DOCUMENTAL: "Minted" (2023)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt27548035/

DURADA: 77 minuts i mig (Crèdits: 2 minuts i mig).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 64 (sobre 100).

MILLOR:
- El clip de la venda del primer NFT https://ca.wikipedia.org/wiki/Criptovalor_no_fungible, "Cars", de la Jennifer i el Kevin McCoy https://en.wikipedia.org/wiki/Jennifer_%26_Kevin_McCoy.

PITJOR:
- La prominència atorgada al Michael Joseph Winkelmann https://en.wikipedia.org/wiki/Mike_Winkelmann.

NOTES:
1. Abans dels crèdits, es mostren els rètols, "Justin's NFT 'Twin Flames #49' is the 7th highest selling photograph of all time. He continues to make NFTS central to his art practice", "Karina migrated to Spain, and ultimately to the United States, where she lives with her daughter" i "Latashá is working on her next album. She continues to educate BIPOC communities about NFTs and blockchain".
2. Tant l'art digital com la cadena de blocs https://ca.wikipedia.org/wiki/Cadena_de_blocs eren assumptes de l'interès personal d'en Nicholas Bruckman https://en.wikipedia.org/wiki/Nicholas_Bruckman, el director.

COMENTARI: Al cap i a la fi, com amb qualsevol eufòria especuladora https://ca.wikipedia.org/wiki/Tulipomania, tot es redueix a oferta, demanda i oportunitat. Em fa l'efecte que l'art o la creació artística queda molt en segon terme aquí. De fet, trobo algunes de les peces que s'exhibeixen bastant mediocres (per no dir brossa). Però, bé, la crònica resulta prou curiosa per dedicar-li una estoneta. Les històries de les noies de Nigèria, la gent reprimida de Cuba o el cas d'apropiació indeguda de la Lois van Baarle, àlies Loish, encara desperten certa simpatia. D'altres, com la del fotògraf orfe, enveja porca. I la cobertura, que abasta des de l'esclat a l'esvaïment, és oportuna.

EN UN MOT: Febrada.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        BÉ.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       REGULAR.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     NO APLICA.
COMPRENSIÓ:     REGULAR.

Perdoneu per la meva ignorància!

DOCUMENTAL: "The Mystery of the Pink Flamingo" (2020)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt9249166/

DURADA: 87 minuts (Crèdits: 4 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 67 (sobre 100).

MILLOR:
- El fragment en el que surt el John Waters.

PITJOR:
- Els personatges de les entrevistes no són presentats amb cap etiqueta ni res.

NOTES:
1. Abans dels títols de crèdit, apareix un rètol que diu "IN LOVING MEMORY This is film is dedicated to the most beautiful and inspiring women that I have ever met. My mother and Allee Willis, may you rest in peace"; i, cap el final, "No flamingos were harmed in the making of this film".
2. L'entrevista amb l'advocat/escriptor Bryan Anthony va ser improvisada.
3. En un primer esborrany, la xerrada amb l'Allee Willis ocupava 1 hora.

COMENTARI: La part de la ficció del Rigo Pex i la interacció amb la veu en off del Camilo García em sobra bastant; de fet, en moments, em sembla ridícula i innecessària. Però les converses que ofereix l'obra amb les diferents figures, sobretot, les americanes, tenen el punt d'extravagància que justifica mínimament l'atenció prestada (encara que el tema sigui una poca-soltada i no em motivi gaire). He de confessar que m'esperava un documental sobre la pel·lícula del John Waters, "Pink Flamingos", del 1972. De manera que trobar-me aquesta mena d'homenatge al flamenc m'ha descol·locat. Per perdre el temps.

EN UN MOT: Bajanada.

PAÍS:           ESPANYA, EUA.
INTERÈS:        REGULAR.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   BÉ.
INTÈRPRETS:     NO APLICA.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Cruella" (2021)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt3228774/

DURADA: 134 minuts (Crèdits: 9 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 75 (sobre 100).

MILLOR:
- La jugada del vestit guarnit de capolls d'arnes; potser, de Tithorea Tarricina.
- El fil musical ("Feeling Good", de la Nina Simone, "Time of the season", de The Zombies, "Livin' Thing", de l'ELO, "Should I Stay or Should I Go", de the Clash, The Beatles, The Rolling Stones...) i els espectacles alternatius de la Cruella als esdeveniments de la baronessa Von Hellman, encarnada en l'Emma Thompson.

PITJOR:
- No acabo d'entendre la funció de l'Artie, a càrrec del John McCrea.
- L'adquisició de Hellman Hall per part de la Cruella de Vil no pot ser herència. Què és?

