Lobster With Noodles

Fideus amb llamàntol, el vint-i-sis de juliol del dos mil catorze a la Barceloneta...

Missatgeria De-Tant-En-Tània

Ja m'imagino què en diria un psicòleg, que el meu problema amb els sistemes de missatgeria instantània es remunta a la meva infantesa perquè em penso que vaig rebre manca d'atenció parental de petit. I és probable que encertés tenint en compte que, de tres germans, jo era el mitjà, el "menys" especial. També, potser, la diagnosi inclouria cert component d'egoisme, de baixa autoestima, de gelosia i, evidentment,  d'impaciència. La veritat, tant se me'n fot. La qüestió és que m'he proposat abandonar l'ús de Whatsapp's, Line's, xats i similars doncs em rebenta romandre pendent de respostes diferides i anar de corcoll darrera les àrees de connexió a xarxa gratuïta. Per davant vagi que no estic en contra del progrés. Ans al contrari, visca la mandanga multimèdia! ... L'útil, si més no.

D'entrada, no sóc cap manyà, ni metge, ni capellà que hagi d'estar alerta les vint-i-quatre hores del dia. Ni ho vull! A banda d'això, qualsevol assumpte mitjanament transcendent considero que ha de ser comunicat de boca a oïda com a mínim, encara que sigui a través d'un terminal de vídeo o d'àudio, i no mitjançant un text autocorregit acompanyat d'icones poca-soltes... Que sí, que són molt bufones, perfecte. Que voleu si crec que una síl·laba parlada, amb el seu to, la seva cadència, fins el seu ambient de fons, aporta més informació vertadera que un paràgraf sencer ple de ninots fent ganyotes? Sense comptar la velocitat i senzillesa; dubto que mai els meus dits teclegin o polsin més ràpid que la meva llengua es bellugui, i fàcil que és enraonar. Reconec, però, que una trucada telefònica implica una intrusió, sovint impertinent, mentre que l'avís de text pot ser tan amable com ho desitgi l'usuari. De fet, en la seva instància més dòcil, què és aquest text sinó una mena de correu electrònic? Aquests sí m'agraden... més o menys. En resum, trucada i email, útils; la resta, entreteniment. Eh! Cap problema.

Aleshores? Doncs, allò que em rosega del tema és la pròpia interacció, la unilateralitat, les rèpliques tardanes (malgrat la tecnologia sigui culpable), les contestes irreflexives o automàtiques, l'atenció deficient quan el teu interl·locutor simultanieja amb altres actors o activitats, la desídia, les abreviacions, les omissions, el desordre causat per ràfegues d'intervencions... és a dir, l'absència de respecte per la conversa... I això, molt em temo, lliga amb l'anàlisi psicològica del subjecte, quan el resultat de les relacions en les que participa depèn del carisma, l'atractiu, l'empatia, la gràcia... i de l'exigència del mateix cap aquelles. Ja ho diuen, no t'esperis res i no et decebràs. Llavors, m'estimo més no jugar.

O. C. A. - Obagós Cansat Avorrit

Potser empès pel record nostàlgic que guardo de la sèrie mítica "The Love Boat" (1), titulada per RTVE "Vacaciones En El Mar" en la seva emissió doblada al castellà de principis dels 80's, em vaig aventurar a embarcar-me en un creuer de la naviliera Norwegian Cruise Line (2) que cobria un trajecte entre el port català de Barcelona i el nord-americà de Miami tot realitzant dues úniques escales breus, a les Illes Açores i a les Verges dels USA. A priori, qualsevol hauria previst la perspectiva de passar-se tretze dies navegant amb només dues aturades entre origen i destinació, si més no, com a grisa. Però certs atenuants, o la visió peculiar que tinc de les coses, m'havien convençut del contrari. Per exemple, he de reconèixer que el fet d'anar d'un costat a l'altre de l'oceà Atlàntic em feia força il·lusió, essent el primer cop en vaixell. També em feia patxoca la circumstància d'haver de travessar l'estret de Gibraltar veient alhora Àfrica i Europa, a esquerra i dreta. Evidentment, i malgrat la seva fugacitat, em trempaven suficientment per sí mateixes les visites a l'illa portuguesa de São Miguel i ianqui de Saint Thomas. I, en el fons, em cridava l'atenció l'anomenat per la companyia titular del transport "Freestyle Cruising" (més o menys, "fes el que et roti"), sonava bé.

 

Al final, si hagués de resumir en una paraula la travessia, assumint sense manies el risc de cometre injustícia, escolliria "AVORRIMENT", en majúscules, negreta i subratllat. No per manca d'alternatives. De fet, el ventall d'activitats presentades era prou raonable considerant l'espai, l'embarcació. Així, recordo haver llegit al programa diari de bord convocatòries diverses per conferències variades, demostracions, classes i xerrades de temes distints, subhastes, competicions de karaoke i bingo, tornejos de bàsquet, bitlles, ping-pong, jocs de preguntes i respostes entre els passatgers, sessions de pilates o gimnàstica en la seva mutació més recent, el Zumba (3), projeccions a les pantalles gegants de diferents audiovisuals... La mateixa nau brindava possibilitats inherents a les instal·lacions com la biblioteca (minsa, val a dir), la coberta solàrium, les piscines amb tobogans, l'anella de tartan, l'àrea d'spa (pagant extra, eh!), algunes botigues, el saló de videojocs i màquines escurabutxaques sumades al casino de bord. Més opcions? No sé, l'oferta gastronòmica o el que, suposadament, havia de representar un incentiu dels més potents, els espectacles i les actuacions en viu.

 

Reconec que em costa poc trobar pegues a les situacions que visc, no obstant això, penso que aquest cop m'ho vaig posar ben fàcil per acabar insatisfet. Per començar, aviat, en salpar, vaig descobrir ser sensible al gronxament del mar, fins i tot del Mediterrani manyac. Cert que podia haver pres alguna píndola contra el mareig, ofertes molt amablement de franc al passatge. Només que no me'n refiava de no patir cap efecte secundari pitjor. Després, la mitjana d'edad dels que no erem tripulació rondava els seixanta anys, vint per sobre de la meva. Què t'esperes d'un creuer que fa via cap Amèrica al novembre? Doncs, iaios nordamericans, anglesos i alemanys. De manera que, amb tot el respecte, es respirava una atmosfera marinada de geriàtric. Si he de referir-me als escenaris,  entre imitadors de cantants a l'estil de Las Vegas, hipnotitzadors de pega, uns noiets que cantaven versions en harmonia, intèrprets en diferents formats o estils i, no sé, salvant de la crema el Blue Man Group (4), he de parlar de decepció. Les funcions de gran format, de teatre, per dir-ho d'alguna manera, semblaven escurçades per ajustar-se a l'hora de durada, imagino, per adaptar-se a la bufeta dels avis. La qual cosa, en certs casos, era una veritable benedicció. I les altres representacions, per omplir, vulgars. Ara em ve a la memòria, mal que em pesi, un grup que feia blues en un dels locals, absolutament atroç. I, mentrestant, jo pensava que aquella tropa no només estava "gaudint" del mateix creuer que jo sense haver pagat sinó que, probablement, rebien un sou per fer la comèdia que feien. Ben mesquí que sóc.

 

Admeto que, globalment, el servei va ser correcte, sense floritures. Però, ves per on, que el que em va quedar enregistrat a la testa van ser les rèpliques d'algun cambrer impertinent o el galdós servei de bugaderia. I no em considero gaire primmirat en aquest aspecte, no necessito reverències ni que em facin la gara-gara constantment. De fet, el tracte asèptic sovint m'està prou bé. El que no em plau, per posar un exemple, és que quan demani una beguda sense glaçons al got ("No ice", en anglés), el bàrman es tapi els ulls i respongui de manera sorneguera "M'he de treure els ulls o què?" ("Shall I plug my eyes off then?", en anglés). Deixant de banda el molt o poc enginy de jugar amb les paraules "ice" i "eyes", que es pronuncien amb fonètica molt semblant, i el discutible gust d'evocar una imatge d'algú arrencant-se els globus oculars, dubto si fer broma amb un client en una primera presa de contacte es pot qualificar de poc professional o senzillament de fatxendaria. Pel que fa a la roba, vaig sol·licitar que em rentessin una muda i me la van extraviar. Aleshores, em van dur a la mateixa sala de màquines... rentadores, als budells del vaixell, i vaig haver de regirar entre una muntanya de teles i draps (vull creure que nets), molts dels quals llenceria, calçotets i samarretes, per tal d'identificar les meves peces. Confesso que, potser, em va emocionar una mica ser capaç de descobrir aquella àrea restringida del buc... Nogensmenys, un dels meus mitjons va desaparèixer per sempre més.

Perdre'm el pas per l'estret de Gibraltar va ser una badada meva. Em vaig atabalar perquè una mitja hora abans del moment precís em van comunicar que la tarja de crèdit que volia fer servir per carregar les despeses havia estat denegada i el meu compte de passatger era blocat, la qual cosa trastornava un pèl els meus plans i introduïa el factor de la incertesa al viatge. La qüestió és que vaig dedicar força estona, massa, en intentar contactar amb el banc gràcies al que, em van repetir, era una trucada de cortesia. Però, evidentment, les entitats financeres mai no responen quan les necessites. Així que, resignat, vaig desistir mutant, finalment, el mètode de liquidació a l'efectiu. Irònicament, de tornada a Andorra, l'agent de la sucursal, fins i tot, em va renyar per no haver avisat de que marxava de vacances quan vaig voler protestar per la situació en la que m'havia trobat.

 

Si hi ha quelcom del que no em puc queixar en absolut és el menjar. I és que, en relació al meu nivell d'exigència gens sofisticat sobre aquest tema en termes de varietat, qualitat i quantitat, l'oferta gastronòmica era més que acceptable. Tant era així que, de vegades, m'envaïa la sensació que allò més assenyat era dedicar tot el temps disponible en aprofitar-se del banquet a l'estil de "La Grande Bouffe" de Marco Ferreri (5). En certa manera, tot plegat resultava un xic paradoxal ja que, per un costat, no podia deslliurar-me de la nàusea contínua i, alhora, res em venia més de gust que seguir atipant-me com un porc. Crec que vaig cruspir-me un milió de cucurulls de gelat de vainilla mentre vaig ser a bord. A part d'això, a São Miguel va acudir-se'm de comprar un tascó de formatge local, deliciós; igual d'inoportú, que vaig patir per fulminar.

 

Què més? Doncs, un servei d'internet via satèl·lit inadmissible i car, en forma d'esperar-se pacientment al llarg de tretze minuts per una connexió inoperant i, al capdavall, abandonar pagant quinze dòlars a canvi de no res. I, perdut com em sentia, necessitava consultar, al menys, el que havia fet el Barça! Que només emetien notícies anglosaxones per la tele, quin desencís! Fins al punt que una tarda vaig gastar-me vint dòlars més en una d'aquestes andròmines escurabutxaques intentant pescar un iPad (6) de premi per entretenir-me i amb l'esperança de l'entreteniment futur. I vaig fracassar! Tant de bo haguessin programat més actes com la presentació del curtmetratge "Destino" (7), col·laboració entre Salvador Dalí i Walt Disney... de set minuts de durada. Molt interessant; malgrat, en realitat, el que pretenien era vendre esbossos de l'empordanès o reproduccions dels mateixos suposadament legítims. La pela és la pela. Com a Saint Thomas, on em van fer desemborsar quatre dòlars de l'ala per entrar a la badia de Magens (8). Que sí, que molt maca... però em torna la cançó "Miami Beach" dels Lax'n'Busto (9), sobretot la primera estrofa.

 

Tant sols vaig passar un dia i una nit a Miami, a manca d'ideees; mai vaig ser gaire afeccionat a "Miami Vice" (10) de petit. Un detall que em va empipar de valent va ser haver de llogar un vehicle que em permetés desplaçar-me pel territori i, a sobre, que el canvi del cotxe en qüestió fos automàtic. Quina angoixa! Obeint aquesta sàvia recomanació, però, vaig ser capaç de conduir fins als Everglades a visitar els cocodrils esquius, muntar en un airboat i menjar-me una salsitxa de carn de caiman. Després, encara vaig tenir temps de trepitjar la sorra de la platja a la recerca de silicona. Què voleu que us digui? Glamour, zero.

 

Llavors, de matí, vaig saltar cap a Los Angeles tot cantant els primers compassos de "Cadillac Solitario" de Loquillo y los Trogloditas (11), amb el temps just de presenciar un partit insípid dels Lakers (12), el vespre del dia que vaig arribar; i, a l'endemà, acostar-me a l'Observatori Griffith a fer-me la foto de rigor amb el rètol cèlebre de Hollywood a la meva esquena. Contemplant l'estàtua de James Dean en viu em van venir ganes de mirar-me la pel·lícula "Rebel Without a Cause" (13) dirigida per Nicholas Ray l'any 1955, tot un clàssic obligat. Curiós que em fes tant de goig pujar per la via asfaltada que arriba fins a aquest planetari, a pesar d'anar abillat amb un vestit de mudar i suar com un pollet (tant que van aparèixer marques de sal al teixit!). Ara que hi penso, el camí guarda certa retirada a la Carretera Alta de les Roquetes, a Barcelona, que mor al mirador de Torre Baró. Pastat!

 

En fi, sense dubte, el que em va impactar més de tot aquest episodi fou l'espectacular escocesa que, per fortuna o desgràcia, va ocupar el seient del meu costat al vol de tornada cap a Londres. Bohèmia, artista, dissenyadora, simpàtica, preciosa, divertida, atractiva... Tot xerrant amb ella, les hores em van passar... volant!

 

1 "The Love Boat": http://youtu.be/m_wFEB4Oxlo
2 Norwegian Cruise Line: http://www.ncl.eu
3 Zumba: http://www.zumba.com
4 Blue Man Group: http://www.blueman.com
5 "La Grande Bouffe": http://www.imdb.com/title/tt0070130/
6 Apple Ipad: http://www.apple.com/ipad/
7 "Destino": http://youtu.be/1dIznsAdTOE
8 Magens Bay: http://www.magensbayauthority.com
9 "Miami Beach" de Lax'n'Busto: http://youtu.be/y28UA3a8lK4
10 "Miami Vice": http://youtu.be/iiTCTsTyjdw
11 "Cádillac Solitario" de Loquillo Y Los Trogloditas: http://youtu.be/vvitGvSA1EI
12 Staples Center: http://youtu.be/oIdSkvrz5qo
13 Observatori Griffith: http://youtu.be/OW7F3GUOa6I
14 Guspirallampec: http://youtu.be/pbVpMYZooko

Qüestió De Nassos

Mai m'he caracteritzat per ser una persona presumida o vanitosa. De fet, el meu estil és el de qualsevol mamarratxo sense gust, despreocupat per la fatxa bona o mala alhora que convençut i resignat de la manca de classe. Aquesta no s'aprèn, se'n té o no se'n té. Per això, suposo, mai gosaré dedicar-me a fer de dissenyador o de res que tingui relació amb l'estètica; em moriria de gana. És més, em fa molta mandra pronunciar-me en aquestes àrees dels sentits com la imatge, la bellesa, etc. Això  potser, respon a un caràcter feble, indefinit. Qui sap?

 

Malgrat tot, hi ha quelcom al que m'he afeccionat darrerament, el perfum. I no és que compti amb un olfacte especialment dotat i pretengui gaudir-ne. Tampoc va influir la lectura, fa un grapat d'anys, del best-seller "Das Parfum" escrit per Patrick Süskind i que, per cert, no em va acabar d'agradar gaire. Més aviat, la premissa és causar una impressió positiva a altri mitjançant l'olor, ja que per aparença em resulta tant feixuc. També, imagino, tenint a Andorra un museu dedicat al perfum (http://www.museudelperfum.net) i tants establiments dedicats al ram, fins al punt de no poder fer dues passes pels carrers sense trobar alguna botiga de Júlia (http://www.julia.ad), Gala (http://www.gala.ad), If (http://www.perfumeriasif.com), etc... m'ha suggestionat d'alguna manera.

 

Per mi, un dels millors eslògans de la indústria era aquell de Brummel (http://www.puig.com) que deia "En les distàncies curtes és on una colònia d'home se la juga". Senzillament perquè és una cosa ben certa. De fet, em sembla evident que en la proximitat és on qualsevol olor, sobretot les emanades pel propi cos, es fan més paleses i, en conseqüència, més reveladores. Cal tenir-ne cura; al cap i a la fi, la primera norma per esdevenir atractiu, és no resultar repulsiu.

