LLARGMETRATGE: "Lovin' the Ladies" (1930)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0021102/

DURADA: 65 minuts (Crèdits: 1 minut, al principi).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 50 (sobre 100).

MILLOR:
- En Jimmy Farnsworth, el rol de l'Allen Kearns https://en.wikipedia.org/wiki/Allen_Kearns, quan el Peter Darby, encarnat pel Richard Dix https://en.wikipedia.org/wiki/Richard_Dix, el fa sortir de polleguera amb la seva xerrameca.

PITJOR:
- Suggerir que en Brooks, el paper de l'Anthony Bushell https://ca.wikipedia.org/wiki/Anthony_Bushell, treballa de majordom per gust i perquè no pot suportar errors gramaticals de gerents generals https://en.wikipedia.org/wiki/General_manager.

NOTES:
1. Adapta la peça teatral del 1919, "I Love You", escrita pel William LeBaron https://ca.wikipedia.org/wiki/William_LeBaron.
2. A partir d'un pressupost de 207 mil dòlars, va recaptar-ne'n 408 mil, significant un benefici per a la RKO Pictures https://ca.wikipedia.org/wiki/RKO_Pictures de 65 mil.
3. El títol de treball fou "The Roughneck Lover".
4. Va caure en el domini públic https://ca.wikipedia.org/wiki/Domini_p%C3%BAblic a finals de 2025 perquè la llei de drets d'autor dels Estats Units marca un termini màxim de vigència de 95 anys a partir de la data de publicació per a obres anteriors a 1978.

COMENTARI: La sàtira cap a una burgesia desmenjada em sembla buida. I la paròdia d'una classe obrera ambiciosa, pèrfida. El menestral es presenta, de fet, com un mestretites de manual, en argot actual, un cunyat, arrogant, pedant, malcarat; trets que no tenen res a veure amb l'estatus social. Aleshores, planteja una teoria sobre l'enamorament https://ca.wikipedia.org/wiki/Enamorament de manera força inconsistent que només serveix per introduir una juguesca https://ca.wikipedia.org/wiki/Joc_d%27aposta de seducció típica amb opcions nul·les d'èxit. El problema rau, doncs, en l'absència de cap truc enginyós per donar la volta a una situació inicial impossible. En comptes d'això, ofereix una sèrie de flirts, un per cada personatge femení, inclosa la minyona, interpretada per la Virginia Sale https://en.wikipedia.org/wiki/Virginia_Sale, sense substància. Reconec, no obstant, que la poca-solta d'un moment de la trobada del protagonista amb la Louise Endicott, encarnada per la Rita La Roy https://en.wikipedia.org/wiki/Rita_La_Roy, m'ha fet petar de riure.

EN UN MOT: Bluf.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        REGULAR.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "The Unholy Three" (1930)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0021505/

DURADA: 72 minuts (Crèdits: menys d'1 minut, al principi).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 56 (sobre 100).

MILLOR:
- El comiat final del professor Echo amb la Rosie O'Grady, encarnats pel Lon Chaney https://ca.wikipedia.org/wiki/Lon_Chaney i la Lila Lee https://ca.wikipedia.org/wiki/Lila_Lee, respectivament, en el qual l'home repeteix la seva cloenda artística, "that's all there is to life, just a little laugh, a little tear".

PITJOR:
- La dicció del Harry Earles https://en.wikipedia.org/wiki/The_Doll_Family, que fa del Tweedle Dee i no se l'entén gens ni mica quan parla, i la interpretació forçada de l'Ivan Linow https://en.wikipedia.org/wiki/Ivan_Linow, en el rol de l'Hercules.

NOTES:
1. Fou una revisió del film de 1925 https://www.imdb.com/title/tt0016473/, dirigit pel Tod Browning https://ca.wikipedia.org/wiki/Tod_Browning, que, alhora, es basava en la novel·la homònima de 1917, escrita pel Clarence Aaron Robbins https://en.wikipedia.org/wiki/Tod_Robbins.
2. En Lon Chaney, l'actor a càrrec del paper protagonista, va morir d'un càncer https://ca.wikipedia.org/wiki/C%C3%A0ncer_d%27es%C3%B2fag al cap d'un mes de l'estrena de la pel·lícula.
3. El gruix del rodatge es va portar a terme l'abril de 1930 en les instal·lacions dels Metro-Goldwyn-Mayer Studios a Culver City https://en.wikipedia.org/wiki/Sony_Pictures_Studios, en l'estat nord-americà de California.
4. Fou restaurada per The Film Foundation https://en.wikipedia.org/wiki/The_Film_Foundation en 2012.

COMENTARI: Com a derivada del circ de criatures https://en.wikipedia.org/wiki/Freak_show del principi, ofereix, per un costat, les veuetes i el transvestisme https://ca.wikipedia.org/wiki/Transvestisme del Chaney i, per l'altre, la figura peculiar d'en Harry Earles, que pot presentar-se tant d'adult fumant-se un cigar https://ca.wikipedia.org/wiki/Cigar com de nadó encastat en un cotxet https://ca.wikipedia.org/wiki/Cotxet. A partir d'aquí, però, la situació fa figa. En primer lloc, quina necessitat tenen els delinqüents d'associar-se i muntar cap botiga de bèsties https://en.wikipedia.org/wiki/Pet_store de tapadora? A més, un cop tenen el negoci, per què lloguen un dependent decent? Per cert, l'Elliott Nugent https://ca.wikipedia.org/wiki/Elliott_Nugent, qui l'interpreta, fou co-guionista de la producció, juntament amb el seu pare, en John Charles Nugent https://en.wikipedia.org/wiki/J._C._Nugent. Òbviament, calia algú per completar el triangle amorós https://en.wikipedia.org/wiki/Love_triangle amb la noia i el bergant. A mi, em sembla un pegot. En segon lloc, la tendència dels esbirros a la traïció resulta ben absurda, massa fruit de rampells babaus. També, massa convenient, la tragèdia final. I, per acabar, l'immolació del pinxo per salvar el passerell carrincloneja per totes bandes. O sigui que no m'ha convençut gaire.

EN UN MOT: Excusa.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        REGULAR.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     REGULAR.
TÈCNICA:        REGULAR.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     REGULAR.
COMPRENSIÓ:     REGULAR.

Perdoneu la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Fast and Loose" (1930)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0020873/

DURADA: 71 minuts (Crèdits: menys d'1 minut, al principi).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 45 (sobre 100).

MILLOR:
- Les trapelleries de la Millie Montgomery, interpretada per l'Ilka Chase https://en.wikipedia.org/wiki/Ilka_Chase.

PITJOR:
- La pretensió moral vehiculada a través de dos personatges tant buits com el Henry Morgan i l'Alice O'Neil, encarnats pel Charles Starrett https://en.wikipedia.org/wiki/Charles_Starrett i la Carole Lombard https://ca.wikipedia.org/wiki/Carole_Lombard, respectivament.

NOTES:
1. Es basa en la peça teatral de 1924, "The Best People", escrita pel David Gray https://en.wikipedia.org/wiki/David_Gray_(diplomat) i l'Avery Hopwood https://en.wikipedia.org/wiki/Avery_Hopwood, que ja havia estat adaptada a la pantalla en 1925 https://www.imdb.com/title/tt0015618/ a càrrec del Sidney Olcott https://en.wikipedia.org/wiki/Sidney_Olcott.
2. La Paramount Pictures https://ca.wikipedia.org/wiki/Paramount_Pictures, la productora, considerava el títol del material original tronat; "Pampered Youth" va sonar com alternativa; la línia publicitària deia "FAST With Fun! LOOSE With LAUGHS, and What a CLIMAX!".
3. El gruix del rodatge es va portar a terme entre juliol i setembre de 1930, bàsicament, en els Paramount Studios https://en.wikipedia.org/wiki/Kaufman_Astoria_Studios de la ciutat nord-americana de Nova York.
4. Abans d'aquesta pel·lícula, el nom de la Lombard havia estat escrit sense e, Carol.

COMENTARI: Em costa molt d'acceptar que un masclista https://ca.wikipedia.org/wiki/Masclisme fatxenda maltractador de manual i una bleda assolellada puguin donar lliçons de res a ningú; menys, encara, des d'una mena d'enaltiment ridícul de la decència del pobre. Després, tenint en compte que ronden la trentena, la rebequeria pueril dels germans Lenox, la Marion i en Bertie, els papers de la Miriam Hopkins https://en.wikipedia.org/wiki/Miriam_Hopkins i el Henry Wadsworth https://en.wikipedia.org/wiki/Henry_Wadsworth_(actor), respectivament, sembla una caricatura excessivament exagerada. Em grinyola, també, la batuda del desenllaç. D'acord que no sóc cap expert en lleis seques https://ca.wikipedia.org/wiki/Llei_Seca_als_Estats_Units i, potser, eren ben normals a tota mena d'establiments, aquests escorcolls. Però el lloc que presenta el film fa fila de restaurant no pas de casa de barrets https://ca.wikipedia.org/wiki/Bordell o cap altre "cau de vici". O sigui que, si més no, sobta. Per altra banda, reconec que he trobat força curiós l'assumpte de fons, això de les princeses del dòlar https://en.wikipedia.org/wiki/Dollar_princess. I les intervencions de l'amiga Millie fent la guitza al George Grafton, el rol del Herbert Yost, m'han fet riure un parell de cops. Malauradament, el despropòsit del final pesa prou per sentenciar la funció en contra; no passa, suspesa.

