'Homarus Gammarus' no és un insult

Què serà, serà?

2010-10-10T07:33:00.000-07:00

En un capítol emès (per primer cop) l'any 1992 de la sèrie d'animació nord-americana "The Simpsons" apareix una referència fugissera a quelcom anomenat "Soylent Verd", imagino, com a homenatge o fent una aclucada d'ull a la pel·lícula "Soylent Green" (1973) de'n Richard Fleischer. Sincerament, si mai l'havia vist, el fragment, la menció em va passar totalment desapercebuda. Punt per als guionistes de "The Simpsons"!

L'obra del Fleischer (batejada en castellà com "Hasta Que El Destino Nos Alcance") està protagonitzada, entre d'altres, per un cinquantí Charlton Heston; una bonica, granadeta, Leigh Taylor-Young, a tocar de la trentena; i el romanès, figura mítica de l'escena, Edward G. Robinson, que morí aquell mateix any, als setanta-nou. I adapta a la gran pantalla una novel·la de ciència-ficció titulada "Make Room! Make Room!" (1966) on l'escriptor ianqui Harry Harrison palesa la preocupació de la societat d'aquell temps respecte l'evolució demogràfica de la humanitat i la manca de recursos que aquesta podia ocasionar a llarg termini. Entre nosaltres, quina mandra!, no me l'he llegit.

Si mireu el tràiler de la cinta notareu que fa èmfasi en allò que li dóna nom plantejant repetidament "What is the secret of Soylent Green?", és a dir, "Quin és el secret del Soylent verd?". El secret és, potser, el ganxo de la història i no el revelaré, clar. No obstant, sota una perspectiva descreguda i resignada de segle XXI, no té prou pes per provocar gaire agitació, si més no, en la meva persona. Malgrat això, n'he gaudit de la pel·lícula pels petits detalls curiosos. Per exemple, l'argument ens situa en una ciutat de Nova York l'any 2022 que compta amb 40 milions d'habitants i aire desolat. Aquells qui tenen sostre sota el que dormir, han de pedalar per recarregar generadors i així obtenir electricitat. Els antiavalots fan servir camions amb pales excavadores durant els aldarulls per dispersar la gentada. Existeix una cerimònia de suïcidi/eutanàsia "a la carte". Les prostitutes de luxe les anomenen "Mobiliari". Ah! I una cosa que em sembla molt còmica és l'aparició d'una màquina de videojoc marcada com a "Computer Space". Si a mi em sembla ridícula enguany, 2010, espereu a veure què els sembla als nens de l'any 2022. Amb tot, el regust que deixa el film és el del vell missatge que ens repeteixen alguns i ignorem tots de "Què us creieu que això és Xauxa? Els recursos s'estan exhaurint! Quin món deixarem als nostres fills?". Ara que, a mi tant m'és, no en tinc cap, de fill.

Vés per on que aquesta temàtica m'evoca l'assignatura d'"Ètica i Religió" dels meus anys d'estudiant i, particularment, a lectures com el "Mecanoscrit Del Segon Origen" (1974) de Manuel de Pedrolo, prolífic escriptor català i home de país. Tot i que, per ser franc, dubto de si el que recordo és el llibre en paper i tinta o l'adaptació televisiva que emeté l'autonòmica catalana TV3 l'any 1984, primera sèrie de producció pròpia. Apunts interessants sobre aquesta els trobareu en el blog ricardreguant.blogspot.com, del seu realitzador, Ricard Reguant.

Perdoneu per la meva ignorància!
Salut!

