SÈRIE: "Love - Temporada 1a" (2016)

Alerta (spoiler alert)! Puc estar revelant detalls que malmetin el gaudi de l'obra... o no.

FITXA: https://www.imdb.com/title/tt4061080/episodes?season=1

DURADA: 329 minuts (Crèdits: 17 minuts).

PUNTUACIÓ SUBJECTIVA: 60 (sobre 100).

MILLOR:
- Quan el Gus Cruikshank, interpretat pel Paul Rust, canvia la pesseta en el 5è capítol, "The Date".

PITJOR:
- Les trobades a casa del Gus per posar música als títols de les pel·lícules; com en el 4t episodi, "Party in the Hills", amb "The Perfect Storm", del 2000, dirigida pel Wolfgang Petersen, o en el 8è capítol, "Closing Title Song", amb "Carlito's Way", a càrrec del Brian De Palma, estrenada el 1993.

NOTES:
1. Originalment, Netflix va encarregar dues temporades de la sèrie; aquesta primera, de 10 capítols.
2. La segona temporada va estrenar-se el 10 de març del 2017 i la tercera, la darrera, va ser oferta des del 9 de març del 2018; totalitzant, 34 episodis.
3. L'Iris Apatow, que fa de l'Arya Hopkins, es la filla del co-creador i co-productor, el Judd Apatow.
4. Els Mar Vista Studios, on treballa el Gus, són, en realitat, els Sony Pictures Studios, a Culver City, a l'estat de Califòrnia dels EUA.

COMENTARI: Si més no, m'ha fet recordar aquella visita llampec a Los Angeles que vaig efectuar durant la tardor del 2012 i, sobretot, el vol de tornada cap a Europa en el que vaig coincidir amb una escocesa bohèmia a qui li vaig explicar la meva intenció (mai materialitzada fins ara) de programar una aplicació per a telèfon mòbil per entrenar els cunnilingus. En fi... Un detall clau per mi en això que s'anomena "rom-com", o comèdia d'amors, és que els protagonistes no facin gaire fàstic. Aquí, tant el personatge de la Mickey Dobbs, l'abstèmia Gillian Jacobs, com el del Gus Cruikshank, em provoquen certa repulsa. Un tema important, també, és que existeixi la part còmica, que jo no he sabut trobar per enlloc. De fet, tinc la sensació que predominen el drama i les situacions incòmodes, més que altra cosa. De manera que podria resumir la qüestió en que no he connectat amb la sèrie. D'acord, puc dir que la Claudia O'Doherty, el paper de la Bertie Bauer, va encisar-me des del primer moment, m'ha semblat adorable. Ah! I el logo animat que surt al principi dels capítols, la raó per la qual vaig interessar-me pel programa. Menys és res.

EN UN MOT: Enganyosa.

PAÍS:           EUA.
INTERÈS:        REGULAR.
RITME:          REGULAR.
ELABORACIÓ:     BÉ.
TÈCNICA:        BÉ.
DENSITAT:       BÉ.
ORIGINALITAT:   REGULAR.
INTÈRPRETS:     BÉ.
COMPRENSIÓ:     BÉ.

Perdoneu per la meva ignorància!

Sóc culé, del Barça

Sóc barcelonista, suposo, perquè vaig néixer a Barcelona (si m'he de creure el relat de la meva mare vaig ser parit a Les Corts). Però, sobretot, perquè no ho puc evitar. De vegades, m'he forçat a ignorar aquesta casa de barrets en la que han convertit el nostre estimat FCB la xurma i gent vil afins al club. Nogensmenys, el sentiment culé és una cosa que es porta dins i no es pot neutralitzar fàcilment.
També m'agrada el setè art, de manera que, dedico força hores del meu esbarjo a empassar-me pel·lícules de qualsevol gènere, estil, pressupost i procedència. És per això que, quan se'm va presentar la possibilitat de veure "You Don't Mess with the Zohan", no vaig dubtar en donar-li una oportunitat.
El director del film és un tal Dennis Dugan, veterà del mitjà, la filmografia del qual m'estalviaré amb gust. Mentre que el guió corre a càrrec de l'Adam Sandler, el Robert Smigel i en Judd Apatow, nou gurú de la comèdia poca-solta. I el meu veredicte és, estòlida i barroera. El senyor Sandler en sap un tou de fer patafis com aquest. Exemples en són nyaps com "The Waterboy" (1998), "Big Daddy" (1999), "Little Nicky" (2000), "Mr. Deeds" (2002),"50 First Dates" (2004), etc, etc... No val la pena ni descarregar-les il·legalment d'internet.
En defensa de l'Apatow, crec de justícia fer una menció especial en aquest punt per "Walk Hard: The Dewey Cox Story", perquè considero que és una paròdia musical ben feta i amena.
Em pregunto si cap d'aquests quatre elements, Dugan, Sandler, Smigel o Apatow, serà el responsable que dins del primer minut de "You Don't Mess with the Zohan" aparegui un figurant lluint la samarreta del Barça. Res, un segon, si arriba. Ni punt de comparació amb aquella aparició del baixista dels californians Weezer amb la blaugrana de Kappa en el clip del seu tema "El Scorcho" de l'àlbum "Pinkerton".

Perdoneu per la meva ignorància.
Salut!