NOTES:
1. Després de 2 minuts de crèdits, veiem un afegitó d'1 minut en el que l'Anita Darling i el Roger Dearly, interpretats per la Kirby Howell-Baptiste i el Kayvan Novak, respectivament, reben un dàlmata cadascun; seguidament, continuen les lletres.
2. Basada en el personatge Cruella de Vil de la novel·la del 1956, "The Hundred and One Dalmatians", escrita per la Dodie Smith; és la tercera adaptació cinematogràfica amb actors de carn i ossos.
3. Va rodar-se entre el 24 d'agost i el 26 de novembre del 2019 a Anglaterra.
4. El 6 d'abril del 2021, Disney Publishing Worldwide va publicar una novel·la relacionada escrita per la Maureen Johnson anomenada "Cruella: Hello, Cruel Heart"; també, van publicar-se la novel·lització de la pel·lícula a càrrec de l'Elizabeth Rudnick, el llibre "Cruella's Sketchbook" i està programada per l'estiu del 2021 una adaptació a manga de la Hachi Ishie titulada "Cruella: Black, White and Red".
5. La Jenny Beavan, la modista, va crear 277 vestits, incloent 47 pel personatge principal.

COMENTARI: Sincerament, no sé si mai he vist la pel·lícula del 1961 dirigida pel Clyde Geronimi, el Hamilton Luske i en Wolfgang Reitherman, "One Hundred and One Dalmatians"; crec que no. En tot cas, he hagut de llegir l'argument a la wiki https://ca.wikipedia.org/wiki/101_d%C3%A0lmates per guanyar una mica de perspectiva i, pel que he entès, la nostra protagonista és dolentota. En fi, he de confessar que era molt reticent davant d'aquesta producció perquè m'esperava una carrinclonada infantiloide. Però, per començar, l'Emma Stone, en el seu paper d'Estella i de Cruella, desplega un encís al que no em puc resistir. I, després, l'enfrontament de dues potències, tal com es planteja, sempre desperta un interès considerable. L'enginy atrau. Així, doncs, tot amanit per una banda sonora exquisida, m'ha sorprès i m'ha fet passar una estona força entretinguda. Dit això, probablement ignori la seqüela que ja han anunciat. I, per acabar, em sobta que no hagin inclòs cap cançó de la SIA... És broma.

EN UN MOT: Blanquejada.

PAÍS:           EUA, GRAN BRETANYA.
INTERÈS:        BÉ.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   REGULAR.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Quadrophenia" (1979)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: https://www.imdb.com/title/tt0079766/
Nota SUBJECTIVA: 70 (sobre 100).
Revisió: Potser la tornaré a veure.
Millor: El cant hooligan "We're the mods!" i el coit durant la càrrega policial a Brighton. Els plans aeris en helicòpter del penya-segat de Beachy Head.
Pitjor: Un final gens concloent.
Curiositat: Inspirada en l'òpera rock homònima del 1973 dels The Who. Va estar a punt de cancel·lar-se per la mort, el 1978, del bateria dels The Who, en Keith Moon. Al guió original, l'escena sexual entre en Jimmy i l'Steph, interpretats, respectivament pel Phil Daniels i la Leslie Ash, succeïa a un soterrani i la dona havia de ser despullada; l'actriu es va negar.

Comentari:
Més enllà de la simpatia que puguin despertar els personatges i, en particular, el protagonista principal, nul·la, el relat encaixa amb aquella actitud pueril de festa i rebel·lia, més o menys, universal dels adolescents. En aquest sentit, la història, encara que versemblant i consistent, és poc original. No obstant, conté prou ingredients per captivar, des de la música fins al retrat d'una Anglaterra determinada. Interessant.

Perdoneu per la meva ignorància!

Notes d'un consumidor compulsiu d'audiovisual: "Koko Flanel" (1990)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

Fitxa: http://www.imdb.com/title/tt0121442/

Nota SUBJECTIVA: 59 (sobre 100).

Revisió: No la tornaré a veure.

Millor: El moment en el que en Placide Smellekens, interpretat per l'Urbanus, es renta dins d'una banyera mentre esbandeix els plats al costat d'una vaca. Tot seguit, la seva caravana es veu volant pels aires per encastar-se a un arbre. L'escena del gimnàs en la que es posa a fer exercicis rítmics amb una cinta i un hula hoop.

Pitjor: Algunes reaccions forçades, com els riures i bromes dels personatges principals a un restaurant elegant, encara que el fet que l'home finalitzi la comanda d'un plat sofisticat demanant una croqueta d'afegitó m'ha fet somriure. El gag de la bala que rebota.

Curiositat: Era la pel·lícula flamenca amb més espectadors als cinemes belgues fins el 18 de febrer del 2009, que va ser sobrepassada per "Loft", dirigida per l'Erik Van Looy. Al final dels títols de crèdit apareix una fotografia amb els protagonistes envoltats de nens.

Comentari:

Un plantejament bastant clàssic, d'argument pla, amb abundància de gags i petites gràcies que, majorment, fan pena o deixen indiferent, però que, accidentalment, poden arrencar un lleu riure, segons la traça de l'actor. Un pèl ingènua encara que, en certa manera, interessant pel context temporal.

Perdoneu per la meva ignorància!