Potser empès pel record nostàlgic que guardo de la sèrie mítica "The Love Boat" (1), titulada per RTVE "Vacaciones En El Mar" en la seva emissió doblada al castellà de principis dels 80's, em vaig aventurar a embarcar-me en un creuer de la naviliera Norwegian Cruise Line (2) que cobria un trajecte entre el port català de Barcelona i el nord-americà de Miami tot realitzant dues úniques escales breus, a les Illes Açores i a les Verges dels USA. A priori, qualsevol hauria previst la perspectiva de passar-se tretze dies navegant amb només dues aturades entre origen i destinació, si més no, com a grisa. Però certs atenuants, o la visió peculiar que tinc de les coses, m'havien convençut del contrari. Per exemple, he de reconèixer que el fet d'anar d'un costat a l'altre de l'oceà Atlàntic em feia força il·lusió, essent el primer cop en vaixell. També em feia patxoca la circumstància d'haver de travessar l'estret de Gibraltar veient alhora Àfrica i Europa, a esquerra i dreta. Evidentment, i malgrat la seva fugacitat, em trempaven suficientment per sí mateixes les visites a l'illa portuguesa de São Miguel i ianqui de Saint Thomas. I, en el fons, em cridava l'atenció l'anomenat per la companyia titular del transport "Freestyle Cruising" (més o menys, "fes el que et roti"), sonava bé.
Al final, si hagués de resumir en una paraula la travessia, assumint sense manies el risc de cometre injustícia, escolliria "AVORRIMENT", en majúscules, negreta i subratllat. No per manca d'alternatives. De fet, el ventall d'activitats presentades era prou raonable considerant l'espai, l'embarcació. Així, recordo haver llegit al programa diari de bord convocatòries diverses per conferències variades, demostracions, classes i xerrades de temes distints, subhastes, competicions de karaoke i bingo, tornejos de bàsquet, bitlles, ping-pong, jocs de preguntes i respostes entre els passatgers, sessions de pilates o gimnàstica en la seva mutació més recent, el Zumba (3), projeccions a les pantalles gegants de diferents audiovisuals... La mateixa nau brindava possibilitats inherents a les instal·lacions com la biblioteca (minsa, val a dir), la coberta solàrium, les piscines amb tobogans, l'anella de tartan, l'àrea d'spa (pagant extra, eh!), algunes botigues, el saló de videojocs i màquines escurabutxaques sumades al casino de bord. Més opcions? No sé, l'oferta gastronòmica o el que, suposadament, havia de representar un incentiu dels més potents, els espectacles i les actuacions en viu.
Reconec que em costa poc trobar pegues a les situacions que visc, no obstant això, penso que aquest cop m'ho vaig posar ben fàcil per acabar insatisfet. Per començar, aviat, en salpar, vaig descobrir ser sensible al gronxament del mar, fins i tot del Mediterrani manyac. Cert que podia haver pres alguna píndola contra el mareig, ofertes molt amablement de franc al passatge. Només que no me'n refiava de no patir cap efecte secundari pitjor. Després, la mitjana d'edad dels que no erem tripulació rondava els seixanta anys, vint per sobre de la meva. Què t'esperes d'un creuer que fa via cap Amèrica al novembre? Doncs, iaios nordamericans, anglesos i alemanys. De manera que, amb tot el respecte, es respirava una atmosfera marinada de geriàtric. Si he de referir-me als escenaris, entre imitadors de cantants a l'estil de Las Vegas, hipnotitzadors de pega, uns noiets que cantaven versions en harmonia, intèrprets en diferents formats o estils i, no sé, salvant de la crema el Blue Man Group (4), he de parlar de decepció. Les funcions de gran format, de teatre, per dir-ho d'alguna manera, semblaven escurçades per ajustar-se a l'hora de durada, imagino, per adaptar-se a la bufeta dels avis. La qual cosa, en certs casos, era una veritable benedicció. I les altres representacions, per omplir, vulgars. Ara em ve a la memòria, mal que em pesi, un grup que feia blues en un dels locals, absolutament atroç. I, mentrestant, jo pensava que aquella tropa no només estava "gaudint" del mateix creuer que jo sense haver pagat sinó que, probablement, rebien un sou per fer la comèdia que feien. Ben mesquí que sóc.
Admeto que, globalment, el servei va ser correcte, sense floritures. Però, ves per on, que el que em va quedar enregistrat a la testa van ser les rèpliques d'algun cambrer impertinent o el galdós servei de bugaderia. I no em considero gaire primmirat en aquest aspecte, no necessito reverències ni que em facin la gara-gara constantment. De fet, el tracte asèptic sovint m'està prou bé. El que no em plau, per posar un exemple, és que quan demani una beguda sense glaçons al got ("No ice", en anglés), el bàrman es tapi els ulls i respongui de manera sorneguera "M'he de treure els ulls o què?" ("Shall I plug my eyes off then?", en anglés). Deixant de banda el molt o poc enginy de jugar amb les paraules "ice" i "eyes", que es pronuncien amb fonètica molt semblant, i el discutible gust d'evocar una imatge d'algú arrencant-se els globus oculars, dubto si fer broma amb un client en una primera presa de contacte es pot qualificar de poc professional o senzillament de fatxendaria. Pel que fa a la roba, vaig sol·licitar que em rentessin una muda i me la van extraviar. Aleshores, em van dur a la mateixa sala de màquines... rentadores, als budells del vaixell, i vaig haver de regirar entre una muntanya de teles i draps (vull creure que nets), molts dels quals llenceria, calçotets i samarretes, per tal d'identificar les meves peces. Confesso que, potser, em va emocionar una mica ser capaç de descobrir aquella àrea restringida del buc... Nogensmenys, un dels meus mitjons va desaparèixer per sempre més.
Perdre'm el pas per l'estret de Gibraltar va ser una badada meva. Em vaig atabalar perquè una mitja hora abans del moment precís em van comunicar que la tarja de crèdit que volia fer servir per carregar les despeses havia estat denegada i el meu compte de passatger era blocat, la qual cosa trastornava un pèl els meus plans i introduïa el factor de la incertesa al viatge. La qüestió és que vaig dedicar força estona, massa, en intentar contactar amb el banc gràcies al que, em van repetir, era una trucada de cortesia. Però, evidentment, les entitats financeres mai no responen quan les necessites. Així que, resignat, vaig desistir mutant, finalment, el mètode de liquidació a l'efectiu. Irònicament, de tornada a Andorra, l'agent de la sucursal, fins i tot, em va renyar per no haver avisat de que marxava de vacances quan vaig voler protestar per la situació en la que m'havia trobat.
Si hi ha quelcom del que no em puc queixar en absolut és el menjar. I és que, en relació al meu nivell d'exigència gens sofisticat sobre aquest tema en termes de varietat, qualitat i quantitat, l'oferta gastronòmica era més que acceptable. Tant era així que, de vegades, m'envaïa la sensació que allò més assenyat era dedicar tot el temps disponible en aprofitar-se del banquet a l'estil de "La Grande Bouffe" de Marco Ferreri (5). En certa manera, tot plegat resultava un xic paradoxal ja que, per un costat, no podia deslliurar-me de la nàusea contínua i, alhora, res em venia més de gust que seguir atipant-me com un porc. Crec que vaig cruspir-me un milió de cucurulls de gelat de vainilla mentre vaig ser a bord. A part d'això, a São Miguel va acudir-se'm de comprar un tascó de formatge local, deliciós; igual d'inoportú, que vaig patir per fulminar.
Què més? Doncs, un servei d'internet via satèl·lit inadmissible i car, en forma d'esperar-se pacientment al llarg de tretze minuts per una connexió inoperant i, al capdavall, abandonar pagant quinze dòlars a canvi de no res. I, perdut com em sentia, necessitava consultar, al menys, el que havia fet el Barça! Que només emetien notícies anglosaxones per la tele, quin desencís! Fins al punt que una tarda vaig gastar-me vint dòlars més en una d'aquestes andròmines escurabutxaques intentant pescar un iPad (6) de premi per entretenir-me i amb l'esperança de l'entreteniment futur. I vaig fracassar! Tant de bo haguessin programat més actes com la presentació del curtmetratge "Destino" (7), col·laboració entre Salvador Dalí i Walt Disney... de set minuts de durada. Molt interessant; malgrat, en realitat, el que pretenien era vendre esbossos de l'empordanès o reproduccions dels mateixos suposadament legítims. La pela és la pela. Com a Saint Thomas, on em van fer desemborsar quatre dòlars de l'ala per entrar a la badia de Magens (8). Que sí, que molt maca... però em torna la cançó "Miami Beach" dels Lax'n'Busto (9), sobretot la primera estrofa.
Tant sols vaig passar un dia i una nit a Miami, a manca d'ideees; mai vaig ser gaire afeccionat a "Miami Vice" (10) de petit. Un detall que em va empipar de valent va ser haver de llogar un vehicle que em permetés desplaçar-me pel territori i, a sobre, que el canvi del cotxe en qüestió fos automàtic. Quina angoixa! Obeint aquesta sàvia recomanació, però, vaig ser capaç de conduir fins als Everglades a visitar els cocodrils esquius, muntar en un airboat i menjar-me una salsitxa de carn de caiman. Després, encara vaig tenir temps de trepitjar la sorra de la platja a la recerca de silicona. Què voleu que us digui? Glamour, zero.
Llavors, de matí, vaig saltar cap a Los Angeles tot cantant els primers compassos de "Cadillac Solitario" de Loquillo y los Trogloditas (11), amb el temps just de presenciar un partit insípid dels Lakers (12), el vespre del dia que vaig arribar; i, a l'endemà, acostar-me a l'Observatori Griffith a fer-me la foto de rigor amb el rètol cèlebre de Hollywood a la meva esquena. Contemplant l'estàtua de James Dean en viu em van venir ganes de mirar-me la pel·lícula "Rebel Without a Cause" (13) dirigida per Nicholas Ray l'any 1955, tot un clàssic obligat. Curiós que em fes tant de goig pujar per la via asfaltada que arriba fins a aquest planetari, a pesar d'anar abillat amb un vestit de mudar i suar com un pollet (tant que van aparèixer marques de sal al teixit!). Ara que hi penso, el camí guarda certa retirada a la Carretera Alta de les Roquetes, a Barcelona, que mor al mirador de Torre Baró. Pastat!
En fi, sense dubte, el que em va impactar més de tot aquest episodi fou l'espectacular escocesa que, per fortuna o desgràcia, va ocupar el seient del meu costat al vol de tornada cap a Londres. Bohèmia, artista, dissenyadora, simpàtica, preciosa, divertida, atractiva... Tot xerrant amb ella, les hores em van passar... volant!