EN UN MOT: Impertinent.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        MALAMENT.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     REGULAR.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Parlor, Bedroom and Bath" (1931)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0022254/

DURADA: 72 minuts i mig (Crèdits: menys d'1 minut, al principi).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 60 (sobre 100).

MILLOR:
- La parella còmica del Buster Keaton https://ca.wikipedia.org/wiki/Buster_Keaton i la Charlotte Greenwood https://en.wikipedia.org/wiki/Charlotte_Greenwood, que interpreten el Reginald Irving i la Polly Hathaway, respectivament.

PITJOR:
- L'actitud absurda de l'Angelica Embrey, encarnada per la Dorothy Christy https://en.wikipedia.org/wiki/Dorothy_Christy, que suporta un argument molt poc treballat.

NOTES:
1. Al Regne Unit, va estrenar-se amb el títol, "Romeo in Pyjamas"; simultàniament, van fer-se les versions en alemany, "Casanova wider Willen" https://www.imdb.com/title/tt0139921/, i en francès, "Buster se marie" https://www.imdb.com/title/tt0154268/.
2. És una revisió del film homònim de 1920 https://www.imdb.com/title/tt0011555/, dirigit per l'Edward Dillon https://en.wikipedia.org/wiki/Edward_Dillon_(actor), que, alhora, es basava en la peça teatral de 1917, escrita pel Charles William Bell https://en.wikipedia.org/wiki/Charles_William_Bell i en Mark Swan https://www.imdb.com/name/nm0841608/.
3. El rodatge es va portar a terme en desembre de 1930 en les instal·lacions dels Metro-Goldwyn-Mayer Studios a Culver City https://en.wikipedia.org/wiki/Sony_Pictures_Studios, en l'estat nord-americà de California, i en una propietat del mateix Buster Keaton de Beverly Hills https://en.wikipedia.org/wiki/Buster_Keaton%27s_Italian_villa.
4. Per manca de renovació dels drets d'autor, es troba en el domini públic https://ca.wikipedia.org/wiki/Domini_p%C3%BAblic.

COMENTARI: Malgrat una premissa un xic massa fluixa, l'espectacle i la diversió queden prou assegurats a càrrec de les racions d'slapstick https://ca.wikipedia.org/wiki/Com%C3%A8dia_de_clatellades i dels gags genèrics que inclou, com el de l'home empaitat i estomacat per una colla o el del cotxe que perd una roda, va a petar al mig de la via i és, òbviament, escomès pel ferrocarril. He de confessar que, abans de trobar que esdevindria clau pel desenllaç, l'estira-i-arronsa de gelosia entre la Nita i el Fredrick Leslie, els rols de la Joan Peers https://en.wikipedia.org/wiki/Joan_Peers i el Walter Merrill https://www.imdb.com/name/nm0581341/, respectivament, m'ha tocat bastant la pera. Al capdavall, però, es tracta d'una poca-soltada per passar l'estona i riure una mica. O sigui que, correcte, efectiva.

EN UN MOT: Pallassada.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        BÉ.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "Madam Satan" (1930)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0021106/

DURADA: 115 minuts i mig (Crèdits: 1 minut, al principi).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 60 (sobre 100).

MILLOR:
- Els números musicals i la seqüència de la catàstrofe del zepelí https://en.wikipedia.org/wiki/Zeppelin.

PITJOR:
- La farsa en l'apartament de la Trixie, el paper encarnat per la Lillian Roth https://en.wikipedia.org/wiki/Lillian_Roth.

