DOCUMENTAL: "Mr. Jimmy" (2019)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt9617752/

DURADA: 114 minuts i mig (Crèdits: 2 minuts i mig).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 59 (sobre 100).

MILLOR:
- La trobada entre l'autèntic James Patrick Page https://ca.wikipedia.org/wiki/Jimmy_Page i l'Akio Sakurai en el Gigàbar de Tòquio en 2012.

PITJOR:
- L'instant del Sumito Okamoto, el mànager de l'Akio, en l'Speed Week https://en.wikipedia.org/wiki/Bonneville_Speedway de Bonneville Salt Flats, en l'estat nord-americà de Utah.

NOTES:
1. Durant els crèdits, surten els rètols, "Akio 'Jimmy' Sakurai is currently on tour with 'Jason Bonham's Led Zeppelin Evening'", "Eventually Akio also reformed the 'Mr. Jimmy' band with a new lineup", "They continue to bring their faithful shows to small clubs in the Los Angeles area", "In memory of Steve Pupke, lifelong Zeppelin fan" i "In memory of Frankie Banali, lifelong Zeppelin fan".
2. En Peter Michael Dowd, el director, es declara adepte de Led Zeppelin https://ca.wikipedia.org/wiki/Led_Zeppelin i diu que va descobrir l'Akio Sakurai gràcies als clips del músic publicats en la plataforma YouTube; confessa, a més, que va haver de vendre el seu cotxe en cert moment per poder viatjar al Japó i enregistrar escenes addicionals pel programa; en total, va dedicar 8 anys al projecte.

COMENTARI: Reconec que l'home, en Sakurai, té cert mèrit com imitador del seu ídol, sobretot, pel que fa al vessant musical (imagino). Se li suposa una capacitat d'observació extraordinària, segur. Però no crec que es mereixi 2 hores de la meva atenció. És a dir, al principi, fa gràcia, aquesta meticulositat d'admirador entusiasta i l'afany perfeccionista en la rèplica; això és mentre sembla que es tracta tant sols d'una diversió intensa i prou. Al capdavall, l'assumpte de disfressar-se de personatges per fanatisme, el cosplay https://ca.wikipedia.org/wiki/Cosplay, ve d'allà, del Japó. El problema rau en que com més obsessiu sembla l'intent d'esdevenir una mena de calc del Page, un mer guitarrista de rock/blues, més absurda i ridícula es torna la quimera. De manera que, al final, l'individu apareix com una caricatura més aviat grotesca de tarat.

EN UN MOT: Carregós.

PAÍS:           EUA, JAPÓ.
INTERÈS:        REGULAR.
RITME:          MALAMENT.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     NO APLICA.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

DOCUMENTAL: "Satoshi Kon, l'illusionniste" (2021)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt12998510/

DURADA: 81 minuts i mig (Crèdits: 3 minuts i mig).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 68 (sobre 100).

MILLOR:
- Els conflictes, amb el Mamoru Oshii https://ca.wikipedia.org/wiki/Mamoru_Oshii, amb el Taro Maki...

PITJOR:
- M'hauria agradat escoltar més anècdotes com les que explica l'Aya Suzuki.

NOTES:
1. Internacionalment, s'anomena "Satoshi Kon: The Illusionist", igual que el llibre de l'Andrew Osmond, el crític britànic que, també, intervé en el documental.
2. El títol de treball fou "Satoshi Kon, la machine à rêves".
3. Es tracta d'un encàrrec per commemorar el desè aniversari de la mort d'en Satoshi Kon https://ca.wikipedia.org/wiki/Satoshi_Kon.

COMENTARI: M'aporta ben poc, la participació de directors com el Darren Aronofsky, el Rodney Rothman o el Jérémy Clapin, historiadores com la Marie Pruvost-Delaspre, curadores com la Yael Ben Nun, professors de filosofia com el Dimitri Megherbi o personatges com l'Andrew Osmond, la veritat. M'ha resultat bastant més interessant, per exemple, sentir la Junko Iwao, la veu de la Mima Kirigoe de "Perfect Blue" https://ca.wikipedia.org/wiki/Perfect_Blue. Clar que li tinc una estima especial a la pel·lícula en qüestió. Però, bé, segons he escoltat en alguna entrevista al responsable de l'assumpte, el Pascal-Alex Vincent, l'objectiu era repassar l'obra del Kon per atorgar-li la importància que es mereix el seu geni i compensar, així, la manca de més produccions. No sé. El temps acostuma a posar tot a lloc...

EN UN MOT: Recordança.

PAÍS:           FRANÇA.
INTERÈS:        BÉ.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     NO APLICA.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

DOCUMENTAL: "The Man Who Saved the World" (2013)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt2277106/

DURADA: 105 minuts (Crèdits: 6 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 57 (sobre 100).

