Ja m'imagino què en diria un psicòleg, que el meu problema amb els sistemes de missatgeria instantània es remunta a la meva infantesa perquè em penso que vaig rebre manca d'atenció parental de petit. I és probable que encertés tenint en compte que, de tres germans, jo era el mitjà, el "menys" especial. També, potser, la diagnosi inclouria cert component d'egoisme, de baixa autoestima, de gelosia i, evidentment, d'impaciència. La veritat, tant se me'n fot. La qüestió és que m'he proposat abandonar l'ús de Whatsapp's, Line's, xats i similars doncs em rebenta romandre pendent de respostes diferides i anar de corcoll darrera les àrees de connexió a xarxa gratuïta. Per davant vagi que no estic en contra del progrés. Ans al contrari, visca la mandanga multimèdia! ... L'útil, si més no.
D'entrada, no sóc cap manyà, ni metge, ni capellà que hagi d'estar alerta les vint-i-quatre hores del dia. Ni ho vull! A banda d'això, qualsevol assumpte mitjanament transcendent considero que ha de ser comunicat de boca a oïda com a mínim, encara que sigui a través d'un terminal de vídeo o d'àudio, i no mitjançant un text autocorregit acompanyat d'icones poca-soltes... Que sí, que són molt bufones, perfecte. Que voleu si crec que una síl·laba parlada, amb el seu to, la seva cadència, fins el seu ambient de fons, aporta més informació vertadera que un paràgraf sencer ple de ninots fent ganyotes? Sense comptar la velocitat i senzillesa; dubto que mai els meus dits teclegin o polsin més ràpid que la meva llengua es bellugui, i fàcil que és enraonar. Reconec, però, que una trucada telefònica implica una intrusió, sovint impertinent, mentre que l'avís de text pot ser tan amable com ho desitgi l'usuari. De fet, en la seva instància més dòcil, què és aquest text sinó una mena de correu electrònic? Aquests sí m'agraden... més o menys. En resum, trucada i email, útils; la resta, entreteniment. Eh! Cap problema.
Aleshores? Doncs, allò que em rosega del tema és la pròpia interacció, la unilateralitat, les rèpliques tardanes (malgrat la tecnologia sigui culpable), les contestes irreflexives o automàtiques, l'atenció deficient quan el teu interl·locutor simultanieja amb altres actors o activitats, la desídia, les abreviacions, les omissions, el desordre causat per ràfegues d'intervencions... és a dir, l'absència de respecte per la conversa... I això, molt em temo, lliga amb l'anàlisi psicològica del subjecte, quan el resultat de les relacions en les que participa depèn del carisma, l'atractiu, l'empatia, la gràcia... i de l'exigència del mateix cap aquelles. Ja ho diuen, no t'esperis res i no et decebràs. Llavors, m'estimo més no jugar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada