LLARGMETRATGE: "The Sin of Harold Diddlebock" (1947)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0039825/

DURADA: 89 minuts i mig (Crèdits: 1 minut, al principi).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 57 (sobre 100).

MILLOR:
- L'escena de la creació del còctel https://ca.wikipedia.org/wiki/C%C3%B2ctel anomenat "The Diddlebock" per part del cambrer, en Jake, interpretat per l'Edgar Kennedy.

PITJOR:
- La carrinclonada final en el carruatge entre el Harold Diddlebock i la Miss Otis, encarnats pel Harold Lloyd i la Frances Ramsden, respectivament.

NOTES:
1. Es considera una continuació de la pel·lícula muda de 1925, "The Freshman" https://www.imdb.com/title/tt0015841/, dirigida pel Fred C. Newmeyer i en Sam Taylor; de fet, la seqüència inicial va precedida pel rètol, "The football game you are about to see was actually photographed in 1923 as part of Harold Lloyd's famous picture 'The Freshman': The story of a water boy who thought he was a member of the team"; a més, al final, surt l'agraïment, "The California Pictures Corporation is extremely grateful to Mr. Harold Lloyd for his permission to use part of 'The Freshman,' and to Messrs. Wally Westmore and Robert Paris for their able assistance to Mr. Lloyd in the creation of the role of Harold Diddlebock".
2. La producció va portar-se a terme entre setembre de 1945 i gener de 1946 en els Goldwyn Studios https://en.wikipedia.org/wiki/The_Lot_at_Formosa, bàsicament, amb un pressuposst estimat de més d'un milió set-cents mil dòlars.
3. En 1950, va tornar a estrenar-se amb una edició corregida i el títol "Mad Wednesday" per iniciativa del Howard Hughes, un dels productors; per una qüestió dels crèdits en aquesta segona versió, en Harold Lloyd va demandar California Pictures i RKO Pictures.
4. El lleó, Jackie the Lion https://www.imdb.com/name/nm2198938/, un dels que va fer de mascota per la Metro-Goldwyn-Mayer https://en.wikipedia.org/wiki/Leo_the_Lion_(MGM), va mossegar la mà prostètica del protagonista en una presa.

COMENTARI: Trobo una mica massa d'optimisme i excès de sort en l'argument, en les apostes guanyadores, en l'interès desaforat dels banquers i dels Ringling brothers https://en.wikipedia.org/wiki/Ringling_brothers per un circ en fallida, fins i tot, en el vessant sentimental de la història, amb la petita de les germanes Otis perdent el cul per un paio 27 anys més vell que ella. Tampoc no m'acaba de quadrar l'ús de l'alcohol a tall d'una poció màgica que provoca l'emissió espontània de brams. Encara que, he de reconèixer, la poca-solta m'ha fet riure. A més, m'ha grinyolat bastant, el reciclatge del vertigen del clàssic, "Safety Last!" https://www.imdb.com/title/tt0014429/. Potser, la recuperació cal encaixar-la com un homenatge però fa pudor de penúria creativa. O sigui que, francament, la impressió general s'acosta a la decepció. No obstant això, he de confessar que aquesta invitació a la disbauxa que m'ha semblat percebre m'ha plagut.

EN UN MOT: Al·legat.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        REGULAR.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     REGULAR.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu la meva ignorància!

 

 

—Miss Otis, uh...
—Yes, Mr. Diddlebock?
—Miss Otis, when your eldest sister, Hortense, came to work here some 17 or 18 years ago, I fell in love with her. She was a lovely girl.
—Yes, I know... I mean... that you fell in love with her. She told me.
—Oh... She swept me off my feet! My circumstances at that time did not permit even the contemplation of marriage.
—I know, she told me.
—When she very wisely stopped waiting for me and married the gentleman whose life she has since illuminated, I felt that my own life was ended, that I would never love again, that the sunshine had withdrawn permanently behind the clouds.
—I know.
—I was mistaken.
—Of course!
—Because when your next eldest sister, Irma, came to work here, I fell even more deeply in love with her than I had with Hortense.
—I know, she told me. Hortense even got a little burned about it.
—Well, she needn't have, because when Irma, in her turn, got married and was replaced by your next eldest sister, Harriet, I felt that everything that had gone before was merely an appetizer.
—I know, she told me, too.
—They were getting better and better. Your mother seemed to be making them nicer every year.
—Thank you!
—I haven't come to you yet. When Harriet ran away with that headstone salesman, I was inconsolable.
—None of us felt very good about it.
—I was going to propose the very next day!
—She didn't know that.
—I had the ring in my pocket. I just made the last payment on it, the one I'd started for Hortense.
—You came so close!
—I never felt so defeated in my life. I never thought I'd smile again.
—Then you met Margie.
—That's right! She was even better than the others.
—Mother had more practice.
—Practice makes perfect. By then, of course, I'd been wiped out in the market.
—Oh, was that it? She never knew.
—That's right! I started to get on my feet again when your sister Claire came to work.
—Why didn't you ask her? Didn't you like her?
—Like her? I worshipped her! Only that irresponsible lout, that loafer who married my sister, chose that very moment to kick the bucket with... to pass on without leaving even a dime's worth of insurance. Uh... So I found myself with a ready-made family.
—Poor Mr. Diddlebock! I suppose you were in love with Rosemary too while she was here.
—Naturally! Of course, I was so in the habit of being in love with your mother's daughters by then that it would be impossible for me to even see one without... without...
—Without what, Mr. Diddlebock?
—I presume you know I've adored you since the first morning you punched your first time card. You knew it, didn't you?
—Well, I... I suspected it. My sisters had warned me.
—Of course. Imagine, being exposed to seven Miss Americas and muffing the whole seven of them!
—Poor Mr. Diddlebock!
—I'm leaving here today.
—Oh, no, Mr. Diddlebock!
—That's what I really wanted to tell you. I don't know where I'm going, and I very probably won't see you again, so... I want you to take this. It's all paid for. Someday, when you meet some young man who's really worthy of you and who has everything but the engagement ring, you can take that excuse away from him anyway and... Well...
---
Harold Lloyd as Harold Diddlebock
Frances Ramsden as Miss Otis

LLARGMETRATGE: "Three Guys Named Mike" (1951)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0044125/

DURADA: 90 minuts (Crèdits: mig minut).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 51 (sobre 100).

MILLOR:
- L'angoixa davant les seves primeres assignacions de les noies, la Marcy Lewis, la Kathy Hunter, la Jan Baker i l'Alice Reymend, els papers a càrrec de la Jane Wyman, la Phyllis Kirk, l'Anne Sargent i la Jeff Donnell, respectivament.

PITJOR:
- L'episodi de la nena entremaliada, la Natalie, encarnada per la Bonnie Kay Eddy.

NOTES:
1. La història, escrita per la Ruth Brooks Flippen https://en.wikipedia.org/wiki/Ruth_Brooks_Flippen, va desenvolupar-se a partir de les aportacions de l'Ethel "Pug" Wells, una auxiliar de vol https://ca.wikipedia.org/wiki/Auxiliar_de_vol que treballava per l'American Airlines; el guió, a més, fou revisat pel William Augustus Wellman https://ca.wikipedia.org/wiki/William_A._Wellman; l'Ethel apareix fent un cameo https://ca.wikipedia.org/wiki/Cameo.
2. La Metro-Goldwyn-Mayer https://ca.wikipedia.org/wiki/Metro-Goldwyn-Mayer, la productora, va declarar uns guanys de 577 mil dòlars sobre un pressupost d'uns 860 mil amb el que va comptar el film.
3. L'American Airlines https://ca.wikipedia.org/wiki/American_Airlines va col·laborar de franc, per exemple, permetent l'enregistrament en els seus avions; algunes de les naus retratades són el "Flagship Washington", matrícula N90423, el "Flagship Montezuma", matrícula N94249, o el "Flagship San Diego", matrícula N94200.