MILLOR:
- La dita atribuïda al monarca Segimon de Luxemburg https://ca.wikipedia.org/wiki/Segimon_I_del_Sacre_Imperi_Romanogerm%C3%A0nic, "destrueixo els meus enemics convertint-los en amics", que pronuncia el protagonista.

PITJOR:
- La insistència sobre el trauma maternal del vell, sobretot, per part de la Galina Kalinina, la noia que actua d'intèrpret.

NOTES:
1. Es basa en l'Incident de l'equinocci de tardor https://en.wikipedia.org/wiki/1983_Soviet_nuclear_false_alarm_incident i la figura del coronel Stanislav Petrov https://ca.wikipedia.org/wiki/Stanislav_Petrov.
2. Durant els primers 3 minuts de títols de crèdit, es mostren algunes escenes del seguiment al Petrov.
3. El procés de producció va durar 8 anys, comptant una interrupció de 2 que va servir al responsable per donar un enfocament més dramàtic al projecte.
4. El títol va inspirar-lo una observació del Walter Cronkite.

COMENTARI: En una entrevista, el Peter Anthony, el director i guionista, reconeix, literalment, que no volia cenyir-se a 17 minuts de documental ni a compondre quelcom lineal, que volia fer una pel·lícula de 2 hores per afavorir certa cadència; això em suggereix que la majoria d'aquests 100 minuts de més pretesos serien palla. També, el paio assenyala que, el primer cop que va trobar-se amb el rus, va sentir com si fos davant Jesús de Natzaret. Bé, no sé com se suposa que va ser el messies cristià però el soviètic em resulta qualsevol cosa menys entranyable o diví. En fi, que no m'ha agradat gaire, el conte. Sovint, m'ha fet la impressió que s'inflava el relat amb un to com afectat. Tot i que, crec que la recreació de l'escena de l'alerta nuclear esdevé pertinent i precisa. Mes la resta sembla bastant un exercici de demagògia de llibre. Ara, em ve al cap aquella cançó de La Trinca https://ca.wikipedia.org/wiki/La_Trinca... "Dominen el món, dues grans potències i tot un garbuix d'interdependències. Si és que els hem de creure, si és que els hem de creure, tots volen la pau...". Per cert, la conclusió carrincloneja una mica.

EN UN MOT: Artificiós.

PAÍS:           DINAMARCA, SUÈCIA, NORUEGA, LETÒNIA, SUÏSSA, EUA, ALEMANYA.
INTERÈS:        REGULAR.
RITME:          MALAMENT.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "The French Dispatch of the Liberty, Kansas Evening Sun" (2021)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt8847712/

DURADA: 108 minuts (Crèdits: 4 minuts i mig).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 70 (sobre 100).

MILLOR:
- El fragment de dibuixos animats dirigit pel Gwenn Germain i realitzat per 15 il·lustradors locals d'Angoulême en 7 mesos, aproximadament.

PITJOR:
- La sobrecàrrega visual resulta embafadora, fatiga.

NOTES:
1. El rodatge es va portar a terme entre novembre del 2018 i març del 2019 en la ciutat francesa d'Angoulême.
2. A partir d'un pressupost de 25 milions de dòlars, va recaptar uns 45 milions.
3. Al principi dels títols de crèdit, es mostra una llista d'escriptors i editors als quals es dedica el film, molts d'ells associats al The New Yorker: Harold Ross, William Shawn, Rosamond Bernier, Mavis Gallant, James Baldwin, A. J. Liebling, S. N. Behrman, Lillian Ross, Janet Flanner, Luc Sante, James Thurber, Joseph Mitchell, Wolcott Gibbs, St. Clair McKelway, Ved Mehta, Brendan Gill, E. B. White i Katharine White; durant el primer minut i mig, apareixen portades dibuixades pel Javi Aznarez de la publicació fictícia; al final, surt el rètol "For CHRISTOPHE Daniel Bevilacqua (1945-2020)".
4. Les pintures del personatge interpretat pel Benicio del Toro, el Moses Rosenthaler, va compondre-les en 3 mesos l'artista visual Sandro Kopp, parella de la Tilda Swinton, que aquí encarna la J.K.L. Berensen.

COMENTARI: Sí, molt pintoresca; un homenatge a això i allò, amb deu mil referents i inspiracions vàries i amb l'humor sec de rigor (que aquí no funciona gaire, trobo)... i lletres per tot arreu. Buf, quina mandra! Aquest tipus de poti-poti de milions de detalls subtils m'engrescaven molt de jove, com ho feien les escenes de còmic plenes de petites foteses. En canvi, ara o això, m'ha atabalat des de l'inici. Potser, no l'he vista en el meu millor moment o, potser, és que les històries que explica no m'han engrescat gens; de fet, m'han fet bastant de rabieta (segurament, per culpa dels intèrprets). Aprecio, no obstant, l'evident feinada que deu haver portat fer-la; alguna pinzellada interessant m'ha semblat copsar entre esbufecs. L'hauria de revisar mes no ho faré.

