DOCUMENTAL: "George Michael: Portrait of an Artist" (2023)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt13650206/

DURADA: 94 minuts (Crèdits: 2 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 68 (sobre 100).

MILLOR:
- El reconeixement de l'artista com a filantrop anònim i l'explicació de gent com el Chris Porter o en Johnny Douglas del procés creatiu del músic.

PITJOR:
- La manca d'identificació d'alguns clips, com l'inicial, pertanyent a una entrevista de 1998 concedida a Much Music, en el que la celebritat llegeix un fragment del seu llibre, publicat en 1990, "George Michael: Bare", escrit en col·laboració amb el Tony Parsons.

NOTES:
1. Els títols dels capítols són "Part 1 - Wham/Everything has been figured out, except how to live./ Jean-Paul Sartre", "Part 2 - Careless Whisper/The true function of a writer is to produce a masterpiece and no other task is of any consequence./Cyril Connolly", "Part 3 - Faith/There are only two tragedies in life: One is not getting what one wants and the other is getting it./Oscar Wilde", "Part 4 - Prejudice/Fame is a series of misunderstandings surrounding a name./Joni Mitchell", "Part 5 - Anselmo/There is only one happiness in life: To love and be loved./George Sand", "Part 6 - Music Business/Freedom has never been free./Medgar Evers", "Part 7 - Older/What is art after all but a protest against the horrible inclemency of life./Aldous Huxley", "Part 8 - Out/Getting caught is the mother of invention./Robert Byrne", "Part 9 - Patience/It's discouraging to think how many people are shocked by honesty but so few by deceit./Noel Coward", "Part 10 - Amazing/Art is coming face to face with yourself./Jackson Pollock", "Part 11 - Symphonica/You use a glass mirror to see your face but you use works of art to see your soul./George Bernard Shaw" i "Part 12 - Legacy/Existence is a series of footnotes to a vast obscure unfinished masterpiece./Vladimir Nabokov".
2. En Simon Robert Napier-Bell, el director, juntament amb el Gordon "Jazz" Summers, durant la primera meitat dels 80s, va fer de mànager dels Wham!, el grup en el que va començar al seva carrera musical el protagonista; en 2005, va publicar unes memòries, "I'm Coming To Take You To Lunch", que expliquen les negociacions que van possibilitar dur la formació britànica a actuar a la Xina, esdevenint la primera occidental en fer-ho.
3. Originalment, havia d'anomenar-se "The Artist versus the Music Business versus Himself".

COMENTARI: Diu, el director, que comptava amb molt de material a l'abast però que volia limitar-ho, tot plegat, als 90 minuts. Decisió encertada. I, encara, m'ha semblat massa llarg, l'assumpte. El Simon Napier-Bell, declarat homosexual, també, comentà que, en certa manera, es tractava d'una carta d'amor al cantant. I, com a tal, no tinc res a contestar; correcta, personal. La qüestió és que, abans de mirar-me la seva obra, hauria sostingut que, fora de "Wake Me Up Before You Go-Go" https://en.wikipedia.org/wiki/Wake_Me_Up_Before_You_Go-Go, "Careless Whisper" https://en.wikipedia.org/wiki/Careless_Whisper i "Last Christmas" https://en.wikipedia.org/wiki/Last_Christmas, poca cosa més quedava per celebrar, de l'intèrpret. Ara, havent-la vist, roman en mi la impressió que la rellevància de la figura rau més en l'impacte com a icona gai que en el seu llegat musical. Reconec que el paio em feia ràbia, en els seus inicis, perquè... Bàsicament, per enveja, perquè enamorava les noies amb la seva fila. Anys més tard, fins i tot, el vaig arribar a trobar singular, quan se'n reia d'ell mateix, com en el vídeo de "Shoot the Dog" https://youtu.be/ABhZQ_VRbsQ. Per cert, en el moment en el que s'introdueix el tema de la SIDA, es mostra una llista de personatges associats a la malaltia. I es fiquen en el mateix sac en Rock Hudson, la Gia Marie Carangi, el Paul-Michel Foucault, el Władziu Valentino Liberace, la Bettina Louise Lutz, el Ryan Wayne White, l'Isaac Iúdovitx Asimov i l'Anthony Perkins. No sé; la malaltia serà la mateixa però les circumstàncies, no. Matusser.

EN UN MOT: Record.

PAÍS:           GRAN BRETANYA.
INTERÈS:        BÉ.
RITME:          REGULAR.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     NO APLICA.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Yesterday" (2019)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt8079248/
Nota SUBJECTIVA: 47 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: La competició de compondre cançons contra l'Ed Sheeran. El John Lennon vell.
Pitjor: La trama sentimental.
Curiositat: El rol de l'Ed Sheeran s'havia escrit, originalment, pensant en el Chris Martin, líder dels Coldplay. El Robert Carlyle fa d'en John Lennon al film. Pressupost, 26; recaptació, 150 milions de dòlars.