COMENTARI: M'esperava més anècdotes de la professió i menys festeig estúpid, la veritat. Perquè l'actitud dels paios, sobretot, la del publicista, el Mike Tracy, el personatge interpretat pel Barry Sullivan, resulta un tant repugnant. A més, aquest tarannà encoratjat de setciències que manega la protagonista tampoc m'ha aixecat gaire simpatia. Bastant fastigoseta, la mossa. Bàsicament, la Jane Wyman https://ca.wikipedia.org/wiki/Jane_Wyman m'evoca "Falcon Crest" https://ca.wikipedia.org/wiki/Falcon_Crest, el serial emès per la Columbia Broadcasting System https://ca.wikipedia.org/wiki/Columbia_Broadcasting_System durant els 80s. Tot i que, ho reconec, no em mirava la sèrie. Ara, podria intentar comparar l'humor de la pel·lícula amb el d'aquella sèrie d'hostesses de principis dels 2000, "Jet Lag" https://ca.wikipedia.org/wiki/Jet_Lag_(s%C3%A8rie_de_televisi%C3%B3), creada per les T de Teatre https://ca.wikipedia.org/wiki/T_de_Teatre i en Cesc Gay https://ca.wikipedia.org/wiki/Cesc_Gay. Però, és que no la suportava! Recordo, sí, haver-me empassat una castanya japonesa titulada "Good Luck!!" https://en.wikipedia.org/wiki/Good_Luck!!, deu capítols dirigits pel Nobuhiro Doi sobre un pilot d'avions. Era l'època en la que perdia el temps amb qualsevol merda que vinguès d'allà, tant sols, per l'exotisme. En fi... el suposat glamur del personal de les companyies aèries. Ves!

EN UN MOT: Magra.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        REGULAR.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        REGULAR.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

—I'm sorry the place is such a mess. We're just having it landscaped.
—Oh, I know it's terrible, but honestly, Marcy, I couldn't find anything better.
—You mean this isn't a joke?
—Well, we all live in jokes like this. There's a housing shortage.
—I can well believe it. You know? Last night, she wouldn't come in until I turned the lights.
—I've got it!
—She's got it!
—Well, there goes the housing shortage!
—But I don't know why I didn't think of it before! There are four of us, and if we pool what we're paying right now, we could have a lovely little house.
—That sounds wonderful!
—What do you say?
—Oh, I say yes!
—Yes, indeed! Now, we can invite more than one boy at a time!
—Oh, yes!
—Listen, let's talk about it over lunches!
—Oh! There's a wonderful restaurant where we all hang out.
—Oh, good, let's go!
—Marcy!
—What?
—Where's your hat?

---
Jane Wyman as Marcy Lewis
Phyllis Kirk as Kathy Hunter
Anne Sargent as Jan Baker
Jeff Donnell as Alice Reymend

CONCERT/DOCUMENTAL: "Carole King Home Again: Live in Central Park" (2023)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt26420051/

DURADA: 80 minuts (Crèdits: 1 minut).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 70 (sobre 100).

MILLOR:
- La part documental inicial en la que parlen tant la protagonista, la Carole King, com el co-productor, en Lou Adler, el promotor, en Ron Delsener, o el cap d'escenificació, el Chip Monck.

PITJOR:
- La cançó "Corazón", que pertany a l'àlbum, "Fantasy", publicat en juny de 1973.

NOTES:
1. L'esdeveniment va celebrar-se el 26 de maig de 1973 en The Great Lawn del Central Park de la ciutat nord-americana de Nova York; s'estima que 100 mil persones el van presenciar en directe.
2. La idea de convertir aquell enregistrament, inèdit durant 50 anys, en un article comercial va néixer del co-productor, en John McDermott.
3. El repertori inclou "Beautiful", "Been To Canaan", "Way Over Yonder", "Smackwater Jack", "Home Again", "Sweet Seasons", "It's Too Late", "Fantasy Beginning", "You've Been Around Too Long", "Being At War With Each Other", "That's How Things Go Down", "Haywood", "A Quiet Place To Live", "You Light Up My Life", "Corazón", "Believe In Humanity", "Fantasy End" i "You've Got A Friend".