Vacances clàssiques

2010-01-01T18:05:00.000-08:00

Arrel de l'escapada que he fet a Roma recentment, vaig tenir la pensada de mirar-me alguna pel·lícula en la que la ciutat eterna es veies retratada, bàsicament, per passar el temps jugant a reconèixer indrets visitats. Per exemple, quan vaig viatjar a París, vaig empassar-me "Le fabuleux destin d'Amélie Poulain" (2001) de Jean-Pierre Jeunet; quedi dit, abans ja havia vist "Ultimo tango a Parigi" (1972) de Bernardo Bertolucci. Amb motiu de la meva estada a Manchester, anomenant un altre cas, el llargmetratge al que vaig recórrer, entre molts d'altres, va ser "24 Hour Party People" (2002) de Michael Winterbottom. I amb la capital d'Itàlia, la primera obra que em va venir al cap va ser "Roman Holiday" (1953) de William Wyler, amb Gregory Peck i Audrey Hepburn al davant de l'elenc.
Com a curiositat esmentaré que, Gregory Peck nasqué el 5 d'Abril (5-4) del 1916, mentre que l'Audrey Hepburn, ho féu el 4 de Maig (4-5) del 1929. En el moment de la filmació l'un comptava amb 37 anys i l'altra amb 24, es portaven 13 anys.
Corrent el risc de blasfemar contra un clàssic tan reeixit, diré que comet prou bé la funció de "film postal". El fet que la protagonista faci de turista hi ajuda, clar, en gran manera, a mostrar els punts més identificatius de la "città". I amb això ja em satisfeia. Per altra banda, coneixia l'anècdota que expliquen de l'escena en la que els personatges principals es someten al judici de la "Bocca della Verità", atracció situada a l'església de S. Maria In Cosmedin. Diuen que el senyor Wyler va mantenir a la versió final una improvisació dels actors feta en aquesta part. Quelcom que em despertava cert interès, no ho negaré. En relació a les improvisacions, estic convençut que en devia haver més d'una. O no. Cap el minut 29 de la història, hi ha una imatge bastant lletja, al meu entendre, que mostra l'Audrey fotent-se un bon batzac... és poc elegant, poc plàstica. No lliga gens amb la bellesa escultural de la Hepburn. Què n'era de maca, la belga! Per cert, li van donar l'Òscar per la seva interpretació en aquesta cinta.
Hi ha un detall que em sobta. Representa que es celebra una roda de premsa multitudinària amb potser dos-cents corresponsals o més i, a tall de mostra, s'identifiquen uns quants. Un diu, "Cortes Cavanillas, ABC, Madrid"; i l'Audrey contesta, "Encantada!". Més tard, el Julio parla, "Moriones, La Vanguardia de Barcelona"; i la Hepburn es queda muda. Conclusió, el guionista no sabia gens de català.
Per acabar, confessaré el meu passatge preferit que no és altre que l'intercanvi que mantenen, cap al minut 51 del rotllo, la mestressa de la fonda i la princesa Ann, el qual provoca en mi un esclat de riure incontrolable... Només per això, ja paga la pena dedicar-li una hora i cinquanta-vuit minuts a "Vacances a Roma".

Perdoneu per la meva ignorància.
Salut!