NOTES:
1. Per tal d'estalviar-se problemes amb la censura, el Cecil Blount DeMille https://ca.wikipedia.org/wiki/Cecil_B._DeMille, el director, va rebre assessorament d'en Jason Joy, un censor de Hollywood.
2. Segons els registres de la Metro-Goldwyn-Mayer https://ca.wikipedia.org/wiki/Metro-Goldwyn-Mayer, el film va provocar unes pèrdues de 390 mil dòlars de l'època (uns 7 milions actuals); les altres dues pel·lícules de l'acord de tres del director amb l'MGM, "Dynamite" https://www.imdb.com/title/tt0019843/ i "The Squaw Man" https://www.imdb.com/title/tt0022428/, també foren fracassos comercials.
3. La part del zepelí fou filmada en Multicolor https://en.wikipedia.org/wiki/Multicolor però les còpies que es conserven són en blanc i negre.
4. El gruix del rodatge es va portar a terme en 59 dies, entre març i maig de 1930, en les instal·lacions dels Metro-Goldwyn-Mayer Studios a Culver City https://en.wikipedia.org/wiki/Sony_Pictures_Studios, en l'estat nord-americà de California.

COMENTARI: La jugada de la dona que sedueix el seu marit adúlter d'amagat per posar-lo en evidència m'ha sonat a "Le nozze di Figaro" https://ca.wikipedia.org/wiki/Les_noces_de_F%C3%ADgaro, l'òpera de Mozart i Da Ponte; aquí, a l'aire i amb desastre final. Un desastre que, imagino, s'inspira d'alguna manera en l'accident de l'USS Shenandoah (ZR-1) https://en.wikipedia.org/wiki/USS_Shenandoah_(ZR-1) de 1925 que un dels tripulants de la nau en la ficció menciona de passada. La pena és que, més enllà del component èpic de la resolució i l'espectacle musical, la impressió que resta és la d'enèsim retrat d'extravagància burgesa farcit de xerrameca arrossegada poc o gens entretinguda. Del vessant líric, sí que destacaria, especialment, el moment "Low Down", a càrrec de la Lillian Roth, en Jack King i l'Edward Prinz, i el segment de "The Cat Walk", amb lletra d'en Clifford Grey https://en.wikipedia.org/wiki/Clifford_Grey i música del Herbert Stothart https://ca.wikipedia.org/wiki/Herbert_Stothart. En qüestió de comèdia, poca cosa remarcable, trobo. Si de cas, alguna rèplica, com la del Jimmy Wade, encarnat pel Roland Young, quan li comuniquen que s'acosta una tempesta i ell diu que n'és conscient perquè ell l'ha desencadenat. Per cert, pel que fa a l'exhibició d'opulència, la festa https://ca.wikipedia.org/wiki/Ball_de_m%C3%A0scares en un zepelí suggereix exclusivitat; ara, tenir un orgue https://ca.wikipedia.org/wiki/Orgue a casa em sembla d'una excentricitat màxima. Jo em quedo, de totes maneres, amb el divertit encenedor mecànic de la Trixie.

EN UN MOT: Tabarra.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        BÉ.
RITME:          MALAMENT.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu la meva ignorància!

 

—Oh, you wives gimme a pain! I've heard a lot of that hooey about bought kisses. Yours are the kisses that are bought, bought with a stylish wedding and a big empty house. Something for nothing. That's the marriage game.
—What do you give him?
—What do I give him? I laugh when he does. I drink when he does. I give him a pow with lipstick kisses, a shoulder to hug. I give a dream made out of perfume and soft lights. I jazz all the dullness out of his soul for him.
—I believe you. I've thrown away my whole life.
—You didn't throw it away. You put it in a safe deposit box. And now, you've lost the key.
—I've tried not to lose my ideals.
—Oh, I get along without them!
—Why, of course you do! All you've got is a...
—Is a body, made out of flesh and blood. Is that what you mean? Well, I'm not ashamed of it! It got me where I am today.
---
Kay Johnson as Angela Brooks
Lillian Roth as Trixie

LLARGMETRATGE: "Speak Easily" (1932)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0023498/

DURADA: 81 minuts (Crèdits: 1 minut, al principi).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 50 (sobre 100).

MILLOR:
- La reacció del director d'escena, interpretat pel Sidney Toler https://en.wikipedia.org/wiki/Sidney_Toler, quan entén que la Pansy Peets, encarnada per la Ruth Selwyn https://en.wikipedia.org/wiki/Ruth_Selwyn, és la protegida del productor.

PITJOR:
- L'escena de l'embriaguesa del professor Post i l'Eleanor Espere, els papers a càrrec del Buster Keaton https://ca.wikipedia.org/wiki/Buster_Keaton i la Thelma Todd https://en.wikipedia.org/wiki/Thelma_Todd, respectivament.

NOTES:
1. Es basa en una novel·la escrita pel Clarence Budington Kelland https://en.wikipedia.org/wiki/Clarence_Budington_Kelland, "Footlights", publicada en febrer i març de 1932 per The Saturday Evening Post https://en.wikipedia.org/wiki/The_Saturday_Evening_Post.
2. El cost addicional pels endarreriments en l'elaboració van provocar una pèrdua de 33 mil dòlars que va esdevenir la raó per la que l'Irving Thalberg, cap de producció de la MGM, imposés una reducció del 30% en els emoluments del Buster Keaton per a la següent pel·lícula, "What! No Beer?" https://www.imdb.com/title/tt0024762/, també, dirigida per l'Edward Sedgwick https://ca.wikipedia.org/wiki/Edward_Sedgwick.
3. El rodatge es va portar a terme entre maig i juny de 1932, bàsicament, en les instal·lacions dels Metro-Goldwyn-Mayer Studios a Culver City https://en.wikipedia.org/wiki/Sony_Pictures_Studios, en l'estat nord-americà de California.
4. Per manca d'inscripció dels drets d'autor, es troba en el domini públic https://ca.wikipedia.org/wiki/Domini_p%C3%BAblic.

COMENTARI: Tot i que puc acceptar que el paio perdi l'oremus pel somriure d'una mossa, sobretot, si existeix la predisposició i l'avidesa, em grinyola bastant aquesta imprudència del professor, un home llegit, a l'hora d'engegar una aventura econòmica de risc sense la certesa dels seus possibles i en plena Gran Depressió https://ca.wikipedia.org/wiki/Gran_Depressi%C3%B3. Més enllà d'això, la caricatura del passerell maldestre em sembla correcta. També, la subtil befa al capital que promociona i afavoreix iniciatives culturals sense cap mena de criteri artístic ni acadèmic. El que no m'empasso és l'èxit per casualitat d'un espectacle tant grotesc com el que s'intueix; de fet, les estampes resulten ridícules, impròpies. Trobo, a més, que la majoria dels gags físics no acaben d'encaixar en el relat i que les intervencions de music hall https://en.wikipedia.org/wiki/Music_hall del Jimmy Durante https://en.wikipedia.org/wiki/Jimmy_Durante estan fora de lloc. Total, una mica fiasco.

EN UN MOT: Denigrant.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        REGULAR.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     REGULAR.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     REGULAR.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu la meva ignorància!

LLARGMETRATGE: "The Sin of Harold Diddlebock" (1947)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt0039825/

DURADA: 89 minuts i mig (Crèdits: 1 minut, al principi).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 57 (sobre 100).

MILLOR:
- L'escena de la creació del còctel https://ca.wikipedia.org/wiki/C%C3%B2ctel anomenat "The Diddlebock" per part del cambrer, en Jake, interpretat per l'Edgar Kennedy.

PITJOR:
- La carrinclonada final en el carruatge entre el Harold Diddlebock i la Miss Otis, encarnats pel Harold Lloyd i la Frances Ramsden, respectivament.

NOTES:
1. Es considera una continuació de la pel·lícula muda de 1925, "The Freshman" https://www.imdb.com/title/tt0015841/, dirigida pel Fred C. Newmeyer i en Sam Taylor; de fet, la seqüència inicial va precedida pel rètol, "The football game you are about to see was actually photographed in 1923 as part of Harold Lloyd's famous picture 'The Freshman': The story of a water boy who thought he was a member of the team"; a més, al final, surt l'agraïment, "The California Pictures Corporation is extremely grateful to Mr. Harold Lloyd for his permission to use part of 'The Freshman,' and to Messrs. Wally Westmore and Robert Paris for their able assistance to Mr. Lloyd in the creation of the role of Harold Diddlebock".
2. La producció va portar-se a terme entre setembre de 1945 i gener de 1946 en els Goldwyn Studios https://en.wikipedia.org/wiki/The_Lot_at_Formosa, bàsicament, amb un pressuposst estimat de més d'un milió set-cents mil dòlars.
3. En 1950, va tornar a estrenar-se amb una edició corregida i el títol "Mad Wednesday" per iniciativa del Howard Hughes, un dels productors; per una qüestió dels crèdits en aquesta segona versió, en Harold Lloyd va demandar California Pictures i RKO Pictures.
4. El lleó, Jackie the Lion https://www.imdb.com/name/nm2198938/, un dels que va fer de mascota per la Metro-Goldwyn-Mayer https://en.wikipedia.org/wiki/Leo_the_Lion_(MGM), va mossegar la mà prostètica del protagonista en una presa.

COMENTARI: Trobo una mica massa d'optimisme i excès de sort en l'argument, en les apostes guanyadores, en l'interès desaforat dels banquers i dels Ringling brothers https://en.wikipedia.org/wiki/Ringling_brothers per un circ en fallida, fins i tot, en el vessant sentimental de la història, amb la petita de les germanes Otis perdent el cul per un paio 27 anys més vell que ella. Tampoc no m'acaba de quadrar l'ús de l'alcohol a tall d'una poció màgica que provoca l'emissió espontània de brams. Encara que, he de reconèixer, la poca-solta m'ha fet riure. A més, m'ha grinyolat bastant, el reciclatge del vertigen del clàssic, "Safety Last!" https://www.imdb.com/title/tt0014429/. Potser, la recuperació cal encaixar-la com un homenatge però fa pudor de penúria creativa. O sigui que, francament, la impressió general s'acosta a la decepció. No obstant això, he de confessar que aquesta invitació a la disbauxa que m'ha semblat percebre m'ha plagut.

EN UN MOT: Al·legat.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        REGULAR.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     REGULAR.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu la meva ignorància!

 

 

—Miss Otis, uh...
—Yes, Mr. Diddlebock?
—Miss Otis, when your eldest sister, Hortense, came to work here some 17 or 18 years ago, I fell in love with her. She was a lovely girl.
—Yes, I know... I mean... that you fell in love with her. She told me.
—Oh... She swept me off my feet! My circumstances at that time did not permit even the contemplation of marriage.
—I know, she told me.
—When she very wisely stopped waiting for me and married the gentleman whose life she has since illuminated, I felt that my own life was ended, that I would never love again, that the sunshine had withdrawn permanently behind the clouds.
—I know.
—I was mistaken.
—Of course!
—Because when your next eldest sister, Irma, came to work here, I fell even more deeply in love with her than I had with Hortense.
—I know, she told me. Hortense even got a little burned about it.
—Well, she needn't have, because when Irma, in her turn, got married and was replaced by your next eldest sister, Harriet, I felt that everything that had gone before was merely an appetizer.
—I know, she told me, too.
—They were getting better and better. Your mother seemed to be making them nicer every year.
—Thank you!
—I haven't come to you yet. When Harriet ran away with that headstone salesman, I was inconsolable.
—None of us felt very good about it.
—I was going to propose the very next day!
—She didn't know that.
—I had the ring in my pocket. I just made the last payment on it, the one I'd started for Hortense.
—You came so close!
—I never felt so defeated in my life. I never thought I'd smile again.
—Then you met Margie.
—That's right! She was even better than the others.
—Mother had more practice.
—Practice makes perfect. By then, of course, I'd been wiped out in the market.
—Oh, was that it? She never knew.
—That's right! I started to get on my feet again when your sister Claire came to work.
—Why didn't you ask her? Didn't you like her?
—Like her? I worshipped her! Only that irresponsible lout, that loafer who married my sister, chose that very moment to kick the bucket with... to pass on without leaving even a dime's worth of insurance. Uh... So I found myself with a ready-made family.
—Poor Mr. Diddlebock! I suppose you were in love with Rosemary too while she was here.
—Naturally! Of course, I was so in the habit of being in love with your mother's daughters by then that it would be impossible for me to even see one without... without...
—Without what, Mr. Diddlebock?
—I presume you know I've adored you since the first morning you punched your first time card. You knew it, didn't you?
—Well, I... I suspected it. My sisters had warned me.
—Of course. Imagine, being exposed to seven Miss Americas and muffing the whole seven of them!
—Poor Mr. Diddlebock!
—I'm leaving here today.
—Oh, no, Mr. Diddlebock!
—That's what I really wanted to tell you. I don't know where I'm going, and I very probably won't see you again, so... I want you to take this. It's all paid for. Someday, when you meet some young man who's really worthy of you and who has everything but the engagement ring, you can take that excuse away from him anyway and... Well...
---
Harold Lloyd as Harold Diddlebock
Frances Ramsden as Miss Otis

DOCUMENTAL: "Linda Ronstadt: The Sound of My Voice" (2019)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt10011448/

DURADA: 93 minuts i mig (Crèdits: 3 minuts i mig).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 68 (sobre 100).

MILLOR:
- L'admiració que confessa la Linda Ronstadt https://ca.wikipedia.org/wiki/Linda_Ronstadt cap a l'Emmylou Harris https://ca.wikipedia.org/wiki/Emmylou_Harris des del primer moment que la sent cantar.

PITJOR:
- El capítol de l'Aaron Neville https://en.wikipedia.org/wiki/Aaron_Neville.