COMENTARI: Professo admiració per la cantautora però aquest espectacle en concret em sembla una mica llufa. De manera que entenc que tinguessin el metratge amagat durant 50 anys en un calaix, esperant les noces d'or de la festa per plantejar-se la seva publicació. Per començar, m'ha saturat bastant la primera part de l'artista en solitari al piano. Els galls de la dona són comprensibles; només que no ajuden gaire. Després, l'assumpte dels imbècils enfilant-se a les bastides de la il·luminació i de so, interrompent la funció, em sembla lamentable. És el que té oferir quelcom de forma gratuïta a l'abast de qualsevol cretí sense seny ni vergonya; que et poden fotre enlaire l'invent en qualsevol moment. I, finalment, trobo la presentació general un pèl massa austera. O sigui, que les dimensions no em quadren. Dit això, repeteixo, reverència a la senyora King.

EN UN MOT: Ofrena.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        BÉ.
RITME:          REGULAR.
ELABORACIÓ:     REGULAR.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       NO APLICA.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     REGULAR.
COMPRENSIÓ:     NO APLICA.

Perdoneu per la meva ignorància!

MONÒLEG: "Gabriel Iglesias: Stadium Fluffy Live from Los Angeles" (2022)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt21639094/

DURADA: 116 minuts (Crèdits: 3 minuts i mig).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 55 (sobre 100).

MILLOR:
- Les veus i les onomatopeies que fa l'artista.

PITJOR:
- L'auto-complaença per haver estat el primer monologuista en omplir el Dodger Stadium.

NOTES:
1. Fou enregistrat en el Dodger Stadium de la ciutat de Los Angeles, en l'estat nord-americà de Califòrnia, el 6 de maig del 2022.
2. Abans dels títols de crèdit, apareix el rètol "Dedicated to the memory of Vicente Fernandez 'El Rey' 1940-2021", alhora que l'humorista el verbalitza; després de les lletres, que van acompanyades d'imatges de l'espectacle, s'inclou una darrera intervenció del Martin Moreno en la que preguntat, "So, Martin, did he really get naked?", l'home respon, "Did he get naked? His balls were everywhere!"; al final de tot, surt l'anunci "FLUFFY WILL RETURN...".

COMENTARI: Fa bastant honor al seu malnom, "fluffy", molt d'aire, molt d'estadi ple, però poca substància còmica i massa dissolta. Li manca un pèl d'agilitat en la col·locació de les anècdotes i els acudits. Sembla ben bé que l'especial, que ell mateix reconeix que havia de ser d'1 hora, és dilatat innecessàriament per tal d'ocupar el doble de temps i amb la meitat d'esforç. La impressió que queda és de llangor. Que hi ha poca teca, vaja! M'ha costat empassar-me'l. Especial? Més aviat, ordinari.

EN UN MOT: Regular.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        REGULAR.
RITME:          MALAMENT.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   REGULAR.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

TEATRE: "Gran Teatre: Bola de neu de Carles Soldevila - Roger Justafré - Núria Duran/Joan Miralles/Carles Sales/Margarida Minguillón/Juan Ollé Freixas" (1981)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt1323662/

DURADA: 59 minuts i mig (Crèdits: 1 minut, en l'inici; mig, al final).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 61 (sobre 100).

MILLOR:
- L'amistat del Bragulat, encarnat pel Joan Ollé i Freixas.

PITJOR:
- Els successius fosos innecessaris en un primer pla de les cares de la Maria i el Víctor Canibell, els papers interpretats per la Núria Duran i el Joan Miralles, respectivament.

NOTES:
1. L'obra, original del Carles Soldevila i Zubiburu, fou estrenada el 12 de novembre de 1927 en el Teatre Novetats de Barcelona, amb la direcció del Joaquim Montero.
2. La TVE ja va emetre una versió del títol dirigida pel Jaume Picas i Guiu el 29 d'abril del 1969; en aquella ocasió, protagonitzada per la Maria Dolors Díaz Font, el José Martín Balcells, el Jordi Torras i Comamala, i el Josep Peñalver i Garcia.

COMENTARI: Més enllà de la picada satírica que fa l'autor contra el món de les arts i dels crítics, en general, tenim la frivolitat de la dona, la temeritat del periodista que ordeix el pla i l'evolució en l'autoestima tant del pintor com del seu amic descregut. El complot no me l'acabo de creure perquè el risc per a la credibilitat del paio resulta massa important, trobo. Però serveix per presentar el cas, de manera que ja m'està bé. Que l'opinió pública es manipula? Clar! La qüestió és restar en pau amb un mateix. La història, bona; la versió correcta.

EN UN MOT: Ironia.

PAÍS:           CATALUNYA.
INTERÈS:        BÉ.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Christmas in July" (1940)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt0032338/
Nota SUBJECTIVA: 60 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: Quan els nens li llancen tomàquets d'una parada al Raymond Walburn, que fa del Dr. Maxford, i el venedor els diu "No agafeu els bons!". El discurs del Mr. Baxter, encarnat en l'Ernest Truex, reconeixent que no se'n refia del seu propi criteri. L'eslògan, "If you can't sleep at night, it isn't the coffee - it's the bunk".
Pitjor: L'escena dels protagonistes al terrat, al principi del film. El moment de donar-li la nina a la Sophie, la nena en la cadira de rodes interpretada per la Sheila Sheldon.
Curiositat: Basada en l'obra de teatre del 1931, "A Cup of Coffee", escrita pel mateix director, el Preston Sturges. Els títols de treball de la pel·lícula van ser "The New Yorkers", "Something to Shout About" i el propi "A Cup of Coffee". El 1934, Universal contractà l'autor per dirigir-ne l'adaptació però el film mai va realitzar-se. Quan el director va passar a la Paramount, va convèncer-los de recomprar el guió per 6.000 dòlars. El 1944, Lux Radio Theatre va presentar una adaptació radiofònica. El 1954, l'NBC va presentar la versió televisiva en el Lux Video Theatre.

Comentari:
Poc còmica, malgrat es consideri comèdia; de fet, gairebé, incòmoda, en algunes escenes. No obstant, tant la premissa com el desenllaç tenen certa gràcia i els personatges semblen destil·lar bondat. A més, és breu; passa ràpid. Ingènua.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Putney Swope" (1969)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt0064855/
Nota SUBJECTIVA: 42 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: L'escena dels acudits explicats al Pepi Hermine, que encarna el president dels USA. Alguns dels anuncis, com el de les dones saltant i ensenyant els pits. El final.
Pitjor: La veu doblada pel Robert Downey, Sr. del personatge principal, interpretat per l'Arnold Herbert Johnson.
Curiositat: En el 2016, el film va ser seleccionat per a la seva preservació al United States National Film Registry per la seva significació cultural, històrica i estètica.

Comentari:
Es ven com una sàtira contra la corrupció dins les corporacions, la supremacia blanca i la imatge de les races a les pel·lícules de Hollywood. Per això, per l'originalitat de certs passatges i per l'esperit experimental es podria apreciar. Però, és que està mal interpretada i mal muntada. Bones propostes, mal executades. Desagradable.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Three Billboards Outside Ebbing, Missouri" (2017)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt5027774/
Nota SUBJECTIVA: 78 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: La repassada que li clava la Frances McDormand, fent de la Mildred Hayes, al pare Montgomery, interpretat pel Nick Searcy. El gag d'en Robbie Hayes, encarnat pel Lucas Hedges, sobre els conys, i la seva reacció immediata de penediment durant el flashback amb la seva mare i germana.
Pitjor: Les ximpleries del Jason sobre les notes de "Chiquitita", d'ABBA. La fatxenderia en l'escena de presentació del cap Abercrombie, el paper assignat al Clarke Peters. El final enlaire.
Curiositat: Inspirada en uns rètols de la Interestatal 10 a Vidor, pels afores de Beaumont, Texas, que els pares d'una nena assassinada el 1991 van utilitzar per pressionar públicament el cos de policia ineficaç. Entre els guardons atorgats a la pel·lícula trobem els de millor interpretació femenina protagonista i millor interpretació masculina de suport tant de l'acadèmia nord-americana com de la britànica.

Comentari:
Impecable en el retrat d'alguns dels personatges, especialment, el de l'agent totxo, Jason Dixon, a qui dóna vida en Sam Rockwell, i enginyosa a l'hora de presentar situacions de karma o anti-karma a diversos nivells, com la del Dixon protegint l'expedient de l'Angela Hayes de les flames que la mateixa Midred engega a base de molotovs. El missatge que il·lustra, "l'odi no resol res" és irrefutable, però m'hauria agradat veure el cercle completat amb una ració de patiment pel militar podrit a càrrec d'en Brendan Sexton III. Instigadora.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Survive Style 5+" (2004)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt0430651/
Nota SUBJECTIVA: 40 (sobre 100).
Revisió: Potser la tornaré a veure.
Millor: L'estètica i l'espectacle visual. Els anuncis que pensa la publicista, interpretada per la Kyoko Koizumi. L'Ittoku Kishibe, fent d'en Tatsuya Kobayashi, rebolcant-se per un pendent tot aprenent a volar. 
Pitjor: L'assassí, encarnat pel Vinnie Jones, i la seva pregunta recurrent. La decoració nadalenca.
Curiositat: El director, en Gen Sekiguchi, es dedica, bàsicament, al món de la publicitat televisiva; d'aquí, l'estil i el ritme del film. 

Comentari:
Mostra detalls interessants juntament amb un fotimer de gags divertits, però combinats amb estupideses i situacions ridícules amb les que, de vegades, es recrea massa. Potser, en altres circumstàncies m'hauria entusiasmat però, aquest cop, la poca-solta no m'ha captivat. Irregular. 

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Kyojin to gangu" (1958)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt0051834/
Nota SUBJECTIVA: 72 (sobre 100).
Revisió: No la tornaré a veure.
Millor: La conversa entre l'ídol i l'aprenent en la que la noia li demana de ser el seu amant, ell la rebutja i acaben barallats.
Pitjor: El truc de sobreposar la imatge de l'encenedor que no dóna flama amb les de la fàbrica processant llaminadures; recurs també utilitzat en una sessió de fotografia. Alguns dels enquadraments del número musical que executa al teatre la Hitomi Nozoe, fent de la Kyoko Shima.
Curiositat: Basada en la història escrita pel Takeshi Kaikou.

Comentari:
Dinàmica, frenètica, engrescadora i amb una protagonista plena de carisma. Llàstima del final indefinit. En una de les darreres escenes es defineix com a tret del tarannà japonès això de "treballar al màxim per sobreviure" i em queda el dubte de si es tracta d'una declaració o d'una sàtira. Il·lustrativa.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Koko Flanel" (1990)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: http://www.imdb.com/title/tt0121442/

Nota SUBJECTIVA: 59 (sobre 100).

Revisió: No la tornaré a veure.

Millor: El moment en el que en Placide Smellekens, interpretat per l'Urbanus, es renta dins d'una banyera mentre esbandeix els plats al costat d'una vaca. Tot seguit, la seva caravana es veu volant pels aires per encastar-se a un arbre. L'escena del gimnàs en la que es posa a fer exercicis rítmics amb una cinta i un hula hoop.

Pitjor: Algunes reaccions forçades, com els riures i bromes dels personatges principals a un restaurant elegant, encara que el fet que l'home finalitzi la comanda d'un plat sofisticat demanant una croqueta d'afegitó m'ha fet somriure. El gag de la bala que rebota.

Curiositat: Era la pel·lícula flamenca amb més espectadors als cinemes belgues fins el 18 de febrer del 2009, que va ser sobrepassada per "Loft", dirigida per l'Erik Van Looy. Al final dels títols de crèdit apareix una fotografia amb els protagonistes envoltats de nens.

Comentari:

Un plantejament bastant clàssic, d'argument pla, amb abundància de gags i petites gràcies que, majorment, fan pena o deixen indiferent, però que, accidentalment, poden arrencar un lleu riure, segons la traça de l'actor. Un pèl ingènua encara que, en certa manera, interessant pel context temporal.

Perdoneu per la meva ignorància!