Coneixements inútils

2009-05-02T16:10:00.000-07:00

En una aturada per fer el cafè de mig matí a l'oficina on treballo, acabava d'explicar, bàsicament per evitar el silenci, al meu immediat superior quatre coses sobre la darrera pel·lícula que havia vist el cap de setmana anterior quan l'home va deixar anar un "Noi, me n'adono que manegues un munt d'informació... que no serveix per a res!". I es va quedar tan ample. M'ensumo que si, en comptes de parlar-li de cinema, li hagues comentat dades demogràfiques del Japó esgranant per prefectures els cent vint-i-set milions d'habitants amb els que compta el pais asiàtic, probablement, hauria reaccionat de la mateixa manera. Evidentment, l'individu no és gaire cinèfil.
La pel·lícula a la que vaig fer referència llavors és "In Search of a Midnight Kiss", del 2008, escrita i dirigida per un jove director, si encara es pot catalogar així a algú que passa de llarg dels trenta, anomenat Alex Holdridge. Per començar, no vaig poder estar-me'n d'apuntar que, tot i que el títol es ven com a una comèdia romàntica, la primera part de la definició queda una mica coixa. De fet, l'única escena còmica, sota el meu punt de vista, és el moment en el que el protagonista és enxampat pel seu company de pis a mitja palla. La resta, penso, traspua certa amargor. En qualsevol cas, es tractaria d'una comèdia intel·lectualoide tipus Woody Allen. Ep, no em malenteneu! El senyor Allen és un dels meus directors favorits, malgrat m'emprenyi la seva relació amb Barcelona. Em sembla genial i sempre que inicio un escrit o relat em ve a la memòria aquella frase de la seva obra "Manhattan" que fa "Capítol primer: Ell era tan dur i romàntic com la ciutat que s'estimava. Darrera les seves ulleres de muntura negra s'agotzonava el vibrant poder sexual d'un gat salvatge... Ah, amb això si que xalo... Nova York era la seva ciutat i sempre ho seria.".
Tornant a la història de l'Alex Holdridge, tampoc tindria clar si assenyalar-la com a romàntica; si més no, no de la manera com ho faria amb "The Shop Around the Corner" d'Ernst Lubitsch. Obviament, la comparació és una mica absurda davant els vora setanta anys que separen l'una de l'altra. Cercant amor dins de "A la Recerca d'un Petó de Mitjanit", potser, es podria considerar prou afectuosa la forma que el director té de mostrar la ciutat de Los Angeles, de la California dels Estats Units d'Amèrica. Que em perdoni la gent d'aquell indret però, quin lloc més lleig i desencisat. Pel que es veu a les imatges, més en la línia de la cançó "L.A. Song" de la Beth Hart que de l'enlluernadora parafernàlia de Hollywood o dels Lakers de la NBA i de Pau Gasol.
Ben mirat, quina comèdia romàntica o, en general, quina comèdia contindria una paraula com 'estupre' en el seu guió? Correcte! Potser, una de'n Woody Allen, precisament... He de reconèixer que jo no en sabia el significat fins que vaig haver-lo cercat al diccionari. Tal com diu l'enciclopèdia, ESTUPRE: Delicte consistent a efectuar un coit amb una menor en edat núbil mitjançant engany o prevalent-se d'una situació de necessitat o de submissió d'aquesta.

Perdoneu per la meva ignorància.
Salut!

Molt de rus, a Rússia...

2008-11-05T15:33:00.000-08:00

En el que era un dels seus celebèrrims acudits, l'humorista Eugenio Jofra Bofarull (l'Eugenio, de tota la vida) explicava les dificultats d'un andalús a l'hora de contestar l'erudició d'un rus en parlar del país d'aquest darrer. L'espanyol, de Xerès, se'n sortia dient "Cosa curiosa, Rusia. Mucho ruso en Rusia. Muy buena, la ensaladilla rusa... Muy buenos, los polvorones...". Ben mirat, poca cosa podria afegir jo a les referències aportades pel senyor de Xerès de l'acudit sobre soviètics.

Així, en fred, se m'acuden els primers compassos de la cançó "La Dança del Sabre" de l'àlbum "Nou de Trinca" de l'any 1981 de La Trinca... "Quan escoltàvem per la ràdio el vot de la investidura, amb tricorni i metralleta treu el cap la dictadura...", al ritme de la peça clàssica homònima d'Aram Khachaturian. Encara que, de fet, aquest compositor resulta ser georgià i no pas rus. Cronològicament parlant, hauria d'haver citat abans el record lleu que en tinc de l'osset Misha, mascota de les olimpíades celebrades a Moscou el primer any de la dècada dels vuitanta. Tot i que només recordo que era un ós rodó i marró. Un lloc d'honor a la llista d'apunts sobre cultura russa que jo confeccionaria es mereix el video-joc inventat pel senyor Aleksei Pazhitnov l'any 1985, de nom "Tetris" (segons la llegenda, programat en una tarda). I, ja que hi som, incloguem elements també associats a l'oci com la balalaica, el vodka, la ruleta i les nines russes...

Sobre nines russes he estat pensant aquestes darreres setmanes. I no em refereixo precisament a la joguina sinó a les belles femelles d'aquell país. Es dóna el cas que algú amb l'àlies d'Ekaterina va contactar amb mi a través d'una plana web d'amistats. De seguida, va advertir-me de la seva procedència, una ciutat anomenada Novocheboksarsk a la vora del riu Volga. Sense dubte, indret lluny de la terra nostra. No obstant això, vaig confirmar-li el meu desig de bescanviar missatges i de fer coneixença. Nogensmenys, les fotos que m'enviava aquesta persona eren massa maques, artístiques, diria; i la noia que hi apareixia, bonica com una model de passarel·la, un àngel. A més, gran nombre de les meves preguntes era ignorat; i algunes de les seves respostes, incoherents. Tot plegat, poc plaent, malgrat evolucionar (sorprenentment) cap a una intensa relació de dependència amorosa sense cap ni peus...

No és estrany, doncs, que sospités de la genuïnitat de l'afer i decidís fer una petita recerca per Internet, beneïda font de saber. La xarxa va aclarir els meus dubtes mostrant indicis diàfans de la naturalesa fraudulenta de la maniobra engegada per aquest ens anomenat Ekaterina. En aquest camp, me n'alegro de no ser pioner.

Bé, com cantaven els Monty Python a la seva obra mestra "Life Of Brian", "Mira sempre el costat positiu de la vida!". De manera que, en comptes de plànyer-me per la frustració d'haver perdut el temps en el que podia haver estat una ensarronada amb totes les de la llei, consideraré allò que he après de Rússia i que podré afegir a la meva llista de notes mentals relacionades amb aquesta vasta regió. Com per exemple, la preciosa melodia i lletra de "Podmoskovnye Vechera" (en català, "Vespres als Suburbis de Moscou"), escrita pel compositor Vasily Solovyov-Sedoy i el poeta Mikhail Matusovsky al 1955.

Perdoneu per la meva ignorància.

Salut!

Sóc culé, del Barça

2008-09-27T19:16:00.000-07:00

Sóc barcelonista, suposo, perquè vaig néixer a Barcelona (si m'he de creure el relat de la meva mare vaig ser parit a Les Corts). Però, sobretot, perquè no ho puc evitar. De vegades, m'he forçat a ignorar aquesta casa de barrets en la que han convertit el nostre estimat FCB la xurma i gent vil afins al club. Nogensmenys, el sentiment culé és una cosa que es porta dins i no es pot neutralitzar fàcilment.
També m'agrada el setè art, de manera que, dedico força hores del meu esbarjo a empassar-me pel·lícules de qualsevol gènere, estil, pressupost i procedència. És per això que, quan se'm va presentar la possibilitat de veure "You Don't Mess with the Zohan", no vaig dubtar en donar-li una oportunitat.
El director del film és un tal Dennis Dugan, veterà del mitjà, la filmografia del qual m'estalviaré amb gust. Mentre que el guió corre a càrrec de l'Adam Sandler, el Robert Smigel i en Judd Apatow, nou gurú de la comèdia poca-solta. I el meu veredicte és, estòlida i barroera. El senyor Sandler en sap un tou de fer patafis com aquest. Exemples en són nyaps com "The Waterboy" (1998), "Big Daddy" (1999), "Little Nicky" (2000), "Mr. Deeds" (2002),"50 First Dates" (2004), etc, etc... No val la pena ni descarregar-les il·legalment d'internet.
En defensa de l'Apatow, crec de justícia fer una menció especial en aquest punt per "Walk Hard: The Dewey Cox Story", perquè considero que és una paròdia musical ben feta i amena.
Em pregunto si cap d'aquests quatre elements, Dugan, Sandler, Smigel o Apatow, serà el responsable que dins del primer minut de "You Don't Mess with the Zohan" aparegui un figurant lluint la samarreta del Barça. Res, un segon, si arriba. Ni punt de comparació amb aquella aparició del baixista dels californians Weezer amb la blaugrana de Kappa en el clip del seu tema "El Scorcho" de l'àlbum "Pinkerton".