 

De seguida, em ve a la memòria aquell jingle (http://youtu.be/V8_5TWF2enY) d'Eau Jeune de l'Oréal que versionava la magnífica cançó escrita el 1969 per Jimmy Cliff i titulada "Many Rivers to Cross". Però, la veritat, és que desconec completament la fragància en qüestió. Com ignoro també la d'un producte anomenat Jacq's, encara que en tingui l'anunci (http://youtu.be/S6XRueEoCYk) ben present; impressionava llavors, quan el vam poder veure per primer cop a mitjans dels 80's. La que podria distingir, probablement, és la ferum del líquid insígnia de l'empresa de Joan Parera Casanovas, el "Varon Dandy" (http://youtu.be/5RMdDG-rosg). I qui no en seria capaç?

 

Perdoneu per la meva ignorància.

Salut!

Un imbècil amb autoestima suficient es converteix en estúpid

Com envejo la gent que és capaç de sentir goig fàcilment. Gent que sembla tenir constantment una actitud receptiva, positiva, favorable i amb la capacitat d'apreciar, o donar tot el pes a, les bondats de les coses ignorant els seus punts foscos. Quina benedicció! Jo no puc. Qualsevol situació o circumstància he de considerar-la en el seu conjunt i, inevitablement, sempre trobo alguna pega. Vodria poder veure les coses més blanques o més negres, però sent un perfeccionista com em crec, només sóc capaç de veure grisos. Si no m'erro, era Aristòtil qui deia que la virtut era el terme mitjà. Doncs a mi em sembla que el gris no m'agrada. Tant de bo sabés conformar-me; viuria més satisfet.

Per exemple, el passat dimecres, 24 d'agost, sopava a la terrassa del restaurant que hi ha tot just al costat de l'església romànica reconeguda per la UNESCO de Sant Climent de Taüll, al terme municipal de la Vall de Boí, gaudint d'una mica de repòs al final d'un dia interessant. I, per un instant fugisser, l'escena idíl·lica em va emocionar. Diguem que ho vaig veure tot blanc. D'allà on m'estava, tenia la vista ben propera del monument il·luminat majestuosament; de l'altaveu de l'establiment brollaven sons i veus relaxats en portuguès, emmascarant la probable cacofonia de les converses de la resta de clients comensals; adés i ara, el vent bellugava les fulles dels arbres del jardí alçant una remor que es confonia agradablement amb la música; a la vorera i per la calçada del mateix carrer, un grup de quatre oques blanques es passejava sota el lideratge d'una de bruna; i, sobre la taula, a part d'una candela agònica com a única font de llum, em temptava una torrada calentona de sobrassada amb formatge i un refresc de cola que, com a resposta a la gana i la set que havia acumulat al llarg del jorn, em venien molt de gust. Però el meu cap va continuar analitzant el moment i van aparèixer les pertorbacions per degradar-lo. Per començar, la fresca estiuenca de la nit d'alta muntanya en combinació amb la meva samarreta suada m'incomodava una mica. Els comentaris d'una parella de turistes de motxilla que parlava en anglès macarrònic em feien nosa. La samba o la bossa nova o els fados o el que fos, allò que sonava, em semblava fora de lloc al Pirineu català. El poble, l'edifici romànic i tot l'entorn, en general, perdien la seva grapa. Al cap i a la fi, escenaris semblants puc trobar-los a casa, a Andorra, sense haver de recórrer en cotxe cent setanta quilòmetres ocupant tres hores de viatge. Em vaig emprenyar amb mi mateix per haver escollit un refresc forani en comptes d'aigua de la vall (http://www.aguadecaldesdeboi.com). Encara que, tant era, el menjar i la beguda els pagaria ben cars. I, per acabar-ho d'adobar, les putes oques van acostar-se a la meva posició bramant intimidatòriament, atacant-me, exigint-me vianda... Per no mencionar que havia arribat fora de l'horari de visites i no havia pogut ficar-me a l'església. En resum, una nit de vacances d'estiu trista que, de qualsevol manera, faria un dia de vacances d'estiu imperfecte, sense importar com de magnífiques haguèssin estat les hores prèvies.

Tampoc és que la resta del dia hagués estat meravellós. Havia decidit conduir seixanta quilòmetres des de Caldes de Boí per atansar-me a Vielha, capital de la Val d'Aran, sota la creença que seria una excursió bonica. Certament, no m'esperava res extraodinari tenint en compte que, sent un poble del Pirineu, tindria semblança amb la meva llar. Si més no, amb un xic de sort, sentiria l'aranès. Però la dona de l'oficina turística de la vila va acabar de destrempar-me quan em va deixar anar la mateixa cantarella que reciten molts visitants del Principat d'Andorra, "Només són dos carrers. Quan els hagis passejat, ja no hi ha gaire res més per veure!". He d'afegir que la meteorologia no acompanyava gaire, espurnejava. Malgrat tot, vaig identificar un indret que em feia el pes, la mina de zinc i plom "Victòria", a prop d'Arres de Sus, al voltant de quinze quilòmetres des de la capital. A principis del segle vint havia estat la més important de la zona i ara, fora de servei, suposadament oferia tombs guiats per les seves galeries abandonades. Sobre el terreny, no es veia ni una ànima. I menys amb la boira espessa que va aixecar-se de cop i volta que va fer del recorregut un trajecte bastant tètric. Com a pixapins declarat, he de confessar haver sentit cert neguit en notar que la bateria del meu mòbil s'esgotava; un bosc desconegut en mig de la boira m'acollona una mica. Nogensmenys, sota aquell estat d'ànim, la caminada, l'exploració, se'm va fer intensa, emocionant, agradable, amanint-la amb els meus propis fantasmes imaginaris.

Sobre la por que em motiva la natura, aprofito per fer menció d'una pel·lícula que vaig veure recentment, "A Lonely Place To Die" del director britànic Julian Gilbey (http://www.imdb.com/title/tt1422136). Bastant correcta, a mi em va agradar.

I tornant al tema que encetava l'escrit, crec que només hi ha una solució al meu problema dels grisos, que es aplicar la màxima que cità Maquiavel en algun dels seus textos, "Divide et Impera". És a dir, si sóc capaç d'atomitzar prou les meves sensacions, penso que aconseguiré ensopegar amb aquella que sigui totalment blanca i rodona.

Perdoneu per la meva ignorància.

Salut!

Què serà, serà?

En un capítol emès (per primer cop) l'any 1992 de la sèrie d'animació nord-americana "The Simpsons" apareix una referència fugissera a quelcom anomenat "Soylent Verd", imagino, com a homenatge o fent una aclucada d'ull a la pel·lícula "Soylent Green" (1973) de'n Richard Fleischer. Sincerament, si mai l'havia vist, el fragment, la menció em va passar totalment desapercebuda. Punt per als guionistes de "The Simpsons"!

L'obra del Fleischer (batejada en castellà com "Hasta Que El Destino Nos Alcance") està protagonitzada, entre d'altres, per un cinquantí Charlton Heston; una bonica, granadeta, Leigh Taylor-Young, a tocar de la trentena; i el romanès, figura mítica de l'escena, Edward G. Robinson, que morí aquell mateix any, als setanta-nou. I adapta a la gran pantalla una novel·la de ciència-ficció titulada "Make Room! Make Room!" (1966) on l'escriptor ianqui Harry Harrison palesa la preocupació de la societat d'aquell temps respecte l'evolució demogràfica de la humanitat i la manca de recursos que aquesta podia ocasionar a llarg termini. Entre nosaltres, quina mandra!, no me l'he llegit.

Si mireu el tràiler de la cinta notareu que fa èmfasi en allò que li dóna nom plantejant repetidament "What is the secret of Soylent Green?", és a dir, "Quin és el secret del Soylent verd?". El secret és, potser, el ganxo de la història i no el revelaré, clar. No obstant, sota una perspectiva descreguda i resignada de segle XXI, no té prou pes per provocar gaire agitació, si més no, en la meva persona. Malgrat això, n'he gaudit de la pel·lícula pels petits detalls curiosos. Per exemple, l'argument ens situa en una ciutat de Nova York l'any 2022 que compta amb 40 milions d'habitants i aire desolat. Aquells qui tenen sostre sota el que dormir, han de pedalar per recarregar generadors i així obtenir electricitat. Els antiavalots fan servir camions amb pales excavadores durant els aldarulls per dispersar la gentada. Existeix una cerimònia de suïcidi/eutanàsia "a la carte". Les prostitutes de luxe les anomenen "Mobiliari". Ah! I una cosa que em sembla molt còmica és l'aparició d'una màquina de videojoc marcada com a "Computer Space". Si a mi em sembla ridícula enguany, 2010, espereu a veure què els sembla als nens de l'any 2022. Amb tot, el regust que deixa el film és el del vell missatge que ens repeteixen alguns i ignorem tots de "Què us creieu que això és Xauxa? Els recursos s'estan exhaurint! Quin món deixarem als nostres fills?". Ara que, a mi tant m'és, no en tinc cap, de fill.

Vés per on que aquesta temàtica m'evoca l'assignatura d'"Ètica i Religió" dels meus anys d'estudiant i, particularment, a lectures com el "Mecanoscrit Del Segon Origen" (1974) de Manuel de Pedrolo, prolífic escriptor català i home de país. Tot i que, per ser franc, dubto de si el que recordo és el llibre en paper i tinta o l'adaptació televisiva que emeté l'autonòmica catalana TV3 l'any 1984, primera sèrie de producció pròpia. Apunts interessants sobre aquesta els trobareu en el blog ricardreguant.blogspot.com, del seu realitzador, Ricard Reguant.

Perdoneu per la meva ignorància!
Salut!

Vacances clàssiques

Arrel de l'escapada que he fet a Roma recentment, vaig tenir la pensada de mirar-me alguna pel·lícula en la que la ciutat eterna es veies retratada, bàsicament, per passar el temps jugant a reconèixer indrets visitats. Per exemple, quan vaig viatjar a París, vaig empassar-me "Le fabuleux destin d'Amélie Poulain" (2001) de Jean-Pierre Jeunet; quedi dit, abans ja havia vist "Ultimo tango a Parigi" (1972) de Bernardo Bertolucci. Amb motiu de la meva estada a Manchester, anomenant un altre cas, el llargmetratge al que vaig recórrer, entre molts d'altres, va ser "24 Hour Party People" (2002) de Michael Winterbottom. I amb la capital d'Itàlia, la primera obra que em va venir al cap va ser "Roman Holiday" (1953) de William Wyler, amb Gregory Peck i Audrey Hepburn al davant de l'elenc.
Com a curiositat esmentaré que, Gregory Peck nasqué el 5 d'Abril (5-4) del 1916, mentre que l'Audrey Hepburn, ho féu el 4 de Maig (4-5) del 1929. En el moment de la filmació l'un comptava amb 37 anys i l'altra amb 24, es portaven 13 anys.
Corrent el risc de blasfemar contra un clàssic tan reeixit, diré que comet prou bé la funció de "film postal". El fet que la protagonista faci de turista hi ajuda, clar, en gran manera, a mostrar els punts més identificatius de la "città". I amb això ja em satisfeia. Per altra banda, coneixia l'anècdota que expliquen de l'escena en la que els personatges principals es someten al judici de la "Bocca della Verità", atracció situada a l'església de S. Maria In Cosmedin. Diuen que el senyor Wyler va mantenir a la versió final una improvisació dels actors feta en aquesta part. Quelcom que em despertava cert interès, no ho negaré. En relació a les improvisacions, estic convençut que en devia haver més d'una. O no. Cap el minut 29 de la història, hi ha una imatge bastant lletja, al meu entendre, que mostra l'Audrey fotent-se un bon batzac... és poc elegant, poc plàstica. No lliga gens amb la bellesa escultural de la Hepburn. Què n'era de maca, la belga! Per cert, li van donar l'Òscar per la seva interpretació en aquesta cinta.
Hi ha un detall que em sobta. Representa que es celebra una roda de premsa multitudinària amb potser dos-cents corresponsals o més i, a tall de mostra, s'identifiquen uns quants. Un diu, "Cortes Cavanillas, ABC, Madrid"; i l'Audrey contesta, "Encantada!". Més tard, el Julio parla, "Moriones, La Vanguardia de Barcelona"; i la Hepburn es queda muda. Conclusió, el guionista no sabia gens de català.
Per acabar, confessaré el meu passatge preferit que no és altre que l'intercanvi que mantenen, cap al minut 51 del rotllo, la mestressa de la fonda i la princesa Ann, el qual provoca en mi un esclat de riure incontrolable... Només per això, ja paga la pena dedicar-li una hora i cinquanta-vuit minuts a "Vacances a Roma".

Perdoneu per la meva ignorància.
Salut!