i el fugitiu Frank, encarnats en la Kate Winslet i el Josh Brolin, respectivament. El moment en el que en Gerald, el pare del Henry fet pel Clark Gregg, es sincera al seu fill.
Pitjor: La caracterització del Tobey Maguire com a Henry adult.
Curiositat: Basada en la novel·la del mateix títol escrita pel Joyce Maynard i publicada el 2009.

Comentari:
Gran part del mèrit de la pel·lícula, allò que la fa convincent, rau en la subtilesa dels protagonistes a l'hora de retratar els seus personatges; en particular, la Kate Winslet, a qui s'endevina la lliuta per recuperar una resplendor pretèrita. Interessants, també, els flashbacks. En resum, bonica, trista, versemblant.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Lili Marleen" (1981)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: http://www.imdb.com/title/tt0082661/
Nota SUBJECTIVA: 60 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: L'escena del control sanitari. La tortura sonora a la que sotmeten el Robert Mendelssohn, encarnat en el Giancarlo Giannini.
Pitjor: En una trobada furtiva de la parella protagonista, el pla en el que la dona parla però té la boca tapada per una mena de moble o pantalla. La mort del Taschner, el pianista, interpretat pel Hark Bohm. 
Curiositat: El guió està inspirat en la novel·la autobiogràfica "Der Himmel hat viele Farben" de la Lale Andersen. El personatge del compositor suís jueu Robert Mendelssohn està basat en el Rolf Liebermann.

Comentari:
Interessant pel vessant històric; un pèl feixuga però convincent a l'hora de mostrar les circumstàncies d'una relació difícil i plena de dubtes a la que s'afegeix l'entrebanc de la guerra. Al final, la tonada acaba cansant una mica.

Perdoneu per la meva ignorància!