Comentari:
Certament, m'esperava ben poc; i, tot i així, m'ha decebut. Trobo a faltar una mica més d'especulació sobre la realitat paral·lela i, potser, experimentar modernitzant les versions de les cançons, per exemple. El que està clar és que la història amorosa entre la parella protagonista no funciona. Per altra banda, em sembla perfecte la solució altruista final. Oblidable.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Rocketman" (2019)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt2066051/
Nota SUBJECTIVA: 58 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: Les cançons. El turment emocional.
Pitjor: Les imprecisions biogràfiques en la història. El grup de teràpia.
Curiositat: Inspirada en la vida d'en Reginald Kenneth Dwight, conegut artísticament com a Sir Elton John. En la seqüència del trajecte en cotxe cap al Troubadour de Los Angeles es va fer servir metratge de principis dels 70 en 35mm restaurat digitalment. En els títols de crèdit es mostren fotografies de diferents instants de la vida i carrera de l'artista comparades amb la representació que en fa la pel·lícula. 

Comentari:
No es pot desmerèixer el tou de feina i calers que cal per portar a terme una producció de quaranta milions de dòlars de pressupost com aquesta. Però el cas és que quan existeixen tantes referències disponibles, en entrevistes, documentals, artícles, etc., d'un personatge públic resulta difícil que una "fantasia musical", tal com la defineixen els responsables de l'obra, estigui a l'alçada dels esdeveniments reals o emocioni gaire. Està bé. Passatemps.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Quadrophenia" (1979)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt0079766/
Nota SUBJECTIVA: 70 (sobre 100).
Revisió: Potser la tornaré a veure.
Millor: El cant hooligan "We're the mods!" i el coit durant la càrrega policial a Brighton. Els plans aeris en helicòpter del penya-segat de Beachy Head.
Pitjor: Un final gens concloent.
Curiositat: Inspirada en l'òpera rock homònima del 1973 dels The Who. Va estar a punt de cancel·lar-se per la mort, el 1978, del bateria dels The Who, en Keith Moon. Al guió original, l'escena sexual entre en Jimmy i l'Steph, interpretats, respectivament pel Phil Daniels i la Leslie Ash, succeïa a un soterrani i la dona havia de ser despullada; l'actriu es va negar.

Comentari:
Més enllà de la simpatia que puguin despertar els personatges i, en particular, el protagonista principal, nul·la, el relat encaixa amb aquella actitud pueril de festa i rebel·lia, més o menys, universal dels adolescents. En aquest sentit, la història, encara que versemblant i consistent, és poc original. No obstant, conté prou ingredients per captivar, des de la música fins al retrat d'una Anglaterra determinada. Interessant.

Perdoneu per la meva ignorància!

Plagi, homenatge, versió?

Fa un parell de setmanes, la Keiko, una amiga japonesa, em va recomanar una sèrie d'animació signada per Plusheads Inc. titulada 'The World of Golden Eggs'.
Sóc conscient que, en reconèixer les paraules animació i japonesa en una mateixa frase, la immensa majoria de mortals d'aquesta part del globus patiran flaixos de 'Dragon Ball', 'Akira', 'Sailor Moon', 'Doraemon', 'Crayon Shin-Chan' o, aquells més granadets, de 'Heidi', 'Mazinger Z', 'Candy Candy'... (I en aquest punt, els fanàtics dels ninots fets al país del sol ixent no em perdonaran que escurci la llista als anime més òbviament coneguts i, potser, voldrien que continués enumerant dibuixos animats ad infinitum. No ho faré.)... Nogensmenys, 'El Món d'Ous Daurats' (permeteu-me la traducció), decebria qualsevol que cerqués les característiques nipones més convencionals del gènere, robots, lluites sanguinàries, noietes bledes, tecnologia futurística, neo-ciutats... Tampoc analitzaré res aquí.
Els episodis de l'obra de Plusheads Inc. a la que m'estic referint no arriben al quart d'hora de durada i s'estructuren en dues parts. En la primera, es desenvolupa una petita trama al voltant de personatges vinculats a l'institut d'educació secundària Turkey's Hill High School i d'un parell de galls d'indi fugitius ben eixerits. Tots plegats viuen situacions quotidianes, sovint, absurdes, a cops, divertides. La segona part inclou un esquetx independent que tant pot ser culinari com musical.
Sense pretendre escriure res semblant a una ressenya complerta, no me'n puc estar de remarcar dues coses més. L'estil visual peculiar que li confereix el fet que, tot i que les escenes i els personatges estan treballats en tres dimensions, les formes i els colors semblen simplificats fins al punt de mitigar la sensació de volum dels objectes. I, finalment, la sintonia del programa, 'We Are The Golden Eggs' (segons la plana web de la productora cantada per Mad Nuclear Family), que em recorda enormement a un tema anomenat 'Making Time' dels The Creation. Plagi, homenatge, versió...?

Perdoneu per la meva ignorància.

Salut!