Com envejo la gent que és capaç de sentir goig fàcilment. Gent que sembla tenir constantment una actitud receptiva, positiva, favorable i amb la capacitat d'apreciar, o donar tot el pes a, les bondats de les coses ignorant els seus punts foscos. Quina benedicció! Jo no puc. Qualsevol situació o circumstància he de considerar-la en el seu conjunt i, inevitablement, sempre trobo alguna pega. Vodria poder veure les coses més blanques o més negres, però sent un perfeccionista com em crec, només sóc capaç de veure grisos. Si no m'erro, era Aristòtil qui deia que la virtut era el terme mitjà. Doncs a mi em sembla que el gris no m'agrada. Tant de bo sabés conformar-me; viuria més satisfet.
Per exemple, el passat dimecres, 24 d'agost, sopava a la terrassa del restaurant que hi ha tot just al costat de l'església romànica reconeguda per la UNESCO de Sant Climent de Taüll, al terme municipal de la Vall de Boí, gaudint d'una mica de repòs al final d'un dia interessant. I, per un instant fugisser, l'escena idíl·lica em va emocionar. Diguem que ho vaig veure tot blanc. D'allà on m'estava, tenia la vista ben propera del monument il·luminat majestuosament; de l'altaveu de l'establiment brollaven sons i veus relaxats en portuguès, emmascarant la probable cacofonia de les converses de la resta de clients comensals; adés i ara, el vent bellugava les fulles dels arbres del jardí alçant una remor que es confonia agradablement amb la música; a la vorera i per la calçada del mateix carrer, un grup de quatre oques blanques es passejava sota el lideratge d'una de bruna; i, sobre la taula, a part d'una candela agònica com a única font de llum, em temptava una torrada calentona de sobrassada amb formatge i un refresc de cola que, com a resposta a la gana i la set que havia acumulat al llarg del jorn, em venien molt de gust. Però el meu cap va continuar analitzant el moment i van aparèixer les pertorbacions per degradar-lo. Per començar, la fresca estiuenca de la nit d'alta muntanya en combinació amb la meva samarreta suada m'incomodava una mica. Els comentaris d'una parella de turistes de motxilla que parlava en anglès macarrònic em feien nosa. La samba o la bossa nova o els fados o el que fos, allò que sonava, em semblava fora de lloc al Pirineu català. El poble, l'edifici romànic i tot l'entorn, en general, perdien la seva grapa. Al cap i a la fi, escenaris semblants puc trobar-los a casa, a Andorra, sense haver de recórrer en cotxe cent setanta quilòmetres ocupant tres hores de viatge. Em vaig emprenyar amb mi mateix per haver escollit un refresc forani en comptes d'aigua de la vall (
http://www.aguadecaldesdeboi.com). Encara que, tant era, el menjar i la beguda els pagaria ben cars. I, per acabar-ho d'adobar, les putes oques van acostar-se a la meva posició bramant intimidatòriament, atacant-me, exigint-me vianda... Per no mencionar que havia arribat fora de l'horari de visites i no havia pogut ficar-me a l'església. En resum, una nit de vacances d'estiu trista que, de qualsevol manera, faria un dia de vacances d'estiu imperfecte, sense importar com de magnífiques haguèssin estat les hores prèvies.
Tampoc és que la resta del dia hagués estat meravellós. Havia decidit conduir seixanta quilòmetres des de Caldes de Boí per atansar-me a Vielha, capital de la Val d'Aran, sota la creença que seria una excursió bonica. Certament, no m'esperava res extraodinari tenint en compte que, sent un poble del Pirineu, tindria semblança amb la meva llar. Si més no, amb un xic de sort, sentiria l'aranès. Però la dona de l'oficina turística de la vila va acabar de destrempar-me quan em va deixar anar la mateixa cantarella que reciten molts visitants del Principat d'Andorra, "Només són dos carrers. Quan els hagis passejat, ja no hi ha gaire res més per veure!". He d'afegir que la meteorologia no acompanyava gaire, espurnejava. Malgrat tot, vaig identificar un indret que em feia el pes, la mina de zinc i plom "Victòria", a prop d'Arres de Sus, al voltant de quinze quilòmetres des de la capital. A principis del segle vint havia estat la més important de la zona i ara, fora de servei, suposadament oferia tombs guiats per les seves galeries abandonades. Sobre el terreny, no es veia ni una ànima. I menys amb la boira espessa que va aixecar-se de cop i volta que va fer del recorregut un trajecte bastant tètric. Com a pixapins declarat, he de confessar haver sentit cert neguit en notar que la bateria del meu mòbil s'esgotava; un bosc desconegut en mig de la boira m'acollona una mica. Nogensmenys, sota aquell estat d'ànim, la caminada, l'exploració, se'm va fer intensa, emocionant, agradable, amanint-la amb els meus propis fantasmes imaginaris.
Sobre la por que em motiva la natura, aprofito per fer menció d'una pel·lícula que vaig veure recentment, "A Lonely Place To Die" del director britànic Julian Gilbey (
http://www.imdb.com/title/tt1422136). Bastant correcta, a mi em va agradar.
I tornant al tema que encetava l'escrit, crec que només hi ha una solució al meu problema dels grisos, que es aplicar la màxima que cità Maquiavel en algun dels seus textos, "Divide et Impera". És a dir, si sóc capaç d'atomitzar prou les meves sensacions, penso que aconseguiré ensopegar amb aquella que sigui totalment blanca i rodona.
Perdoneu per la meva ignorància.
Salut!