NOTES:
1. Es basa en l'autobiografia de l'artista, "Simple Dreams: A Musical Memoir", publicada en 2013.
2. Li va ser atorgat el guardó com a "Best Music Film" en la 63a edició https://ca.wikipedia.org/wiki/63ns_Premis_Grammy dels Grammy Awards.
3. Abans dels crèdits, surt el rètol, "In 2014 Linda was inducted into the Rock and Roll Hall of Fame", alhora que comença a sonar "When Will I Be Loved" https://en.wikipedia.org/wiki/When_Will_I_Be_Loved, interpretada per la Carrie Underwood https://ca.wikipedia.org/wiki/Carrie_Underwood, la Bonnie Raitt https://ca.wikipedia.org/wiki/Bonnie_Raitt, la Sheryl Crow https://ca.wikipedia.org/wiki/Sheryl_Crow, l'Emmylou Harris https://ca.wikipedia.org/wiki/Emmylou_Harris i l'Stevie Nicks https://ca.wikipedia.org/wiki/Stevie_Nicks durant la cerimònia d'inclusió; al final de les lletres, apareix la dedicatòria, "In Memory Of Steven 'Flip' Lippman".
4. En Rob Epstein https://ca.wikipedia.org/wiki/Rob_Epstein i el Jeffrey Friedman https://en.wikipedia.org/wiki/Jeffrey_Friedman_(filmmaker), els directors, explicaren en una roda de precs i preguntes posterior a una projecció de la peça que el primer contacte amb la protagonista fou a través del tècnic que els reparava l'ordinador, el qual donava servei, també, a la cantant.

COMENTARI: Entenc que no es tractava de fer de manera totalment objectiva un recompte exhaustiu de fets perquè una hora i mitja dóna pel que dóna. I, també, que el màxim valor de l'assumpte és el testimoni directe dels entrevistats oferint anècdotes, com la dels bitllets d'avió robats de'n John Boylan https://en.wikipedia.org/wiki/John_Boylan_(music_producer) o la de l'entrepà de mantega de cacauet i gelea https://en.wikipedia.org/wiki/Peanut_butter_and_jelly_sandwich del John David Souther https://en.wikipedia.org/wiki/JD_Souther. Però, la impressió que em queda és la de tastet més aviat innocu, per no molestar ningú, sense escarrassar-se gaire tampoc. És a dir, quelcom no acaba de rutllar en un documental quan l'espectador ha de recórrer sovint a la Viquipèdia https://ca.wikipedia.org/wiki/Viquip%C3%A8dia per posar context, completar informació que es menciona de passada o aclarir certs episodis que s'expliquen superficialment; per exemple, l'afer amb el polític, en Jerry Brown https://ca.wikipedia.org/wiki/Jerry_Brown. Molt bé, respecte pel dret a la privacitat. Aleshores, plega veles i adeu-siau! Per altra banda i tenint en compte el títol, resulta un pèl decebedora, la manca d'anàlisi de la tècnica vocal de l'homenatjada, exponent principal del seu talent. M'esperava algun petit incís per part d'un expert, a tall d'allò que fan els mestres de cant influenciadors als seus canals, com ara l'Elizabeth Zharoff, @TheCharismaticVoice https://youtu.be/FT5U1EvPY3c. Tot i que, d'acord, admeto que, igualment, no copso gaire del que diuen. En fi... La immensa capacitat de seducció de la figura juga a favor del relat. O sigui que, al capdavall, l'experiència esdevé agradable. Ara, recordo la fascinació que em va provocar la noia en mirar-me les fotografies dels Stone Poneys https://en.wikipedia.org/wiki/Stone_Poneys quan, crec, en 2021, vaig ensopegar amb "Different Drum" https://en.wikipedia.org/wiki/Different_Drum per culpa de "Seven Psychopaths" https://www.imdb.com/title/tt1931533/, el film de 2012 dirigit pel Martin McDonagh. Per cert, parlant de vistes agradables, veig que l'estrella podria ser interpretada per la Selena Gomez https://ca.wikipedia.org/wiki/Selena_Gomez en una pel·lícula biogràfica https://www.imdb.com/title/tt30833589/. Uf, no sé si em convenç! Veurem... o no.

EN UN MOT: Síntesi.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        BÉ.
RITME:          BÉ.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     NO APLICA.
COMPRENSIÓ:     REGULAR.

Perdoneu la meva ignorància!

SÈRIE: "Sakamoto Deizu - Temporada 1a" (Des de l'11 de gener fins el 23 de setembre de 2025)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt17069148/episodes/?season=1

DURADA: 522 minuts (Crèdits: 72 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 53 (sobre 100).

MILLOR:
- Els episodis del museu de la ciència d'Okutabi, el 7è i el 8è.

PITJOR:
- Els capítols 10è i 11è, de l'onsen https://ca.wikipedia.org/wiki/Onsen i del casino de la tríada https://ca.wikipedia.org/wiki/Tr%C3%ADada_(m%C3%A0fia_xinesa), respectivament, el patetisme de l'Apart, el personatge a qui donen veu en Chiaki Kobayashi i la Natsumi Fujiwara, o la poca-solta de l'episodi 17è en el que un avió es converteix en camp de batalla en ple vol.

NOTES:
1. És l'adaptació del manga homònim https://en.wikipedia.org/wiki/Sakamoto_Days, desenvolupat pel Yuto Suzuki, en circulació des de 2020; entre d'altres obres derivades del mateix material, s'inclouen dues novel·les escrites per la Renka Misaki, "Sakamoto Deizu: Koroshiya no Mesoddo" i "Sakamoto Deizu: Koroshiya Buruusu", publicades en 2023 i 2024, respectivament, o una pel·lícula amb actors de carn i ossos https://www.imdb.com/title/tt38488719/, dirigida pel Yuuichi Fukuda, que fou estrenada en 2026.
2. Es divideix en dos kuuru https://en.wikipedia.org/wiki/Television_in_Japan#Programs; el primer, entre l'11 de gener i el 22 de març de 2025, amb els capítols "Densetsu no Koroshiya", "Baasasu Sonhi·Bachou", "Shugaa Paaku e Youkoso!", "Haado-Boirudo", "Tsuyosa no Wake", "Mashimo Heisuke", "Jurashikku Yarou", "Sakamoto-shouten baasasu Raabou", "Kakekomi Jousha", "Sentou Moudo" i "Kajino Batoru"; i, el segon, des del 15 de juliol fins el 23 de setembre del mateix any, amb els lliuraments "Overload", "Bachi Atari", "Kyoushuu", "Guruguru Tawaa", "Kiri Kiri Mai", "Have a Nice Flight", "Kanaguri", "Sanji Shiken", "Oshi Kaburi", "Haado Moudo" i "Sorezore no Misshon".
3. En el capítol 7è, sona una cançó de sortida exclusiva, "Somebody Help Us", interpretada pel Vaundy https://en.wikipedia.org/wiki/Vaundy; alguns episodis, concretament, el 2n, el 6è, el 10è, el 13è, el 14è, el 15è, el 17è, el 18è, el 20è i el 22è, presenten escenes després dels crèdits del final (en el darrer, és un avançament d'esdeveniments futurs).
4. Fou anunciada oficialment una segona temporada el 20 de desembre de 2025 durant un acte en la Jump Festa https://ca.wikipedia.org/wiki/Jump_Festa sense especificar data d'estrena.

COMENTARI: Grinyola massa. Quan vaig llegir la sinopsi, vaig imaginar una història simpàtica de redempció, un sicari penedit i reformat per l'amor d'una família oferint cert mestratge, saviesa madura. Allò que m'he trobat, un enfrontament groller sense solta ni volta entre delinqüents superdotats, no té res a veure. Bàsicament, la fórmula és la clàssica d'herois contra vilans. Els matisos, però, no només no enriqueixen el producte sinó que, diria, l'espatllen fent-lo gairebé tòxic. Perquè detecto una mena d'intenció bastant irresponsable de blanqueig del món criminal a base de frivolitats que esdevenen, fins i tot, ridícules, com disfressar la Satsuren, l'associació d'assassins del Japó, de corporació econòmica ordinària, o pintar la JCC (Japan Clear Creation), l'institut d'ensinistrament de malfactors, com una vulgar acadèmia. A més, tenint en compte el grau de sang i fetge de l'assumpte, trobo força improcedents les típiques gracietes puerils d'alguns personatges, per exemple, l'Heisuke Mashimo i la Lu Shaotang, interpretats pel Ryouta Suzuki i l'Ayane Sakura, respectivament. Una qüestió que em toca especialment els pebrots és la dels enemics derrotats que desisteixen o que es transformen en amics, sobretot, els del principi. Doncs, sense això, la política domèstica de no matar del Tarou Sakamoto, el paper a càrrec del Tomokazu Sugita, no s'aguanta. He de reconèixer, no obstant, que se'n surt molt bé a l'hora de retratar malparits odiosos.

EN UN MOT: Esgarriada.

PAÍS:           JAPÓ.
INTERÈS:        REGULAR.
RITME:          REGULAR.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   MALAMENT.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     REGULAR.

Perdoneu la meva ignorància!