Perdoneu per la meva ignorància.
Salut!

Plagi, homenatge, versió?

2008-08-23T15:10:00.000-07:00

Fa un parell de setmanes, la Keiko, una amiga japonesa, em va recomanar una sèrie d'animació signada per Plusheads Inc. titulada 'The World of Golden Eggs'.
Sóc conscient que, en reconèixer les paraules animació i japonesa en una mateixa frase, la immensa majoria de mortals d'aquesta part del globus patiran flaixos de 'Dragon Ball', 'Akira', 'Sailor Moon', 'Doraemon', 'Crayon Shin-Chan' o, aquells més granadets, de 'Heidi', 'Mazinger Z', 'Candy Candy'... (I en aquest punt, els fanàtics dels ninots fets al país del sol ixent no em perdonaran que escurci la llista als anime més òbviament coneguts i, potser, voldrien que continués enumerant dibuixos animats ad infinitum. No ho faré.)... Nogensmenys, 'El Món d'Ous Daurats' (permeteu-me la traducció), decebria qualsevol que cerqués les característiques nipones més convencionals del gènere, robots, lluites sanguinàries, noietes bledes, tecnologia futurística, neo-ciutats... Tampoc analitzaré res aquí.
Els episodis de l'obra de Plusheads Inc. a la que m'estic referint no arriben al quart d'hora de durada i s'estructuren en dues parts. En la primera, es desenvolupa una petita trama al voltant de personatges vinculats a l'institut d'educació secundària Turkey's Hill High School i d'un parell de galls d'indi fugitius ben eixerits. Tots plegats viuen situacions quotidianes, sovint, absurdes, a cops, divertides. La segona part inclou un esquetx independent que tant pot ser culinari com musical.
Sense pretendre escriure res semblant a una ressenya complerta, no me'n puc estar de remarcar dues coses més. L'estil visual peculiar que li confereix el fet que, tot i que les escenes i els personatges estan treballats en tres dimensions, les formes i els colors semblen simplificats fins al punt de mitigar la sensació de volum dels objectes. I, finalment, la sintonia del programa, 'We Are The Golden Eggs' (segons la plana web de la productora cantada per Mad Nuclear Family), que em recorda enormement a un tema anomenat 'Making Time' dels The Creation. Plagi, homenatge, versió...?

Perdoneu per la meva ignorància.

Salut!

Presentació

2008-08-23T09:19:00.000-07:00

Què vull dir amb aquest títol? Res més que allò que literalment significa.
Homarus Gammarus és el nom científic del crustaci conegut vulgarment a la Catalunya catalano-parlant com a llamàntol. I, alhora, llamàntol ve, presumiblement, de paraules gregues, llop (lýkos) i pantera (pánthēr) per ser més específics. Però això no té cap importància. Tampoc és rellevant la fila d'aquest animal, amb aquestes prominents pinces que branda, el qual, vés a saber perquè, els grecs feien mig llop mig pantera. Ni tan sols, el seu gust quan es cuina. De fet, no n'he tastat mai cap i no en conec el sabor (què voleu? no sóc gaire amant del marisc!).
Fonèticament (en català central), però, en llegir amb una mica de mala llet la denominació llatina de la bestiola, podriem arribar a la línia 'Home rus, gamarús!'. I d'aquí ve la meva rèplica 'Homarus Gammarus' no és un insult. I podria afegir, '...ni tampoc un eslògan ianqui (o georgià)'.

Perdoneu per la meva ignorància.
Salut!