EN UN MOT: Barroca.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        BÉ.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

DOCUMENTAL: "Being James Bond: The Daniel Craig Story" (2021)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt15346636/

DURADA: 47 minuts (Crèdits: 1 minut).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 58 (sobre 100).

MILLOR:
- L'emoció del parlament de comiat del Daniel Craig al final del rodatge de "No Time to Die", la seva darrera participació en la franquícia.

PITJOR:
- Sembla més promocional que informativa; de fet, el Baillie Walsh, té experiència dirigint anuncis oficials d'un parell de títols d'aquesta etapa.

NOTES:
1. Repassa detalls dels films en els que l'actor, en Daniel Craig, ha interpretat l'agent secret britànic: "Casino Royale", del 2006, dirigida pel Martin Campbell, "Quantum of Solace", estrenada el 2008, a càrrec del Marc Forster, tant "Skyfall" com "Spectre", del 2012 i el 2015, respectivament, amb en Sam Mendes en la direcció, i "No Time to Die", estrenada el 2021, amb el Cary Joji Fukunaga substituint l'inicial Danny Boyle de responsable.
2. Al principi del documental, surt el rètol "Daniel Craig, Michael G. Wilson and Barbara Broccoli in conversation".

COMENTARI: La impressió que deixa és de poca substància, gairebé, de mera enumeració. Cert que explica alguna circumstància dels rodatges que m'ha sobtat, com la condició física desfavorable del protagonista durant la producció d'"Spectre" per culpa d'una cama trencada. Però, en general, aporta ben poca cosa. Mirar-me això ha estat una pèrdua de temps que només m'ha servit per adonar-me que no he vist totes les pel·lícules de l'era Craig. Bé, menys és el no-res.

EN UN MOT: Tastet.

PAÍS:           GRAN BRETANYA, EUA.
INTERÈS:        REGULAR.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     REGULAR.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     NO APLICA.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

DOCUMENTAL: "The One and Only Dick Gregory" (2021)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt4829936/

DURADA: 113 minuts (Crèdits: 3 minut).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 79 (sobre 100).

MILLOR:
- L'anècdota del contacte amb el Muhammad Ali.

PITJOR:
- L'enfocament de tot l'assumpte de la Bahamian Diet, el Walter Hudson i el Dick Gregory's Health Resort en les Bahames.

NOTES:
1. Durant els títols de crèdit, apareix el rètol "In Loving Memory of Leola Green-Haynes 1929-2020".
2. El títol provisional era "Dick Gregory: How to survive in America", tal i com s'anunciava en la campanya de finançament col·lectiu engegada el 2015 pel director, l'Andre Gaines, a la plataforma Kickstarter; la intenció era estrenar-lo en 2017.

COMENTARI: Corprenedor, sobretot, pels episodis primerencs de compromís amb el Medgar Evers i el Martin Luther King o la protesta contra la guerra del Vietnam. Quan es converteix en promotor de dietes i històries vàries sembla que perd el nord. I, cap el final, patint la malaltia d'Alzheimer, segons expliquen, ja no tenia filtre. Bé, interessant, se m'ha fet un pèl llarg, però m'ha emocionat en diferents passatges. Diu que, malgrat passar el 90% del seu temps fora de casa, va tenir 11 fills. Déu n'hi do!

EN UN MOT: Recordatori.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        BÉ.
RITME:          REGULAR.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     NO APLICA.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

ESPECTACLE: "Dave Chappelle: The Kennedy Center Mark Twain Prize for American Humor" (2020)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt11569640/

DURADA: 85 minuts (Crèdits: 1 minut).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 50 (sobre 100).

MILLOR:
- La intervenció del Neal Brennan.

PITJOR:
- La burla que fa de les cares somrients de la gent que va a veure'l.

NOTES:
1. Durant els títols de crèdit, a més d'algunes imatges d'entre bastidors, sona la cançó "Umi Says" de Mos Def.
2. El títol original és "22nd Annual Mark Twain Prize for American Humor celebrating: Dave Chappelle".
3. El premi va ser atorgat el 27 d'octubre del 2019.

COMENTARI: Frega la vergonya aliena. No discuteixo el talent de l'humorista (a qui no conec gaire, la veritat) només que una hora i mitja de rendició, de lloança redundant, es fa absolutament inaguantable. Resulta innecessari veure la reacció de l'homenatjat a cada floreta o comentari que li llancen. No puc, per menys, que sentir que aquest tipus de manifestacions d'admiració, amor, respecte, el que sigui, no cal que siguin públiques... o tant llargues. L'única cosa que salva el programa són els trossos de material antic... i la cleca que li fum el Jon Stewart amb l'anècdota dels DVD's del "Chappelle Show" pels soldats de la guerra d'Iraq ferits.

EN UN MOT: Ensabonada.

Perdoneu per la meva ignorància!