diumenge, 12 d’abril de 2020

Res enyor, no enyoro res!

El 28 de setembre del 2014 vaig començar a redactar unes ressenyes que vaig batejar, "Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual". En principi, havien de tocar qualsevol article cultural o d'oci; però, a la pràctica, fonamentalment, han acabat estant de pel·lícules i sèries. Aquell dia vaig veure un film japonès del 1994 dirigit pel Gakuryuu Ishii titulat "Angel Dust" i la meva humil puntuació subjectiva va ser de 60 sobre 100 (a l'IMDB li donen un 67). Avui, 12 d'abril del 2020, més o menys, dos mil dies després, he arribat a les 500 revisions amb la crítica de l'obra del 2015 dirigida pel Bi Gan anomenada "Kaili Blues"; li he posat un 57 (a l'IMDB li donen un 73). Hi ha qui diu que sóc un troll; potser, tenen raó.

Té cap utilitat enregistrar-les? Probablement, per ningú. A més, he de confessar que escriure els comentaris del que em vaig empassant és una autèntica murga. Moltes vegades, sovint, he perdut més estona decidint què explicar sobre un llargmetratge o serial que el temps que m'ha calgut per visionar-lo. No obstant, ja que conservo les avaluacions que he anat confeccionant al llarg d'aquests 2023 dies, em puc regalar a mi mateix un parell de fets estadístics (totalment inútils). Al cap i a la fi, estem en l'era del BIG DATA on la informació és poder.

Així, per exemple, puc saber que, durant aquest període de temps, de mitjana, cada 4 dies he consumit alguna cosa. Aquí, nogensmenys, he d'aclarir que la unitat que he considerat sempre ha estat el títol. La qual cosa és un problema perquè no representa el mateix esforç cruspir-se una producció de 90/120 minuts (la durada de la majoria) que la temporada senzera d'una sèrie que pot tenir uns quants capítols.

No sé perquè ara em ve al cap, per exemple, "Kiseijuu: Sei no Kakuritsu", en anglès, "Parasyte -the maxim-", un sèrie anime de 24 episodis de 23 minuts cadascun del 2014 produïda per Madhouse. Era l'adaptació d'un manga del Hitoshi Iwaaki. Vaig avaluar-la el 18 d'agost del 2018 i li vaig posar un 57 (a l'IMDB li donen un 84).

Umm... no la recordava tant fluixa. Tenint en compte la distribució de títols en termes absoluts, 52 (10.4%) el 2014, 115 (23%) l'any següent, 59 (11.8%) el 2016, 41 (8.2%) el 2017, 27 (5.4%) el 2018, 139 (27.8%) l'any passat i 67 (13.4%) enguany, veig que aquell 2018 va ser el menys prolífic. Suposo que l'estiu no m'estava provant gaire i l'ànim era baix. En fi...

Una altra cosa que es desprèn de les xifres, si més no, curiosa és que el gaudiment mitjà de les meves experiències audiovisuals ha estat de 58.73 (sobre 100). Concretament, la pel·lícula que més m'ha agradat (entre aquestes 500) ha estat "Kubo and the Two Strings", del 2016, dirigida pel Travis Knight. La vaig veure el 19 de març del 2017 i la vaig puntuar amb un 96 (a l'IMDB li donen un 78). En l'altre extrem, està una cosa al càrrec del Tommy Wiseau del 2003 anomenada "The Room". El 25 de maig del 2017 vaig atorgar-li un 3 sobre 100 (la nota de l'IMDB és de 37).

Són 17 les pel·lícules que he valorat amb una nota de 58, si fa no fa, la meva mitjana. Una d'elles és "Star Wars: Episode II - Attack of the Clones", el film del 2002 dirigit pel mestre George Lucas, que vaig jutjar el 25 de maig del 2016. Una altra, de mostra, la del director Jan Svankmajer del 1996, "Spiklenci slasti", vista el 15 de febrer del 2015.

Amb tot, em pregunto si arribaré a escriure 500 ressenyes més o ho deixaré estar abans... Perquè, gaudir de l'audiovisual, pel·lis, sèries, audio-llibres, documentals... ho continuaré fent. Segur.

Perdoneu per la meva ignorància!


Cap comentari: